La Casa Mònaco
I altres records, tresors de Sant Cugat.
Foto: Bcncatfilmcomission
La història d'un poble, a través de la música
Qui ho diria, que aquest dia arribaria?
Qui, que aquella música, fins als nostres dies vindria?
Gairebé seixanta anys després.
I aquí està.
Com si el temps l'hagués desat al vent, i avui ens l'hagués tornat.
Vinguda d'un altre moment.
Tan viva avui, com en aquell present.
M'imagino els integrants dels conjunts musicals, amb els seus quinze o setze anys.
I obro els ulls, per trobar-me'ls al meu davant.
Ara ja grans. Però alhora, tan joves com aleshores.
La pregunta surt dels meus llavis: "Us havíeu imaginat que algú, tants anys després, vindria a preguntar-vos per la vostra música?"
Resulta fascinant com la dansa del temps, ens belluga al ritme dels gronxadors.
Ara arriba, ara marxa.
El record, la memòria, la història.
Tan aviat queda soterrada i extingida; com de cop, fugaçment recuperada.
Protegida, emmarcada.
Que faríem com a societat, si no existissin espais com el d'avui, en els que poder recordar, estimar i tornar a enllustrar la pròpia història? Espais com els museus, en els que el gronxador equilibra la balança, i allò que ja era gairebé oblidat, torna de nou a ser refrescat.
Admirat, estimat.
Un tapís teixit amb moltes vides
Hi ha persones, que fa un any han arribat a Sant Cugat.
D'altres, que fa tan sols dos dies, des que han fet d'aquest ciutat, la seva llar.
D'altres, que vivim aquí des de fa trenta anys.
D'altres, ja fa mig segle des que van arribar.
Fins i tot hi ha, qui porta tot un segle a Sant Cugat.
I humanament, tots trobem aquí el nostre poble, la nostra ciutat;
sota el mateix nom tots aixoplugats.
Però, què és Sant Cugat?
Una història col·lectiva, un camí de vida.
Un tapís teixit amb la petjada de moltes vides.
I a vegades em pregunto, què canviaria si tots poguéssim dedicar unes hores del nostre dia a dia, a conèixer aquest tapís.
De primeres, sembla una tasca impossible és clar!
Com podríem arribar a conèixer tots els fils, tots els colors, totes les persones, totes les històries?
No és possible, ni que hi dediquéssim 24h al dia; sembla que una veu diria.
Però vet aquí que a voltes, només cal dedicar una hora a la setmana, per a començar a conèixer algun dels fils d'aquest tapís. I com qui no vol la cosa, aquest ens presenta també el seu fil veí. I aquell al seu torn, el seu fil germà. I així es va desplegant, l'aventura d'un poble, que si, avui ja és ciutat.
Però com va començar?
El Cicle dels Conjunts Musicals a Sant Cugat
A la Fundació Cabanas, aquest trimestre han engegat el Cicle d'audiovisuals dels Conjunts Musicals dels anys 60 a Sant Cugat. Un fil, per on començar a teixir.
I des d'allí, cada dijous i dissabte, comparteixen amb tothom qui vulgui assistir, una sessió de memòria col·lectiva. Primer hi ha una projecció, dedicada a un dels conjunts estudiats en aquest projecte de recerca històrica. Després, i per a cloure l'acte, es celebra un petit i amè col·loqui, on aprofitant l'avinentesa de la presencia dels protagonistes que apareixen a la projecció d'aquella setmana, se'ls hi pot fer preguntes i parlar amb ells.
Pel que fa a aquest dissabte, la pel·lícula ha estat dedicada al grup Els Fatídics. Un conjunt que en el seu moment, va esdevenir un referent per a les generacions que els seguirien. Generacions de joves que, inspirats pel seu exemple, s'obririen camí al món de la música, i del fenomen mundial que va engegar en aquell moment el moviment Beatles/Rolling's.
Sabien Els Fatídics, que un dia es convertirien en inspiració per als mes joves?
O que un dia, més de mig segle després, serien el motiu de reunió a la sala d'audiovisuals de la Casa-Museu Cal Gerrer?
Una voluntat incansable de recerca
De vegades els fils són tan difícils de predir, com de descobrir.
Què li preguntin sinó al Frederic Cabanas, que en la seva voluntat de recerca, va haver de fer un autèntic treball d'investigació per a poder contactar amb els components que encara són vius del grup Els Fatídics.
Perquè la recerca històrica, té aquest caire tan ben representat en l'arqueologia: aquest haver d'aixecar amb cura pedres, moure terra, netejar material per aquí i per allà, abans s'arriba a trobar allò que s'està cercant.
No sempre fàcil.
Sovint un conjunt d'obstacles i dificultats.
Una gimcana que espera amb delit, algú que la pugui assolir.
