Un petó de Nadal
I
Una ruta somiada
Els carrers de Gràcia, les avingudes de Barcelona,
les llars de famílies i amics,
es van vestir aquell dissabte de gala.
I van esdevenir una ruta somiada.
Amb la diligencia que en comptes de caminar per l'oest,
s'aventurava en ple desembre pels deserts d'orient.
Els viatgers, convertits en l'esperit dels reis mags,
s'apropen a cada llar, a cada somriure,
amb tantes coses i coses per a compartir.
Un ruta somiada en que el nadal truca a la porta.
A la mateixa porta que jo truco.
I alhora, a la del meu cor.
Una ruta il·luminada pels fanalets
que penjats com senyals al cel,
ens conviden a enlairar els pensaments, els sentiments;
el nostre vol cap als estels.
I així xino-xano, amb un cotxe blau sempre proper i protector,
ens endinsem per aquí i per allà.
Com qui es deixa portar per un mapa que encara s'està escrivint.
Per una ruta que és avui mateix, que està existint.
II
Si, els hi ha
Hi ha petons, que tot ho curen.
Hi ha petons, que obren fronteres.
Hi ha petons, que estan escrits a les estrelles.
Hi ha petons, que creen mons i desvetllen horitzons.
Hi ha petons, que entren del ésser, a tots els racons.
Hi ha petons, que són tan dolços,
com tu vols.
Si, els hi ha
Hi ha petons, que congelen
Hi ha petons, que desfan
Congelen el temps
I desfan l'espai
Si, els hi ha
Hi ha petons que no sé descriure,
però que és tan màgic viure.
Hi ha petons a qui els agrada escriure,
amb sentiments i emocions, a la pell i al somriure.
Hi ha petons que no es busquen,
es troben.
I aleshores,
a la lluna enamoren,
a les estrelles canten,
als nostres cors, ballen.
Si, els hi ha
Hi ha petons que tanquen els meus ulls,
per a poder veure i mirar.
Allò que duen, sense pes.
Allò que porten, sense carregar.
Allò que no es pot tocar, i que és tan immensament tangible.
Allò que no es veu, però es pot contemplar.
Amb llàgrimes als ulls.
Amb una emoció difícil d'explicar.
Amb un temps tan infinit com l'eternitat.
Amb una estela tan genuïna, que no és d'aquest món.
Sinó divina.
Si, els hi ha.
III
Feliços de retrobar-nos
Que dolç trobar-se caminant per allà.
Pels records de quan érem infants.
Convertits ara en records,
que avui mateix s'estan creant.
Records que una altre dia potser vindran.
Tornaran.
I com avui aquells de quan érem infants,
ens saludaran amb un gran somriure.
I ens abraçaran,
feliços de retrobar-nos.
IV
El teu petó
M'ha abraçat, amb els teus llavis.
M'ha dut de viatge, amb el teu cor.
M'ha alçat vers l'horitzó, a ple vol.
M'ha desfet, emmirallant el teu sentiment, en un instant sense temps.
M'ha fet vessar llàgrimes d'amor i emoció.
M'ha colpit amb la veritat d'un raig de sol.
M'ha regalat un somni fet de llum, tendresa i escalfor.
El teu petó.
V
La capella
La capella és allà, sota els raigs de sol.
No necessita pedres per alçar-se.
S'alça majestuosa amb la llum i l'aigua.
Els arbres l'abracen.
I el bosc l'acompanya.
És una capella humil.
Plena d'entrega, i feliç.
Acull l'ànima del viatger, i li regala el silenci.
El que té totes les respostes.
I sense preguntes, tan sols ens mira.
Ens somriu, i ens estima.
VI
Caminem
Caminem.
A voltes, sense saber on anem.
Altres, sentint el vent.
D'altres escoltant el present.
Caminem.
VII
Al teu cor
Asseguts dalt d'un turó.
Hem viatjat convertits en color.
El de l'amor.
El del teu petó.
El que m'ha dut al teu cor.
Què hi ha dins del teu cor?
Un univers infinit.
Un cel de simfonies sense fi.
Un oceà de tu.
Una flama inextingible.
Al teu cor.
Asseguts dalt d'un turó.
Hem viatjat convertits en color.
El que m'ha dut al teu cor.
VIII
I només per avui
Els teus llavis avui parlaven.
El teu cor avui composava.
El teu temps avui ballava.
Els teus sentiments, m'escoltaven.
I només per avui, els teus llavis s'han posat sobre la meva pell.
El teu cor m'ha escrit la cançó.
El teu temps m'ha regalat aquells segons.
Els teus sentiments, s'han convertit en petó.
I només per avui, una veu ha dit.
IX
El valor de les coses
A cops penso
que les coses valen,
el que tu puguis cuidar-les.
Si les pots cuidar, valen molt.
Si no les pots cuidar, valen poc.
A cops penso,
que les coses sempre valen molt.
Perquè sempre es poden cuidar molt.
Som nosaltres que ens n'oblidem.
I ens pensem que no les podem cuidar.
A cops, cuido les coses.
I m'adono del valor que tenen.
X
Indescriptibles
Hi ha moments,
que queden escrits al cel.
Dins nostre.
En aquella part de nosaltres que és feta de llum.
I pols d'estrelles amb amor.
Moments que són fets de segons, i alhora, de temps sense temps.
Eterns. Infinita composició melòdica que ens envia l'univers.
Hi ha moments, que estimen tota la nostra essència;
el nostre cos, la nostra ànima, els nostres sentiments, el nostre nom i les nostres ales.
Moments, que ens abracen plenament.
Amb una calidesa aclaparadorament plaent.
Amb una tendresa que no té paraules, sols és.
Moments que no són fàcils de descriure.
Però existeixen. I alguna forma hi haurà de descriure'ls.
Per bé que semblin indescriptibles.
Alguna forma hi haurà.
Perquè per bé que podrien semblar també inexistibles,
el fet que és que existeixen.
Són moments que arriben.
Sense poder-los buscar.
Tan sols podent-los potser, somiar.
I vet aquí el miracle, un dia són aquí, al nostre costat.
Com un petó.
Com un somriure.
Com una mà amiga.
Com una posta de sol o un cel estrellat.
XI
Què has sentit?
Que la terra deixava d'existir.
Que l'univers estava concentrat aquí.
Que jo deixava d'existir.
Que l'amor es pot sentir.
Amb tot el cos i tota l'ànima.
Que l'amor es troba també, en un humil petó.
En un d'humil, i autènticament sentit.
Ainoa Soler
Textos i il·lustració.
Desembre 2022, Sant Cugat del Vallès.
Kommentare