Studio 46 Joan Barbarà

Ainoa Soler
12 mar
6 Min. de lectura

Crònica IX - dimarts 22 d'abril del 2025

T’has preguntat mai, què és la tècnica artística del gravat?

En què consisteix?

I si encara es practica?

Amb el grup de visites dels dimarts, avui hem tingut la ocasió de retrobar-nos amb aquesta tècnica i descobrir-ne una història fascinant. I és que a Barcelona, al 2025, encara hi ha en funcionament un dels tallers de gravats més interessants del panorama artístic Europeu.

Es tracta del Taller d’en Joan Barbarà, un taller icònic per haver estat freqüentat per artistes com Picasso, Miró, Dalí, Guinovart, Plensa, Barceló, Hartung, Brossa o Bourgeois... entre molts d'altres. El llistat d’artistes que han passat per aquest taller de gravació, és talment eixordador.

Perquè imaginar-nos que per aquestes parets, han desfilat tantes i tantes sensibilitats artístiques, converteix l’espai en quelcom màgic. Té quelcom d’història viva, que es pot respirar tan sols entrar.

Arribem puntuals i la família Barbarà ens obre les portes de bat a bat.

Tenim el privilegi de conèixer a dues de les generacions, que donen vida encara avui en dia, a aquesta història familiar. En Virgili, pare, i en Om, fill.

L’avi, en Joan Barbarà, és el qui no arribem a conèixer, doncs va deixar aquest món al 2013.

No obstant això, l’empremta que va deixar, ens permet seguir-ne les seves passes i conèixer-lo un poc més de prop, sigui descobrint l’espai on avui ens trobem, o sigui escoltant la veu d’aquells qui el van conèixer en vida.

En Joan Barbarà va destacar per ser un dels millors gravadors del seu moment.

No en va, pel seu estudi de gravació, van passar tants artistes.

Però també és interessant destacar la seva vessant com a artista i pintor.

Així com la seva vessant didàctica i pedagògica.

I és que més enllà de destacar per la seva tècnica, sensibilitat artística i excel·lència en el gravat, la seva capacitat per a transmetre l’ofici, i més encara, l’art de l’ofici, va aconseguir fites que parlen per si soles.

Per una banda, en Virgili, el seu fill, va heretar el gust del pare per aquest ofici, i en va aprendre els ets i uts al seu costat. Fins que va arribar el dia, en que en Joan, no podent atendre tots els encàrrecs que li arribaven d’arreu d’Europa, li va proposar al seu fill Virgili de començar a agafar feines i tirar-les endavant ell sol.

En Virgili, hàbil deixeble i entregat a la seva feina, va obtenir tants bons resultats amb els treballs que se li encomanaven, que en Joan Barbarà va veure en poc temps, l'oportunitat de cedir el relleu. Fou així com des d'aleshores i sabent que el seu fill es feia càrrec de l'estudi de gravats, ell es va poder dedicar a la pintura i a cultivar la pràctica artística que de jove, havia deixat estroncada.

Perquè havent hagut de treballar tota la vida, mai la havia pogut posat en primer terme.

És interessant a nivell biogràfic, destacar que en Joan s’havia format com a pintor, i com a gravador des de molt jovenet. Però que no disposant d’una família adinerada com a parapet, va haver de treballar i guanyar-se el sou. Bona tria va fer, quan va pensar que si el que li agradava era pintar, una de les feines on més podria gaudir, seria l’ofici de gravador.

Així va ser com havent estat a París treballant, aprenent, i coneixent a la bohèmia d’artistes del moment, de dos o tres mesos que havia de durar la beca, va poder estar-s’hi prop de cinc anys a la ciutat de les arts. Treballant, aprenent, estudiant.

Quan torna a Barcelona, crea l’estudi de gravat que tant icònic esdevindrà.

Una llar-estudi, que s’anirà fent al llarg dels anys. I on la família conviurà.

Possibilitant que el seu fill Virgili n’aprengui la tècnica des de ben petit, i també que el seu nét Om, respiri des del primer dels seus dies, l'atmosfera de creació i sensibilitat artística que es pot copsar a tota la casa-taller.

Si el fill Virgili hereta del pare l’art de l’ofici de gravador, el nét Om, hereta la sensibilitat artística del pintor. I és que l'Om, esdevindrà artista i creador. A més a més, ja de jovenet, decideix que la carrera de relacions públiques, no està feta per ell, si el que ha de vendre i defensar, no està dins del seus propis valors humans.

Retornant a l'estudi familiar doncs, serà l’Om Barbarà qui començarà a donar a conèixer, inicialment a través d'un projecte d'exposicions, la feina artística d’en Joan Barberà. El gravador que sovint eclipsat per la talla dels noms que figuren al seu costat, quedava de les pàgines esborrat.

Es tanca així el cercle familiar, permetent que totes les generacions beguin i aprenguin de les precedents; i encara més, que els hi retornin a les generacions anteriors, tot aquest llegat que a voltes invisible, un cop il·luminat, resulta impactant.

