La recerca històrica
La recerca històrica, comença aquà i ara. Avui.
És fascinant. Parteix d'una inspiració divina, que no saps d'on arriba.
I com si d'un gran tapÃs es tractés, comença a teixir fils per a crear la seva obra.
Si, la recerca històrica, la investigació del passat, la recuperació d'un patrimoni immaterial que d'altra forma es perdria com un llegat oblidat, és una tasca que des de ben petita, m'ha cridat l'atenció.
De vegades, tan sols passant pel carrer amb el cotxe, els hi preguntava als meus pares:
-"Com es diu la feina dels que investiguen?"
-"El què? Investigar el què?" - em deien els meus pares.
I jo intentava explicar, aquella idea que m'apareixia al davant, quan per la finestra del cotxe, contemplava cases antigues, edificis històrics, masies, palauets,... tan hi feia el tipus d'història.
Hi havia quelcom allà , que em cridava plenament l'atenció.
I jo intentava explicar-ho: si, investigar sobre qui havia viscut allà , sobre la seva forma d'entendre el món, sobre els motius pels quals van triar aquella forma arquitectònica i no una altra, sobre el dia a dia que va conformar aquelles vides, sobre els motius que els feien aixecar-se cada matÃ.
Sobre els fils que els unien, i ens uneixen també a dia d'avui.
Si prestem el temps per a escoltar-los.
Si deixem que els nostres sentits vagin desteixint, o teixint, aquell tapÃs que allà va quedar escrit.
I passen els anys, i hi ha quelcom de la recerca històrica que em segueix resultant fascinant. De fet, penso que no soc pas l'única. Que és un sentit i un desig que compartim amb gran part dels humans. Potser utilitzem diferents paraules o idees per a referir-nos-hi. Però el cert és que des contes i llegendes, a mites, pel·lÃcules, documentals, series o ciència ficció,... les histories i els relats, sovint influeixen una forta emoció en els humans. Des de petits ens quedem bocabadats, i volem sentir més.
Hi ha quelcom de l'escoltar, que ens agrada molt.
Escoltar temps que ja no són aquÃ, vides que ja han deixat el seu escrit.
Persones que en la imaginació tan sols, encara podem retratar.
Hi ha una atracció en el contemplar de lluny.
Un lluny que s'apropa mentre avança el relat.
I ens fa partÃcips, perquè... fet i fet, nosaltres també formem part del temps.
I això que ara escrivim, serà el conte del demà . La recerca que d'altres faran.
El teixit que algú altre desvetllarà .
Probablement, amb la mateixa emoció amb que avui nosaltres desvetllem el passat.
És apassionant.
I vet aquÃ, que un cop més a la Fundació Cabanas, han engegat un projecte d'aquells que em fan agrair dia rere dia, que la Fundació i tot el seu equip existeixi. Perquè dedicar temps a la investigació històrica, no és gratuït.
Requereix de moltes decisions, entre les quals, una de les vitals des del meu punt de vista, és la priorització del propi temps. Com en qualsevol acte humà , allò que fem, tria quin ús del temps fem.
I quan triem projectes altruistes i vocacionals, com és el cas a la Fundació Cabanas, hi ha tota una logÃstica que implica els seus sacrificis.
Quan arriba el moment del resultat, els aplaudiments estan servits a taula però!
I encara més, precisament perquè és vocacional l'impuls que guia tot plegat, fins i tot el procés, per molt feixuc i dens que pogués semblar per a un observador extern, acaba resultant tot un goig per als que són a dins i s'hi entreguen amb tot el seu cor.
Tinc la intuïció, que aixà és com s'arriba a peces, com les que ara es poden visitar al Museu de Cal Gerrer. La idea va arribar: els conjunts musicals de Sant Cugat, als anys 1960.
I avui, prop de dos anys després, i amb un recorregut intens de recerca, investigació, entrevistes, edició del material i moltes hores de dedicació, ja hi ha un cicle d'audiovisuals educatius i de gran valor històric; una exposició a la sala del consol del mateix museu, i un llibre recopilatori de tota la investigació.
Curiosament, la recerca històrica té dues aproximacions ben interessants. Sovint la persona entrevistada, i els seus familiars propers, senten una felicitat molt gran, de poder compartir allò que per a ells, és senzillament un record vital. Sense més importà ncia, que una memòria d'altres temps. És quelcom ben senzill al cap i avall. Quelcom que queda emmagatzemat en el gran llibre dels records de la pròpia vida, i que per tants que en tenim de moments especials, fins els més importants, ens queden sovint diluïts en el gran marc de l'existència.
Per a moltes d'aquestes persones, més enllà de la felicitat de sentir que algú les vol escoltar (sovint quan s'apropen a la vellesa), la importà ncia del que diuen no és per res cabdal, ni té una importà ncia transcendental. És circumstancial.
I en canvi, el fet que algú les vulgui escoltar, és realment un motiu d'apreci emocional.
Aixà que intueixo que són felices de vincular-se al projecte, perquè són felices que algú les vulgui escoltar.
I encara més, que algú pugui donar valor al que elles tenen per a dir.
Per molt que sigui un valor relatiu als seus ulls.
El miracle de poder compartir, és un dels més grans que penso que tenim el goig de viure com a humans.
I m'imagino com seria el món, si poguéssim compartir més entre les persones.
Més temps per a escoltar-nos asseguts en una cadira veient els núvols passar.
