Mongòlia, el PaĆs de la Calma
- Ainoa Soler
- 14 mar 2025
- 6 min de lectura
Actualizado: 6 ago 2025
Crònica XI - dimarts 13 de maig del 2025
Una fotografia, esdevƩ una porta oberta.
Ens permet conĆØixer.
Ens permet viatjar.
Ens permet imaginar espais i temps, en els quals fĆsicament, nosaltres no hi hem estat.
Però que a través de la mirada de la persona que fa la fotografia, ens regalen un pont per a viatjar al seu costat.
T'imagines la vida abans que existĆs la fotografia?
Ćs interessant donar-nos compte, que la història de la fotografia estĆ plena de canvis i transformacions. Trobant-nos actualment en un estadi on gairebĆ© tothom, a diari, fa fotografies. Si.
La tecnologia dels dispositius mòbils, ens ha posicionat en una societat on la gran majoria de la població, porta una cĆ mera de fotografiar a la butxaca. I nāĆ©s tant econòmic el cost dāutilitzar-la i retratar la realitat, que el seu Ćŗs ha esdevingut molt freqüent. Tant, que a voltes fins i tot Ć©s inconscient.
No obstant això, el valor d'una fotografia segueix tenint un interrogant al seu costat.
QuĆØ converteix una fotografia en una peƧa artĆstica?
Quantes persones doten de significat i sentit, la imatge que veuen més enllà de prémer el botó?
En aquest camà de reprendre la fotografia com quelcom amb sentit, avui ens preguntem: la fotografia documental pot expressar també emocions, o esdevenir subjectiva?
O es tracta dāun registre que podria fer igualment en un futur, un robot d'intelĀ·ligĆØncia artificial?
Quin Ʃs el futur de la fotografia documental?
I el present?
Amb el Taller visitem exposicions dāart, aquest dimarts ens hem endinsat a descobrir la sala dāexposicions de la Biblioteca Jaume Fuster, i la proposta de fotografia documental que a travĆ©s dels ulls de la fotògrafa Conchi MartĆnez, ens convida a viatjar per les terres, els paisatges i la vida, del paĆs de la calma: Mongòlia.
A priori, un paĆs poc visitat, les fotografies ens mostren un testimoni inĆØdit dāallò que podria ser el planeta terra, si la intervenció humana Ć©s reduĆs al mĆnim necessari per a sobreviure. Grans planĆŗries, cels infinits, animals pasturant en estat semi-salvatge, i poblacions nòmades de petit nombre, que transporten a cada estació tot allò que necessiten per a viure.
Però volem saber més.
I tenim la sort que avui, la mateixa Conchi MartĆnez estarĆ amb nosaltres i ens acompanyarĆ al llarg de la visita. Autora de l'exposició, artista i fotògrafa, la Conchi MartĆnez, qui tambĆ© forma part del colĀ·lectiu de Dones Creadores Minerva, de GrĆ cia, ha rebut diversos reconeixements al llarg de la seva trajectòria, i ha exposat les seves fotografies tant en l'Ć mbit local, com l'internacional. Propera i riallera, ens explica com arribat un moment de la seva vida, va triar el mĆ©s imprevisible però apassionant camĆ de la fotografia i els viatges, enfront de la carrera estable que ella tenia com a docent de secundĆ ria.
Ens parla amb apreci de la seva tasca com a mestre. Quan lāescoltem parlar, no hi ha dubte que gaudeix compartint el que sap, i explicant, expressant amb les paraules,... però tambĆ© amb el gest, amb la mirada, i amb el seu torrent dāenergia i entusiasme.
La seva vessant artĆstica però, la va empĆØnyer a donar el pas. I feliƧ d'haver-se aventurat, escoltem com les passes lāhan dut a viatjar al llarg dels anys, per paĆÆsos coneguts, d'altres menys coneguts; terres llunyanes, dāaltres mĆ©s properes. Però totes elles, amb un atractiu per a la seva cĆ mera de fotografiar.
Trobar-se amb nous paisatges, noves gents, noves formes dāentendre la vida, noves mirades davant el sentit de la vida. ConĆØixer Ć©ssers humans amb els que no et pots entendre mitjanƧant la paraula, ja que parles un idioma diferent. Però amb els quals, sĆ que et pots entendre dāalguna altra forma. Compartint temps. Compartint la senzilla i profunda, voluntat dāentendreās...
Ćs inspirador escoltar-la parlar del viatge a Mongòlia, i la capacitat dāentesa que va nĆ©ixer entre els quatre integrants del grup, malgrat nomĆ©s una de les persones, parlava tant anglĆØs, com mongol.
Més enllà del llenguatge parlat, van descobrir la comunicació i el vincle que es pot crear entre els éssers humans, per molt allunyades que siguin les seves creences, costums, idiomes o cultures.
Tan sols, pel fet de ser Ʃssers humans.
I sentir curiositat lāun per lāaltre.
Ganes de conĆØixer-se.
Ganes d'entendre's
En els temps on som, reflexions dāaquest caire resulten inspiradores.
