Museu Terra

Ainoa Soler
16 mar
6 Min. de lectura

Actualizado: 21 may

Crònica XII - dimarts 20 de maig del 2025

Plàstic: genial o pervers?

Aquesta és la pregunta que presenta la exposició, i que ens convida a reflexionar.

Tot just a la porta, i abans d’entrar, el debat es dóna per si sol.

I és que la pregunta, no es pot negar, és suggeridora.

Genial o pervers?

Malgrat tractar-se d’una dicotomia i de dos extrems, el cert és que aquesta pregunta ens ajuda a dibuixar el context i situar-nos a l’actualitat. A incloure punts de vista, i ampliar la perspectiva.

I d’aquesta forma, constructiva, col·laborativa i participativa, ens endinsem a l’univers que el Museu Terra, ofereix a la seva sala d’exposicions temporals, al cor del Poblenou. Un barri, tot sigui dit, ple d'iniciatives creatives, culturals, de transformació i d’emprenedoria.

Tal i com ens explica la Mònica, el Museu que avui visitem té la seva seu principal a l’Espluga de Francolí. Allà, el museu s’inaugurà el 1988 a la mateixa casa pairal de la família Carulla. I va ser ara tot just fa poc més d’un any i mig, que va canviar el seu nom: del Museu de la Vida Rural, al nou nom Museu Terra.

El Museu actual doncs, amb les seves dues seus (l’Espluga de Francolí i Barcelona), és un projecte de la Fundació Carulla. Una institució que treballa per a la cultura, convocant premis com els Baldiri i Reixac, i també amb iniciatives que uneixen educació, cultura i transformació social, com la sala on ens trobem avui.

Reprenent el fil de la exposició que ens ocupa, és necessari el plàstic en el nostre dia a dia?

Quan és realment necessari?

I quan, prescindible?

Podem utilitzar altres materials, que tinguin propietats semblants, millors, o fins i tot més adients?

Quines opcions existeixen al mercat per a substituir o reduir l’ús dels plàstics?

I, per què fer-nos totes aquestes preguntes?

Quin motiu hi ha, per no seguir utilitzant el plàstic com ho estem fent fins ara?

A través dels diferents àmbits en què passegem tot visitant l’exposició, ens arriben propostes artístiques de diferents disciplines (fotografia, audiovisual, disseny, escultura...) que plantegen, qüestionen, interpel·len, reflexionen, proposen, conviden.

De les moltes anècdotes que la història de la humanitat pugui guardar, avui n’hem descobert una de sorprenent. Sabies que l’inventor de la bossa de plàstic, va ser un activista mediambiental suec?

Què en diria si veiés l’ús que n’hem fet en les últimes dècades del seu invent, és una pregunta interessant per a fer-nos, sense dubte.

Ell, preocupat per la desforestació que estàvem causant al planeta, degut a la creixent demanda de bosses de paper on transportar les compres, va investigar amb un dels materials més innovadors del moment: el plàstic. Aleshores, no tan sols va crear una alternativa a les bosses de paper, amb la esperança d’oferir una solució per a frenar la desforestació, sinó que en va millorar la funcionalitat: la bossa de paper amb la pluja, es trencava. La que ell va crear de plàstic, al tractar-se d’un material impermeable, era més resistent a les condicions climàtiques.

A més a més, la bossa de paper d’aleshores no tenia nanses, i per a transportar-la, es necessitaven els dos braços. Amb el seu invent, i les nanses que hi va incorporar, la bossa passava a ser molt més funcional: es podia portar només utilitzant una mà.

Vist així, el seu, va ser un invent solució.

Una proposta pionera.

Encaminada a reduir l’ús del paper, i frenar la creixent tala d’arbres.

Evidentment, per al pensament dels seu dissenyador i creador, la bossa de plàstic no es tractava pas d’un producte per a un sol ús. Sinó que es tractava d’una bossa que podria utilitzar-se i reutilitzar-se, moltíssimes vegades. Allargant-te així la vida útil. Un altre avantatge, respecte la bossa de paper, que al poc, es trencava.

La història però, pren el seu propi rumb, més enllà d’allò que els humans ens puguem imaginar.

