Galeria Artur Ramon
Crònica III - Dimarts 4 de març del 2025
Tornar a la terra. Recuperar les arrels. Despertar i sacsejar la pols.
Preguntar. I emmirallar els records.
Temps llunyans, que s’entrellacen com l’espart.
Fang i terra cuits. 3000 anys abans de crist.
Dues autores connectades en diàleg.
Dues artistes artesanes, mestresses de la tècnica, i quelcom més enllà.
Entrem a la Galeria Artur Ramon, i fem un viatge ancestral.
A través de la poètica visual.
Milers d'anys d'història i d'humanitat, ara ens venen a trobar.
Allò que fins no fa tant, era utilitari, funcional i acomplia una missió, ara esdevé una exposició.
Un record. Un estel fugaç que recorre l’horitzó del temps.
I durant una mil·lèsima de segon, ens permet ser contemplat.
Ja ho tenen això les memòries.
Ens conviden a endinsar-nos en espais que, llunyans dels nostres dies, segueixen formant part de la nostra vida. De qui som, de qui vam ser.
Davant nostre, fibres naturals teixides, ens recorden els telers, els tapissos.
Convertides avui en escultures; alliberades de la rectilínia paret.
Esdevenen ara, entitats amb forma pròpia.
Homenatges silenciosos, d'un passat remot.
Versos escrits en el tramat, en el patró, l'ordit, i en el trenat.
Un cop més, la bi-dimensió es converteix en tri-dimensió.
L’Aina ens acull i ens dona la benvinguda a l’espai. Ens explica on som, i la història de la Galeria Artur Ramon. Cinc generacions al capdavant d'un mateix nom, que com un llegat ancestral, acompanya aquesta nissaga d'antiquaris i amants de l'art.
També ens introdueix a l'obra de les dues autores que avui, emplenen de finestres aquestes parets.
No són finestres al ús. Ho són tan sols en el sentit metafòric de la paraula. Són finestres que ens conviden a mirar a través del temps. I de la visió personal que cadascuna d’aquestes dues artistes, escull compartir amb el món. Es tracta de la Dolors Oromí, i la Madola.
L'Aina també ens explica que estem parlant de dues artistes en femení, i amb una trajectòria molt àmplia. Totes dues encara vives, la Dolors Oromí és troba camí del centenari i amb una vitalitat extraordinària. Ens agrada escoltar l'anècdota, que fins i tot el dia del muntatge de les obres, amb el seu desig de poder donar a les peces el seu toc personal, va ser ella qui feia els últims retocs. No volent deixar una part tan important del procés expositiu, exempta de la mà de l'artista.
Donant un cop d'ull al nostre voltant, constatem que tenim davant trossets de l'univers particular de la Dolors Oromí, i de la Madola.
La primera, usant el teixit, aquí reconvertit.
La segona, usant la ceràmica, amb un nou sentit.
Ambdues, qüestionant la direcció d’una societat, que ens allunya a passos de gegant.
Separats del món rural, quins mitjans tenim per a conèixer la terra?
El diàleg ancestral d'Oromí i Madola, ens proposa un camí.
Ens convida a mirar el fang, l'aigua, el foc; la vida a la natura, la masia; les xarxes de pescadors, les cordes per treballar el camp, les fibres naturals,... i ens els converteix en protagonistes principals. Elements, en constant interrelació i entrellaçats.
Elements narratius, elements descriptius, que... quan de temps els queda, abans no es converteixin en un relat encriptat?
Un sospir ens ve a trobar. I ens preguntem tot reflexionant, què cal esperar dels que vindran.
Imaginem per un instant, al jovent dels dotze als quinze anys, entrant per la porta on avui hem entrat. Què veurien els seus ulls davant aquestes peces?
Rèmores del passat? Inspiració per al futur? Finestres o murs?
Una de les peces, es diu autoretrat.
I la mirem abastament.
Què auto-retrata la autora?
A si mateixa? Quina part de la persona, queda retratada en aquest entramat d'espart, que penja dels fils, es condensa, i torna a penjar dels fils?
Com un big bang, en expansió...
Quina deu ser la seva cançó?
Abans de marxar, destaquem el gust que la exposició ha despertat en totes nosaltres.
Té quelcom de càlid, de llar, de confort. D'humilitat.
Aquesta exposició té quelcom de senzill, que ens complau per dins.
És com una casa familiar.
Que ens deixa entrar, i recordar.
Abraçar aquelles sensacions llunyanes, que sovint oblidades, encara s’atansen per a escoltar-nos de tant en tant.
Una trobada amb la pau de la terra, i l’abric del teixit rural.
Un encontre amb la paraula emmudida, i el silenci ancestral.
Tornarem a escoltar els versos ordits dins del temps?
De la mà de l'esperança, sortim de nou al carrer Aribau.
Els cotxes, els semàfors i una nova realitat, s’entrellacen amb el dia a dia de la humanitat, si.
I desfilant camins, tornem cadascuna a la nostra quotidianitat.
Gràcies art, que ens regales silenciós, com un estel al cel, el teu lluminós esclat.
Ainoa Soler
Crònica III, dimarts 4 de març del 2025 - Galeria Artur Ramon
PER ALS QUE VOLEU SEGUIR ESTIRANT DEL FIL
Per a inscriure't al taller dels dimarts:
Per a saber més sobre la exposició Poètiques Ancestrals:
Per a conèixer l'obra de Madola:
Per a saber més sobre la galeria d'Art Artur Ramon:
Comments