• Ainoa Soler

Una visita de pel·lícula, al Museu de la Marilyn Monroe


The Misfits

Projecció de la pel·lícula al Museu de la Marilyn Monroe


Fa un parell de dies, vaig veure per primera vegada una pel·lícula de la Marilyn Monroe.

Amb guió de l'escriptor Arthur Miller.

I a la sala de cinema i projeccions que hi ha dins el museu dedicat a la Marilyn, més bonic i especial de tot el món.

L'experiència, no em va deixar indiferent. I per això, aquest escrit.

La pel·lícula per a mi, va ser una obra d'art, en la que les persones que l'han fet possible, i l'han convertit d'una idea en una realitat, em convidaven a preguntes per aquí i preguntes per allà. Com si hagués estat en un banquet molt ben servida, amb plats i sabors de tots els colors. El que de totes totes, no va faltar, va ser la invitació a la reflexió.

Reflexió sobre tantes de coses... sobre la comprensió i la incomprensió, sobre la societat i l'individu, sobre l'excentricitat i la soledat, sobre l'amor i l'amistat, sobre la sensibilitat i la duresa, sobre els animals i les persones, sobre la llibertat i la no llibertat, sobre la dona i sobre l'home, sobre la historia i el passat, sobre el cinema i la literatura, sobre l'art i sobre la vida, sobre les imatges i la poesia, sobre els fills i la felicitat, sobre l'ambició i la por, sobre els canvis i l'adaptació als canvis, sobre la crítica social i l'expressió de les idees, sobre els prejudicis i les idees preconcebudes, sobre la bellesa i la seducció, sobre el sentit de tot plegat, sobre... vides al final tan humanes, que quan acaba la pel·lícula, no saps si els has vist a través d'una pantalla, o realment has estat durant dues hores al seu costat vivint i emocionant-te amb cadascun d'ells; amb cadascun dels caràcters i personalitats que allà comparteixen la seva vida.

I de cadascuna d'aquestes coses o preguntes, que la pel·lícula em va llançar al vent, com esperant que jo pugues trobar i agafar, crec que es podria fer un escrit. N'hi ha un dels pensaments que em va despertar el fet de veure aquesta pel·lícula, però, que no vull deixar passar.

Per això m'agradaria compartir-lo de seguit.

És el pensament sobre... el sentit de tot plegat.

És el pensament que... a voltes, la confiança i la paciència per arribar al final, és un dels regals més bonics que existeixen a l'univers.

Amb aquesta pel·lícula, em vaig donar compte que mentre avançava, jo avançava amb ella. Mentre avançava la pel·lícula, estava succeint un procés dins meu. De canvi, de transformació. De comprensió. Que si hagués deixat al pel·lícula a la meitat, no hauria pogut ni imaginar, fins on em va arribar a portar. I això se'm connecta amb tantes de situacions a la vida... en les que per tancar les orelles, i no voler escoltar més, ens perdem tantes de coses...

Em connecta amb aquesta habilitat tan preciosa que a vegades tenim les persones, de poder escoltar, mirar, sense judici. Senzillament, atents. Amb la nostra presencia. Escoltar, i escoltar atentament tot el que davant nostre algú ens està dient. I no parar-lo o interrompre'l mentre està parlant. Sinó, deixar que s'expressi.

Quan permetem aquest espai de diàleg real, de diàleg veritable...passen coses màgiques. Davant nostre s'obren portes que ens desvetllen universos... que no podríem haver imaginat. Senzillament, perquè ens obren la porta d'allò que realment és desconegut per a nosaltres. Allò i allà, on realment tenim aprenentatges esperant-nos, i coses noves per a descobrir.

Així em vaig sentir, que la pel·lícula em va regalar un gran aprenentatge.

Aprendre a escoltar. Sense interrompre. Aprendre a mirar. Amb els ulls de debò mirant atentament.

En el meu cas, al començament hi havia tantes coses que no entenia...i aprendre a navegar amb aquesta sensació d'incomprensió, va ser un regal. Acceptar que no comprenc. I no per això, voler marxar. Seguir allà, navegant. I descobrint.

I sense donar-me compte...el curs del riu comença a portar-me per paratges plens de sentit, plens de meravelloses preguntes que com en una obra d'art, són allà per a qui les vulgui escoltar. Sense cap resposta. Tan sols en forma de pregunta.

I segueixo avançant, i descobreixo el final... descobreixo on era que em duia la corrent d'aquest riu.

I arribo al final de la pel·lícula. I jo envio un sentit gràcies univers, per haver-me regalat la confiança de poder seguir navegant quan no entenia el sentit de tot plegat. Perquè ara, que el sentit arribant al final de la pel·lícula s'ha desvetllat, per res del món me'l voldria haver perdut.

I aleshores m'adono de l'important que és la confiança. La confiança per a seguir endavant quan no sabem veure el sentit. La confiança.

Quantes respostes ens estan allà esperant, només una mica més enllà del camí, si deixem que la confiança en el curs del riu, ens hi porti, i ens hi apropi. Quantes vegades, tot el que cal, no és res més que aprendre a confiar. Aprendre a seguir ben atent, amb tots els sentits desperts i alerta, però no per això, deixar de caminar.

I el sentit de tot plegat, ens és revelat.

Com caigut del cel, si.

Així, vaig viure jo l'experiència de veure la pel·lícula ""The Misfits".

Com un regal caigut del cel.

Com una obra d'art compartint tant i tant, que duu dins esperant a ser compartit.

Suposo que en part, la màgia de l'art i de les pel·lícules, és aquesta mateixa infinitat d'experiències que ens posen al davant. Opcions i possibilitats, que són allà esperant a ser viscudes. I intueixo que cada vegada, cada nou moment que ens trobem davant l'obra d'art, l'experiència que ens ve a trobar és diferent. I això, encara la fa més especial. Perquè és una cosa viva. Perquè és viva tan com nosaltres ho siguem. I la vida que hi veiem en ella,... em pregunto quantes vegades no deu ser res més... que el reflex de la pròpia vida amb la que nosaltres la mirem a ella.

Feliç d'haver pogut gaudir d'aquesta experiència al museu més bell de la Marilyn Monroe que mai hagi pogut existir, m'agradaria expressar el meu agraïment a tot l'equip de persones que el fan possible. Un equip humà únic, i tan, tan entranyable...que no puc més que agrair-los una i altra vegada que formin part d'aquest meravellós museu, i amb la seva vida, temps i energia, el facin cada dia una mica més increïble i únic, si cap. Gràciesssss!!!!!!!!

Per als que encara no els coneixeu, o no heu pogut gaudir de la visita a aquest espai de retrobament amb l'art i la vida, no dubteu un segon més, i poseu-vos de camí. El Museu de la Marilyn Monroe i la Fundació Cabanas, us esperen.

https://fundaciocabanas.org/es/marilyn-monroe/

Ainoa Soler Hoyo

Abril 2021

Sant Cugat del Vallès




3 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo