Vestida de Mar - Pensaments
Apunts; dimecres 7 de setembre del 2022
Vestida de Mar
Portava dies en què el pensament m'acompanyava.
La vida, abraçada amb la vida del més enllà.
La vida que coneixem, abraçada amb la que hem oblidat, o encara no coneixem.
El cel. El que apareix quan deixem anar.
I les llums del cinema s'han apagat.
Vestida de Mar.
Mentre les llàgrimes encara compartien amb el món les emocions que sentia dins meu, el meu company assegut a la butaca del costat, esperava expectant el meu comentari. El meu judici o dictamen potser. I és que no era tan sols el meu company. També era el director i el productor de la pel·lícula.
I és clar, les ganes de saber què m'havia semblat, semblava que em parlaven a crits. I em demanaven.
Unes paraules al menys.
Un somriure.
Quelcom.
La tènue llum de la sala però, no deixava veure les llàgrimes als meus ulls.
Aleshores, com és habitual en ell, les seves pròpies paraules han començat a omplir l'espai, a intentar omplir un vuit que es negava a sostenir per més instants.
És curiós perquè de vegades el silenci en aquesta societat sembla inquietant, quelcom del que un, hagi de desitjar desfer-se'n.
Quelcom que ens enfonsa i fa realitat les nostres més temudes pors.
Quan en realitat,... quan jo escolto els meus silencis, em sento submergida en espais de profunda reverència. De quietud. De pau. De plenitud infinita. De realització sagrada.
Silencis que expressen allò que no poden expressar les paraules.
Que permeten l'espai.
Que permeten el temps.
Que permeten el ser.
I així en el silenci, jo em sento i m'abraço.
M'estimo, i estimo allò que em rodeja.
El silenci és tan profund com l'oceà.
I tan ple de misteris i de miracles com l'univers mateix.
El silenci. Que tot ho toca, i amb el seu caliu ho embolcalla.
Aquest caliu que és fred o calent, segons el batec del nostre propi cor.
El silenci.
Que sense paraules, sense sons i sense pinzells, dibuixa i escriu el vers.
Escriu emocions, viatges i travessies.
El silenci. Que em dona la mà, i m'acompanya.
Allà on les paraules, encara són lluny d'arribar.
Allà on el cor, es pot lliurement expressar.
Ser lliure i ser ell.
Ser.
Vestida de Mar.
De tornada, del viatge llunyà on el silenci m'ha convidat a passejar, les paraules em venien a trobar.
A cada cantonada, a cada vorera, a cada arbre i cada primavera.
Aquestes primaveres que ens aconteixen quan menys ho esperes.
I de cop, converteixen un dia, en un riu ple de colors, de llum i d'alegria, de joia i de flors.
Allà eren, les paraules rialleres i juganeres. Aquí són.
Tan felices de venir-me a trobar, com ho havia estat fins feia uns instants el propi silenci.
Vestida de Mar.
Quin títol tan agraciat. És subtil, original, encuriosit i despert.
Ben despert. I amb ganes de despertar a tots aquells que el vulguin escoltar. Vestida de Mar.
Qui vesteix de mar?
La vida és clar.
Aquesta que juga tan bon punt es desperta al matí.
Juga amb el terra, que l'acull, el cel que l'estima, l'aigua que l'acaricia.
La vida és clar.
La que creix, i coneix el que no pereix.
L'esperit de tots aquells que ens han precedit, i encara subtils, son aquí.
A punt per acompanyar el nostre sentir, el nostre propi camí.
La vida és clar.
La que desplega les seves ales quan s'adona que les té.
Que sempre les ha dut.
I que ara vol volar.
Es vol enlairar.
I emprendre el viatge vers el més enllà.
La vida, és clar.
Vestida de Mar.
I de nou, les llàgrimes als ulls. Llàgrimes de felicitat.
Llàgrimes que agraeixen amb indescriptible amor, aquell instant.
Aquell en que Empúries ens va cridar.
Aquell en que nosaltres, decidits, la vam anar a trobar.
Aquell en que els obstacles, ens van deixar estimar-los.
Aquell en que les hores, entregades amb passió i amor, s'escolen i segueixen treballant.
Aquell en que les ànimes es troben pel món.
Aquell en que l'art ens abraça amb els seus colors.
Aquell en que la poesia es converteix en color, les imatges en versos, i la vida esclata en brillantor.
Aquell en que no sé com donar els gràcies.
Aquell en que davant meu, rebo tot allò que sempre he somiat donar.
Aquell en que miro, i la mirada em desperta l'ànima.
Aquell en que no som dos, som un infinit món creador.
Aquell en que...
… l'art i la vida, es donen la mà.
Llàgrimes que agraeixen aquell instant.
Llàgrimes de felicitat.
Vestida de Mar.
On podrà arribar?
On voldràs viatjar?
A qui més voldràs fer aquest regal, que m'acabes de fer a mi?
Aquest de somiar amb els ulls ben desperts?
Aquest regal que no comença, no acaba, tan sols batega amb llum viatgera.
Vestida de Mar.
Digues-me, et puc ajudar?
Vestida de Mar, gràcies per arribar tan endins, per viatjar tan a prop del meu costat.
Per obrir portes i camins.
Per ser un immens infinit.
Per ser tan fora, com endins.
Vestida de Mar.
Gràcies per ser aquí.
Ainoa Soler Hoyo
Dimecres 7 de setembre del 2022, apunts.
Comments