Mongòlia, el País de la Calma

Crònica XI - dimarts 13 de maig del 2025

Una fotografia, esdevé una porta oberta.

Ens permet conèixer.

Ens permet viatjar.

Ens permet imaginar espais i temps, en els quals físicament, nosaltres no hi hem estat.

Però que a través de la mirada de la persona que fa la fotografia, ens regalen un pont per a viatjar al seu costat.

T'imagines la vida abans que existís la fotografia?

És interessant donar-nos compte, que la història de la fotografia està plena de canvis i transformacions. Trobant-nos actualment en un estadi on gairebé tothom, a diari, fa fotografies. Si.

La tecnologia dels dispositius mòbils, ens ha posicionat en una societat on la gran majoria de la població, porta una càmera de fotografiar a la butxaca. I n’és tant econòmic el cost d’utilitzar-la i retratar la realitat, que el seu ús ha esdevingut molt freqüent. Tant, que a voltes fins i tot és inconscient.

No obstant això, el valor d'una fotografia segueix tenint un interrogant al seu costat.

Què converteix una fotografia en una peça artística?

Quantes persones doten de significat i sentit, la imatge que veuen més enllà de prémer el botó?

En aquest camí de reprendre la fotografia com quelcom amb sentit, avui ens preguntem: la fotografia documental pot expressar també emocions, o esdevenir subjectiva?

O es tracta d’un registre que podria fer igualment en un futur, un robot d'intel·ligència artificial?

Quin és el futur de la fotografia documental?

I el present?

Amb el Taller visitem exposicions d’art, aquest dimarts ens hem endinsat a descobrir la sala d’exposicions de la Biblioteca Jaume Fuster, i la proposta de fotografia documental que a través dels ulls de la fotògrafa Conchi Martínez, ens convida a viatjar per les terres, els paisatges i la vida, del país de la calma: Mongòlia.

A priori, un país poc visitat, les fotografies ens mostren un testimoni inèdit d’allò que podria ser el planeta terra, si la intervenció humana és reduís al mínim necessari per a sobreviure. Grans planúries, cels infinits, animals pasturant en estat semi-salvatge, i poblacions nòmades de petit nombre, que transporten a cada estació tot allò que necessiten per a viure.

Però volem saber més.

I tenim la sort que avui, la mateixa Conchi Martínez estarà amb nosaltres i ens acompanyarà al llarg de la visita. Autora de l'exposició, artista i fotògrafa, la Conchi Martínez, qui també forma part del col·lectiu de Dones Creadores Minerva, de Gràcia, ha rebut diversos reconeixements al llarg de la seva trajectòria, i ha exposat les seves fotografies tant en l'àmbit local, com l'internacional. Propera i riallera, ens explica com arribat un moment de la seva vida, va triar el més imprevisible però apassionant camí de la fotografia i els viatges, enfront de la carrera estable que ella tenia com a docent de secundària.

Ens parla amb apreci de la seva tasca com a mestre. Quan l’escoltem parlar, no hi ha dubte que gaudeix compartint el que sap, i explicant, expressant amb les paraules,... però també amb el gest, amb la mirada, i amb el seu torrent d’energia i entusiasme.

La seva vessant artística però, la va empènyer a donar el pas. I feliç d'haver-se aventurat, escoltem com les passes l’han dut a viatjar al llarg dels anys, per països coneguts, d'altres menys coneguts; terres llunyanes, d’altres més properes. Però totes elles, amb un atractiu per a la seva càmera de fotografiar.

Trobar-se amb nous paisatges, noves gents, noves formes d’entendre la vida, noves mirades davant el sentit de la vida. Conèixer éssers humans amb els que no et pots entendre mitjançant la paraula, ja que parles un idioma diferent. Però amb els quals, sí que et pots entendre d’alguna altra forma. Compartint temps. Compartint la senzilla i profunda, voluntat d’entendre’s...

És inspirador escoltar-la parlar del viatge a Mongòlia, i la capacitat d’entesa que va néixer entre els quatre integrants del grup, malgrat només una de les persones, parlava tant anglès, com mongol.

Més enllà del llenguatge parlat, van descobrir la comunicació i el vincle que es pot crear entre els éssers humans, per molt allunyades que siguin les seves creences, costums, idiomes o cultures.

Tan sols, pel fet de ser éssers humans.

I sentir curiositat l’un per l’altre.

Ganes de conèixer-se.

Ganes d'entendre's

En els temps on som, reflexions d’aquest caire resulten inspiradores.

Ja que demostren que malgrat les diferències, la convivència i l’entesa resulten possibles, i encara més: generosament enriquidores.

El trajecte que compartim al costat de la Conchi avui, ens desvetlla davant nostre la història que cada imatge amaga. Cada fotografia és un món, esperant a ser escoltat.

I viatgem per una Mongòlia molt poc coneguda.