Més temps per a gaudir amb la famÃlia, les netes o els fills.
Més temps per a deixar que el rellotge ens acompanyi, no a córrer rere la llista de tasques que hem de fer, sinó a endinsar-nos plegats en el regal de descobrir com són els éssers propers i estimats; conèixer-nos, escoltar-nos atentament. Quina imatge tan dolça, la del net assegut al costat de l'à via, escoltant-la, cuidant-la, vetllant-la. Vetllant aquest pròxim passat, que encara és present, i és al nostre costat.
Seguint amb la visió de la recerca històrica, hi ha una altra aproximació al mateix treball. I és el de les persones que en mig d'un procés d'investigació de camp, es trobin que necessiten la informació, que vet aquÃ, algú va tenir la intuïció d'enregistrar o guardar per al futur.
Per aquestes persones, el valor d'aquests documents històrics, és més que cabdal.
És quelcom sovint transcendental.
Perquè a voltes succeeix, que fa centenars d'anys que ja no hi ha ningú viu a qui poder preguntar.
I és aleshores, que ens agradaria poder viatjar al passat, i amb alguna forma d'enregistrament, conservar la informació per a la posterioritat. Però ai, ves, aleshores ja és massa tard!
És preciós quan conflueixen aquestes dues aproximacions, en una sola persona.
Dues visions, agermanades: la del plaer per l'escolta humana, i la del reconeixement del valor documental. I a la Fundació Cabanas, tenen la sort que han trobat aquesta persona.
En Frederic reuneix aquestes dues visions, i guiat pel seu esperit de llegir més enllà de les lÃnies del temps, aconsegueix retratar vides, persones, pensaments, i moments, no tan sols d'un temps concret, sinó del llegat de la humanitat.
No sempre és fà cil de veure, que allò que queda de forma tan planera, senzilla, accessible i alhora tan creativa, plena d'art, de bellesa i de valor educatiu, en tot el fons documental Cabanas, té un valor gegant.
Potser no tan per als humans d'aquest mateix present, se'm podria al·legar.
Jo penso que tant per al present, com per a les generacions que vindran, el testimoni de la societat i de la història de l'art que està deixant enregistrat en Frederic, serà clau.
Perquè a tots ens agrada agafar un llibre, i entendre el que va passar.
Però per això, cal que algú amb visió, entengui que el que va passar, és el que passa ara. Aquà i avui.
I que no cal esperar a que el temps se'n dugui la petjada, per a intentar deixar-la retratada.
És ara que la tenim al davant, que podem apreciar-la, admirar-la, i conservar-la per als que vindran.
Perquè més enllà de la vida d'una generació de joves que va somiar amb la música, el que ens explica el Frederic amb el seu nou projecte dels Conjunts Musicals als anys 60, és un moviment social, una forma de veure el món i de viure, un retrat d'un temps que comença a marxar, i a deixar cada cop menys empremta per al record. Una memòria col·lectiva, que si ningú la cuida, es perdrà .
I és el present l'únic que existeix, també algú podria dir.
Si, d'acord, però precisament per això, escoltem-lo atentament. Apreciem-ne cada instant, i cada oportunitat. I no deixem passar per alt, el regal que suposa poder escoltar a la gent gran. Aquelles persones que encara estan entre nosaltres, i que aviat ho deixaran d'estar.
I que encara avui, en aquest present, són fils que ens uneixen a un temps que comença a desaparèixer amb ells. Un temps que ho puguem copsar més o menys, ens ajuda entendre el present on ara som nosaltres. Ens ajuda entendre qui som, i d'on venim.
I ens regala una visió més complerta, del que significa ser present.
El temps és fugisser. El passat i el futur són a voltes com miratges.
Però certament, el present és ben segur.
És aquÃ, i és des d'aquà des d'on podem teixir.
Crear. Estimar. Tot allò que ens ha dut a ser on som avui.
Tot allò que deixem quan nosaltres deixem d'estar aquÃ.
Els que vindran, potser també voldran sentir qui và rem ser. Com và rem ser.Â
Si jo pogués escriure un pensament sobre la recerca històrica, sortint de l'audiovisual del museu, després de veure la primera sessió del cicle de projeccions, em dic a mi mateixa: tinc molt clar sobre què vull escriure.
Vull escriure sobre l'art d'estimar.
L'art d'estimar el passat i tots aquells que ens han dut fins aquÃ.
L'art d'estimar el present, i ser conscients del valor que té.
No en malbaratem ni un segon, de sentir-nos vius i seguir els nostres propis camins, les nostres visions, els nostres somnis. Perquè són realment necessaris per aquest món.
I l'art d'estimar el que vindrà .
I fer tot allò que estigui a les nostres mans, per a que les generacions futures puguin teixir també fils cap a on elles vulguin anar. Si triaran venir cap al nostre temps, només elles ho podran decidir. Però el que si que podem decidir nosaltres, és si els hi volem deixar un fil al camÃ. Un fil per a que si un dia volen arribar fins aquÃ, tinguin els estris per a fer-ho.
Perquè a les nostres mans, no està el poder escollir el camà dels que vindran.
Però si escollir, el que fem nosaltres amb els fils que tenim aquÃ.
Ainoa Soler
Sant Cugat del Vallès - Dissabte 20 d'abril del 2024
De la pintura i el text: Ainoa Soler
Per a conèixer més sobre el projecte del Conjunts Musicals: https://fundaciocabanas.org/es/exposicions/