Ja que demostren que malgrat les diferĆØncies, la convivĆØncia i lāentesa resulten possibles, i encara mĆ©s: generosament enriquidores.
El trajecte que compartim al costat de la Conchi avui, ens desvetlla davant nostre la història que cada imatge amaga. Cada fotografia és un món, esperant a ser escoltat.
I viatgem per una Mongòlia molt poc coneguda.
Potser per això, re-connectem amb uns paisatges que semblen dāuna ĆØpoca genuĆÆnament antiga.
Com si lāhome encara no haguĆ©s modificat lāaspecte del planeta terra, ni la forma de viure dels nostres ancestres.
Sense llum elèctrica, sense camins més enllà de les roderes.
Tan sols amb un cel estrellat a les nits, i un blau intens cada matĆ.
Un paradigma que contrasta amb el brunzit de cotxes, persones, trà fic i cridòria, que veiem per la finestra de la sala on ens trobem, cèntricament situats a la plaça Lesseps.
La fotografia documental, ja ho tĆ© això. Ens permet establir vincles amb cultures que dāaltra forma, quedarien, o bĆ© envaĆÆdes pel turisme, o bĆ© remotament desconegudes als nostres dies.
Aixà que contents de poder visitar avui aquesta exposició, deixem que la veu viva, desperta, i plena de passió amb que la Conchi ens va guiant, ens desvetlli els records i les memòries, que un viatge com aquest, va deixar impregnat en la seva persona.
Lluny de ser un viatge per a tots els públics, la Conchi va triar el camà menys transitat. Amb la companyia del seu marit, i de dues persones natives, un vehicle, i un destà plegats per a descobrir al davant, van recórrer la Mongòlia que no apareix a les guies de viatge. Sense carreteres, sense albergs. Amb una tenda de campanya, i la hospitalitat de totes aquelles persones que els obrien la porta i els acollien a casa seva per a passar la nit.
Les fotografies que veiem avui a les parets, tambĆ© ens parlen dāaquest pont entre cultures, doncs.
Dāaquesta capacitat per apropar-nos.
I per imaginar-nos durant uns segons, com de diferent que pot ser la nostra vida, de la que viuen els nòmades mongols.
Amb una dieta gairebé totalment basada en el que els proporciona el bestiar, i adaptada perfectament a les necessitats que generen les condicions climatològiques, ens recorden que no hi ha una sola dieta và lida. Sinó que al llarg dels segles, els assentaments humans han après a sobreviure amb allò que cada regió del planeta té, i a crear el seu propi modus vivendi.
Ens sorprĆØn tambĆ© una densitat de població de les mĆ©s baixes: es calcula que al paĆs hi ha uns 9 cavalls, per cada Ć©sser humĆ que hi viu. I la Conchi ens recorda l'experiĆØncia de poder estar-se un dia sencer, sense trobar-se amb ningĆŗ. Un contrast per a persones que ens trobem visitant la exposició en mig de la cosmopolita ciutat de Barcelona.
Quan li preguntem a la Conchi com escull la seva pròxima destinació, ens adonem que és veritat: la seva vocació és tan gran per la fotografia, com pels viatges. I que amb la seva vessant de fotògrafa documental, aconsegueix unir aquestes dues grans passions a la seva vida.
Només cal escoltar-la uns minuts, per entendre que la seva atracció vers la fotografia, va més enllà del sentit estètic. Arriba al sentit ètic, històric, cultural, antropològic. A voler copsar la realitat humana. La senzilla condició que sense vestits, ni floritures, ens apropa a l'essència compartida.
La vida.
Allò que batega dins de tot ésser humà .
I ens que irremeiablement ens uneix.
Vulguem, o no.
Ho acceptem, o no.
La vida amb tota la seva forƧa.
La seva autĆØntica gamma cromĆ tica.
La seva empenta.
La seva cruesa, o la seva fermesa.
La vida Ʃs el que veiem, quan passegem per les fotografies de la Conchi.
I per uns breus instants, ens traslladem lluny dāaquĆ.
Per arribar al mateix destĆ.
El cor que batega, i prossegueix el seu camĆ.
Ens quedarà encara l'interrogant: podrà ser un robot qui unes dècades ençà d'avui, podrà crear l'experiència que hem viscut ara i aqu� O seguirà estant el futur de la fotografia documental, en mans dels qui com la Conchi, agafen la maleta, la cà mera, i obren cam�
Qui sap.
Nosaltres estarem atents a les senyals del camĆ.
Ainoa Soler
Crònica XI, dimarts 13 de maig del 2025 ā Sala dāExposicions, Biblioteca Jaume Fuster
PER ALS QUE VOLEU SEGUIR ESTIRANT DEL FIL
Per a inscriure't al taller dels dimarts:
Per a saber més sobre l'exposició a la Biblioteca Jaume Fuster:
Per a saber mĆ©s sobre la Conchi MartĆnez:
Aquesta crònica, també la hem publicat a la web de Minerva.
Pots llegir-la a travƩs d'aquest enllaƧ:

