Un matí de dissabte diferent

A la Travessera de Gràcia, amb el col·lectiu Minerva, dones creadores de Gràcia.

Davallant per carrers, i pensaments entre ciutats,

arribo i descobreixo l'emplaçament.

Aquí serà on deturarem el rellotge de les passes.

I durant unes hores, restarem a l'aguait del passatger curiós i el caminant inquiet.

No estaré sola.

M'acompanyen d'altres dones artistes, que com jo,

han triat compartir el seu temps amb el caminant de a peu.

Amb l'ésser humà viatger,

que passeja pels carrers.

Travesseres i avingudes d'una Barcelona,

aquest matí plena de vida.

Parem la taula.

I un parell de cops, canvio les estovalles.

Fins a trobar les que més m'agraden.

Em recordo a mi mateixa, que els colors parlen i s'escolten.

I finalment, l'aparador està enllestit.

Aquesta petita finestra al món de l'artista.

Com si per un minúscul mirador, es convidés a l'ull observador.

A entrar, i explorar.

A endinsar-se en un món, feliç avui de poder parlar.

I desvetllar-ne part, dels misteris de l'art.

Al meu costat, l'artesania arreu s'enfila.

Per les parets i el més enllà.

Vers els racons de l'ànima, que a vegades ens venen a abraçar.

Llibretes de paper pintat a mà; llibres; pedres i minerals; pintura romànica; joieria en plata; o fotografia.

Totes són propostes que agermanades i veïnes per un dia, m'acompanyen i m'inspiren.

A la meva taula, un espai es converteix en biblioteca alada.

En ella, els llibres Paraules que Escolten, fan la seva cantada.

Joiosos alcen la veu, a tot aquell vianant que els hi dedica un esguard.

I esdevenen cançó al vent.

De poesia, de pensaments.

Avui, la seva disposició sobre la taula, em recorda les ales de la papallona.

A punt per alçar-se i voleiar.

Uns metres, o uns kilòmetres enllà.

El temps ho dirà.

A l'altre costat de la taula, un joc de postals de diferents mides i colors,

convida a tastar l'alegria de les formes en simfonia.

La geometria explicada als infants;

i un grapat de matisos, per als adults més avesats.

Tot a punt, per escriure quatre apunts.

Sobre un matí pintat en vers.

Mentre les agulles del rellotge,

esdevenen el traç d'una gràcil ploma.

Tinta de minuts sobre el paper dels nostres dies.

Lletres i paraules; i el compàs d'un vell de tic-tac.

Emocions generoses i un grapat més de bones coses.

Jo asseguda a la cadira, i els meus ulls ben atents.

A aquell riu de gent que s'avança constantment.

Persones caminant endavant.

Passes escrivint trajectòries curioses, divertides, amoroses, sorolles,

i a vegades també, tan silencioses!!! 

En quin estat diari, l'humà, no és digne de contemplació?

Davallant el carrer, és tot un miracle i un regal per als sentits. 

I em pregunto si és un tret particular, o n'és un d'universal.

Aquell resolt anar endavant.

I un xic girar el cap, per veure alhora que hi ha allà...

A la taula, a la carpa, a la fira.

Només una mica, alçar la vista. 

Aleshores, intuïtivament, deixar-la lliscar.

Sobre imatges successives que passen pel costat.

Com un escaneig espontani, i involuntari.

Sigil·losament buscant, el fruit que està amagat.

Un suau atendre, sense realment entendre.

Quan de sobte, el nostre sistema ho descobreix.

Quelcom que desperta els cinc sentits.

I si, una necessitat imperiosa d'entendre.

Què hi ha allà?

Els nostres ulls donen la senyal d'alarma,

i veloç tot el nostre cos respon. 

Canviem la direcció de les nostres passes i ens apropem.

Ens aproximem a allò que ens atrau.

Com un imant.

Una part de nosaltres, ni tan sols se n'adona, del canvi de rumb.

És quelcom que es decideix en algun racó molt profund.

En algun lloc del nostre ésser.

Però no a la nostra ment.

Vet aquí que allà ens trobem.

Amb uns ulls ben oberts, i un somriure d'orella a orella,

Deturats davant d'una meravella.

De quelcom extraordinari.

Pot ser un color, pot ser una forma, pot ser un enigma, pot ser un misteri.

Però la nostra reacció humana, és tot un espectacle.

Els ulls s'afanyen a teixir un fil invisible, i gairebé indestructible.

S'entrellacen amb aquell objecte, amb aquella idea, amb aquella troballa.

Perquè de vegades, l'objecte de la nostra admiració, no és quelcom físic.

És tan sols la circumstància d'una situació.

Com un nen fent equilibris a la vorera,

o una nena provant una trajectòria d'alt nivell amb bicicleta.

Allà els nostres ulls, han trobat el seu motiu d'atenció plena.

I allà que el món s'espera.

Perquè les agulles del rellotge, si giren,

ho fan d'una forma compungida.

Sembla que elles també, decidides estiguin a teixir el fil invisible.

I a unir a tots tres: l'observador, el motiu d'observació, i el temps que els agermana.

És tota una fita, i tan entranyable,

poder formar part d'aquest màgic triangle!

Si; per uns segons, com a segon observador extern,

passar a formar part de l'espectacle.

De tal forma, que encara un altre més es podria sumar,

i mirar-nos mentre mirem.

I així infinitament.

Com la figura matemàtica d'una fractal.

Desembolicant el fil, arriben les dues del migdia.

I xino-xano, el camí cap a casa em regala una estona tranquil·la.

L'aprofito per a desar amb afecte tot allò viscut.

Guardar-ho amb pulcritud.

En algun lloc dins de mi.

I així s'escriu al món la nit,

i un altre dematí.

Quan just llevada, escric.

Quin regal és poder mirar, poder contemplar.

La complexa meravella que és l'ésser humà.

I la seva capacitat per a reaccionar. 

Per a despertar.

Per a establir un diàleg sincer i generós,

amb l'intangible oceà del present.

Amb allò que crea fils constantment. 

I tant sovint, oblidem. 

Allò que ens detura.

I detura el nostre temps.

Com una porta escrita al vent.

Com una carta, tan sols desxifrable atentament.

---

Del text: Ainoa Soler, maig 2024

Fotografia: Ainoa Soler, maig 2024

Si voleu saber més sobre el col·lectiu de dones creadores Minerva, podeu dirigir-vos al següent enllaç: https://minervadonescreadoresdegracia.cat/