Potser per això, re-connectem amb uns paisatges que semblen d’una època genuïnament antiga.

Com si l’home encara no hagués modificat l’aspecte del planeta terra, ni la forma de viure dels nostres ancestres.

Sense llum elèctrica, sense camins més enllà de les roderes.

Tan sols amb un cel estrellat a les nits, i un blau intens cada matí.

Un paradigma que contrasta amb el brunzit de cotxes, persones, tràfic i cridòria, que veiem per la finestra de la sala on ens trobem, cèntricament situats a la plaça Lesseps.

La fotografia documental, ja ho té això. Ens permet establir vincles amb cultures que d’altra forma, quedarien, o bé envaïdes pel turisme, o bé remotament desconegudes als nostres dies.

Així que contents de poder visitar avui aquesta exposició, deixem que la veu viva, desperta, i plena de passió amb que la Conchi ens va guiant, ens desvetlli els records i les memòries, que un viatge com aquest, va deixar impregnat en la seva persona.

Lluny de ser un viatge per a tots els públics, la Conchi va triar el camí menys transitat. Amb la companyia del seu marit, i de dues persones natives, un vehicle, i un destí plegats per a descobrir al davant, van recórrer la Mongòlia que no apareix a les guies de viatge. Sense carreteres, sense albergs. Amb una tenda de campanya, i la hospitalitat de totes aquelles persones que els obrien la porta i els acollien a casa seva per a passar la nit.

Les fotografies que veiem avui a les parets, també ens parlen d’aquest pont entre cultures, doncs.

D’aquesta capacitat per apropar-nos.

I per imaginar-nos durant uns segons, com de diferent que pot ser la nostra vida, de la que viuen els nòmades mongols.

Amb una dieta gairebé totalment basada en el que els proporciona el bestiar, i adaptada perfectament a les necessitats que generen les condicions climatològiques, ens recorden que no hi ha una sola dieta vàlida. Sinó que al llarg dels segles, els assentaments humans han après a sobreviure amb allò que cada regió del planeta té, i a crear el seu propi modus vivendi.

Ens sorprèn també una densitat de població de les més baixes: es calcula que al país hi ha uns 9 cavalls, per cada ésser humà que hi viu. I la Conchi ens recorda l'experiència de poder estar-se un dia sencer, sense trobar-se amb ningú. Un contrast per a persones que ens trobem visitant la exposició en mig de la cosmopolita ciutat de Barcelona.

Quan li preguntem a la Conchi com escull la seva pròxima destinació, ens adonem que és veritat: la seva vocació és tan gran per la fotografia, com pels viatges. I que amb la seva vessant de fotògrafa documental, aconsegueix unir aquestes dues grans passions a la seva vida.

Només cal escoltar-la uns minuts, per entendre que la seva atracció vers la fotografia, va més enllà del sentit estètic. Arriba al sentit ètic, històric, cultural, antropològic. A voler copsar la realitat humana. La senzilla condició que sense vestits, ni floritures, ens apropa a l'essència compartida.

La vida.

Allò que batega dins de tot ésser humà.

I ens que irremeiablement ens uneix.

Vulguem, o no.

Ho acceptem, o no.

La vida amb tota la seva força.

La seva autèntica gamma cromàtica.

La seva empenta.

La seva cruesa, o la seva fermesa.

La vida és el que veiem, quan passegem per les fotografies de la Conchi.

I per uns breus instants, ens traslladem lluny d’aquí.

Per arribar al mateix destí.

El cor que batega, i prossegueix el seu camí.

Ens quedarà encara l'interrogant: podrà ser un robot qui unes dècades ençà d'avui, podrà crear l'experiència que hem viscut ara i aquí? O seguirà estant el futur de la fotografia documental, en mans dels qui com la Conchi, agafen la maleta, la càmera, i obren camí?

Qui sap.

Nosaltres estarem atents a les senyals del camí.

Ainoa Soler

Crònica XI, dimarts 13 de maig del 2025 – Sala d’Exposicions, Biblioteca Jaume Fuster

---

PER ALS QUE VOLEU SEGUIR ESTIRANT DEL FIL

Per a inscriure't al taller dels dimarts:

https://www.ainoasoler.org/post/taller-visitem-exposicions-d-art

Per a saber més sobre l'exposició a la Biblioteca Jaume Fuster:

https://ajuntament.barcelona.cat/biblioteques/ca/bibjaumefuster/noticias/mongolia-el-pais-de-la-calma-1504293

Per a saber més sobre la Conchi Martínez:

https://conchimartinez.com/

https://conchimartinez.com/mongolia/

Aquesta crònica, també la hem publicat a la web de Minerva.

Pots llegir-la a través d'aquest enllaç:

https://minervadonescreadoresdegracia.cat/cronica-duna-visita-a-lexposicio-fotografica-mongolia-el-pais-de-la-calma-per-ainoa-soler/