Per què, una pregunta que ens hem fet avui, és: el mestre gravador, es considera artista?

A grans trets, per a qui desconeix el món del gravat, us direm que l’artista conegut (sigui Miró, Guinovart, Picasso o Dalí), arriba al taller de gravació i porta la idea del que vol.

El dibuix. La imatge.

Aleshores s’estableix un diàleg entre creadors.

L’un, sovint té la idea gràfica del que vol que sigui el resultat.

L’altre, sovint té el coneixement i domini de la tècnica què caldrà per obtenir el gravat en qüestió.

En cada cas, el diàleg és únic i irrepetible.

Hi ha casos com Dalí, que arriben, i davant la planxa prèviament preparada, no triguen tres minuts en gravar-hi amb el punxó les línies que seran el dibuix.

D'altres, tan sols donen una fotografia o esbós del dibuix, i és el mateix mestre gravador, qui n'ha de passar les línies a la planxa o matriu.

Però el que està clar, és que en qualsevol dels casos que es poden donar, es tracta d’un treball de col·laboració. El considerat habitualment com l’artista, necessita de la col·laboració amb el considerat habitual l’artesà.

No obstant, aquesta línia, acostuma a esdevenir molt fina, i fins i tot difusa.

Desprès de la visita d’avui, preferim imaginar aquest procés com una co-creació d’artistes. I malgrat habitualment, només consti el nom de l’artista visual, l’artista artesà creiem que també forma part d’aquest procés de creació.

Ja que són les seves mans, la seva experiència, la seva pròpia creativitat a l’hora de resoldre dificultats,... tot allò que fa possible l’obra final del gravat.

La complexitat del procés de gravar la planxa o matriu, de preparar el paper per a que estigui en condicions òptimes, la meticulositat de l’estampació, etc... ens demostren que l’artesà, és també un artista dotat de gran sensibilitat i acurada habilitat.

Avui, mentre passejàvem pels passadissos i els diversos espais-taller de l’Studi 46, a cada passa que fèiem, descobríem nous prestatges amb làmines i gravats. Taules plenes de pinzells, estris curiosos, restes de pintura, d’olis, d’àcids, de teles, de colors, de materials indescriptibles... Tot plegat, creant una amalgama de sensacions; de records i pensaments que parlaven entre ells.

Aquí en aquestes parets, s’hi han estampat tantes i tantes obres al llarg d’aquests últims cinquanta anys... Què ens dirien cadascuna d'aquestes taules, si ens poguessin explicar les històries que han viscut? Què ens dirien cadascun d’aquests tòrculs, si ens poguessin explicar les planxes que han passat pels seus rodets?

Amb el grup del matí, hem tingut la sort de coincidir amb alguns artistes que passaven per l’estudi.

N’hi ha un en residencia actualment, que ve de Carolina del Nort, EEUU.

També n’hi ha que fa molts i molts anys que passen per aquí.

Com la Maite Marín.

Una artista amb una sensibilitat molt especial, i a qui hem tingut la ocasió de preguntar-li per qui va ser un dels seus mestre de gravat: en mateix Joan Barbarà.

La Maite ha compartit amb nosaltres el que recorda d’ell: la passió amb la que d’ell, va aprendre a treballar el gravat, i deixar-se portar per les ganes descobrir sempre coses noves. Buscar solucions creatives, experimentar amb possibilitats que abans no hagués imaginat, crear, i crear, sortir del camí conegut, i reinventar.

Perquè com en Virgili ens ha comentat, les eines, són les mateixes vingui l'artista que vingui.

Ara bé, l’ús que cada artista dóna a l’eina, en determina un resultat que sempre serà diferent.

Com si es tractés un cop més, d’una co-creació.

No és l’eina.

És la barreja de l’eina i l’artista que l’utilitza, la simbiosi que realment crea.

La que produeix coses totalment diferents segons sigui una mà a altra, qui i com la utilitzi.

I és que com tenen per lema a l’estudi 46, «ENCARA APRENC».

Perquè aquesta cita atribuïda a Goya quan ja tenia 88 anys, defineix molt bé l'esperit de creació constant, de deixar-se meravellar per l’aventura d’emprendre nous camins.

De deixar-se sorprendre.

De no deixar, mai d’aprendre.

Es tingui l’edat que es tingui.

La visita d’avui ens ha deixat amb ganes de més. I l’Om ens ha recomanat l’exposició d’Art que es podrà veure a Ca l’Antiga, al Maresme, a partir d’aquest mateix cap de setmana. També ens ha convidat a repetir la experiència i tornar a visitar aquest emblemàtic estudi, amb amics i família.

Per què si bé, es tracta d'un espai que no està habitualment obert al públic, si que es pot visitar prèvia cita.

Molt a prop de la plaça Lesseps, un espai que sorprèn, inspira, transporta, i sobretot, obre portes.

Us el recomanem!

Ainoa Soler

Crònica IX, dimarts 22 d'abril del 2025 – Studio 46 Joan Barbarà