I malgrat les intencions d’aquest activista mediambiental suec, fossin d’allò més sostenibles i en pro de l’ecologisme, la realitat en la que ens trobem actualment, és que les bosses de plàstic han esdevingut símbol d’un dels problemes mediambientals que se'ns plantegen amb força avui en dia.

El plàstic.

Present als oceans, prenent forma de gegantines illes de residus, contaminant els rius, i fins i tot en micro-partícules (microplàstics) al nostre propi cos.

Com diu el títol de la exposició: genial o pervers?

Per què el problema és el plàstic, o l’ús que en fem del plàstic?

La solució passa per un canvi de producte novament, o per un canvi en la forma de pensar?

Tenen els nostres avantpassats, respostes que ens podrien ajudar?

Quins objectes i amb quin material, s’utilitzaven fa dos cents anys, abans de l’era del plàstic?

Hi ha un coneixement ancestral que podríem recuperar?

Què ens cal com a humanitat, per a viure en harmonia amb els ritmes de la naturalesa, i apropar-nos a la petjada neutral, que s’empra en tants d’àmbits?

Perquè idealment, ara es tracta de no deixar rastre del nostre pas, o bé de netejar tot allò que hem estat acumulant en els últims prop de cent anys?

Com em comentaven els alumnes avui, nosaltres ja no ho veurem.

El problema ambiental que desafia avui en dia a la societat humana, tindrà conseqüències, que nosaltres ja no veurem. Pot ser. Cert.

No obstant això, només que tinguem una mica d’empatia amb els nostres néts, o besnéts, potser si que ens volem preguntar, si hi ha quelcom a les nostres mans que puguem fer.

Hi ha quelcom que nosaltres puguem decidir?

Hi ha alguna cosa que jo pugui fer, per alleugerir aquesta gegantina empremta que estem deixant al planeta?

La exposició ens convida a reflexionar sobre aquests temes, i també ens dóna temps per a pensar-hi. És una exposició d'aquelles que cal digerir.

És intensa.

La hora i mitja de visita, ha passat fugaç.

Però tot allò que la exposició ha compartit amb nosaltres com a visitants, té un impacte en els nostres dies, en la nostra forma de mirar, d’actuar, de pensar.

I el temps del nostre dia a dia, ens permetrà anar digerint tot allò que avui hem escoltat.

Temps és el que també cal per a que el plàstic torni al seu estat natural.

Sabies que un pot de iogurt, pot trigar 1000 anys en descomposar-se?

Si, si, 1000 anys.

No m’he equivocat amb els zeros, no.

Tants, com el plàstic de la targeta de crèdit.

1000 anys.

El plàstic demana temps per a tornar al seu estat inicial.

Quant de temps necessitem com a humans, per a digerir tot això que avui hem escoltat?

Per als que vulgueu tornar a visitar la exposició, sapigueu que els dissabtes a les 12h ofereixen una visita guiada. Us la recomanem.

La Mònica té una forma de dialogar amb el visitant, que no et deixa indiferent. Et fa partícip. Et convida a dir la teva. T’escolta. I et convida a seguir investigant un cop arribis a casa.

L’audiovisual que forma part de la exposició, també acompanya aquest procés personal d’escolta i reflexió, a través de l’ajut, en aquest cas, de la música i les imatges. Es tracta d’un videoclip que ha guanyat diversos premis, i que d’alguna forma, tradueix en imatges i música, l'essència de l’exposició.

Si no t’és possible desplaçar-te fins al Museu Terra, el pots veure des de casa també.

Només cal que cerquis a youtube, la peça Birthplace, de Novo Amor.

Nosaltres, amb el grup del dimarts, seguirem visitant exposicions.

Espais de reflexió i trobada, en els que com hem fet aquí, connectar amb les realitats que ens envolten. Escoltar-les. Aprendre d’elles.

I com ens advertien avui, tractant de no quedar-nos només en l’esglaó del problema; sinó intentant trobar fórmules i maneres, de pujar l’esglaó, i esdevenir part de la solució.

Com ens recorda la comissària de l'exposició Núria Vila: tots podem ser agents del canvi.

La direcció de les passes?

Només cadascú pot decidir sobre si mateix.

Però per a decidir, cal saber-se responsable de les pròpies decisions.

Empoderar-se.

I atrevir-se a triar.

Ainoa Soler

Crònica XII, dimarts 20 de maig del 2025 – Museu Terra, Barcelona