Algú que no desisteixi; que insisteixi; que estigui segur de trobar una drecera per aquí, o per allí.
Que tingui l'empenta per obrir portes tancades.
Per a esperar pacient hores i dies.
Fins a trobar l'hora encertada.
La trucada agafada.
La porta oberta.
La fotografia perduda.
L'adreça incorrecta, convertida en pont vers la correcta.
La mà oberta.
Ha estat molt gràfic a l'audiovisual d'aquest dissabte, aquest procés incansable de recerca.
Aquest periple que des de la distància, es torna tan irresistiblement còmic.
Apassionant, entretingut, divertit. Perquè cada passa obre la següent.
Perquè cada esglaó es converteix en escala, quan troba el miracle.
De l'engranatge.
I del trencaclosques arribat a la imatge final, on tota la història encaixa.
El trencaclosques humà
Quin regal és aleshores pels espectadors!
Anar seguint aquest procés que ha viscut l'investigador, fins a trobar la peça esgarriada.
Aquesta que de no ser per la recerca, ara encara seria oblidada, allà al fons enterrada.
En una memòria que s'oblida i va quedant soterrada.
Tresor de l'arqueologia futura, si.
Contemplant l'audiovisual dedicat als Fatídics, i en especial la seva introducció, així com el seu ple de significat punt final, em recordava a mi mateixa la importància de la constància.
De la confiança en el propi camí, en la pròpia intuïció.
De la capacitat de resiliència; de ser capaç de seguir endavant malgrat les adversitats.
De no rendir-se.
De confiar en un mateix, i trobar solucions.
Camins alternatius.
Motius per a desitjar seguir investigant.
Tot i no tenir totes les peces.
Tot i tenir cent trencaclosques al mateix moment sobre la taula, i confondre la nostra petita tasca amb una de titànica fora l'abast de la nostra condició humana.
No, és clar!
La nostra és la petita.
La humana.
No cal pas que resolguem tots els misteris, que encaixem totes les peces, que recuperem tota la memòria perduda o oblidada.
El que cal, és que fem la nostra petita passa.
De recerca a la mida humana.
I recopilem allò que està a les nostres mans.
Carrers i cançons
Aquesta petita passa, és un fil gegant, si la sabem apreciar amb la lent adequada.
Perquè obre portes, connecta ponts, crea vincles.
Entre persones que no es coneixien, i surten de l'audiovisual agermanades.
Entre carrers de Sant Cugat que cada dia escolten les nostres passes, i en canvi, eren muts a les nostres orelles. Però vet aquí que a partir d'avui, seran carrers que tindran una cançó per a regalar-nos cada cop que passem a prop seu.
Perquè cada racó de Sant Cugat, té una història per a explicar.
Cada persona que ens creuem al carrer, té una memòria de vida plena de riqueses col·lectives per a compartir.
Vivències i experiències, que ens fan família humana.
Ahir quan sortia del museu, vam estar una estona xerrant amb un dels músics que encara és viu del conjunt dels Fatídics, i la seva família. Va ser una estona entranyable. Perquè la emoció que desprenien els seus ulls, omplia cada racó de qui es volgués deturar al seu costat, i escoltar-los.
Eren plens de vida, de desig de compartir.
De explicar allò que cada cop menys persones, ens podrien explicar.
Perquè els anys avancen, i són més els que marxen.
Se'n van.
Presents més enllà del temps
Curiosament, quelcom d'ells queda ben present.
A la Casa Mònaco, als anys seixanta, existia una trobada cada cap de setmana, per a escoltar els Fatídics. Dissabtes i diumenges a la tarda, tot el jovent allí es reunia.
I es quedaven allà fins molt tard!
A vegades eren les nou, o les nou i mitja de la nit, i encara eren allí!!!
Sota un cel estrellat, rodejats d'arbres i natura, a l'aire lliure, en un Sant Cugat encara poc urbanitzat.
Amb un piscina, i un escenari ben peculiar.
Cuidat amb estima i rodejat d'esplèndids rosers.
Era un espai molt apreciat.
Ara, encara en queden les columnes, i un polsim màgic, d'allò que un dia va ser.
Una càmera n'ha agafat el gust d'aquelles vesprades.
N'ha tastat la olor.
I n'ha pintat un vers per al record.
Sabeu, a la Casa Mònaco, encara hi sou presents.
En la memòria col·lectiva, que avui fem viva, si.
Tots aquells que amb poc més de catorze anys, us vau preguntar: i si formem un conjunt i toquem un instrument?
Gràcies per compartir amb nosaltres, el vostre moment.
Del text: Ainoa Soler
Diumenge 5 de maig del 2024, Sant Cugat del Vallès
Per a saber més sobre la programació dels Conjunts Musicals a Sant Cugat:
Comments