Un dia d'aniversari

Un dia d'aniversari, o L'abraçada del Mediterrani

Temps era temps, existí un dia d'aniversari anomenat 23 d'agost del 2022.

Un dia d'aniversari en el que celebrar i descobrir.

Viure, aprendre, jugar i experimentar.

Però sobretot, un dia en el que compartir.

El dia començava quan despuntaven les primeres hores del matí.

Els colors al cel anunciaven un bon esdevenir. Un dia ben escollit.

I és que es tractava, d'un dia molt especial.

Abans de seguir endavant però, deixeu-me que viatgem al moment en que aquest dia, esdevingué per primer cop en aquest món. Ho feu en forma d'idea. I ho feu sota uns pins de la Serra Collserola. Era un tarda d'estiu, i es trobaven asseguts sota l'ombra dels pins, una colla d'amics. La colla la presidia una euga molt eixerida. Per aquells que vulgueu conèixer-ne el nom, l'euga es deia Llàgrima. Llàgrima de Felicitat. Potser alguns de vosaltres, la coneixeu.

Doncs bé, es trobava sota els pins aquesta reunió dels amics de la Llàgrima, quan al cel s'apropava l'espectacle de la posta de sol.

Com pinzellades de color en un llenç, els raigs de l'astre solar convertien la volta celeste en llenç.

I hi pintaven colors, danses i moviments. A la vegada que això succeïa, les idees pintaven també.

I començaven a dibuixar el dia, que en un futur arribaria.

El dia 23 d'agost del 2022. El dia del salt del peix; el dia del pícnic a bona ombra i recer; el dia del salt al crit "d'ara"; el dia dels peus que descalços viatjaven; el dia de la sirena que amb ulleres màgiques, el món sota l'aigua explorava, el dia...

El dia, que ara començava.

"Mira Frederic, estan allà! Veig a la Sirena i m'està saludant!!!"

Què observadora és aquesta sirena! En aquest conte, es diu Sirena (tot i que també us hagués respost al nom de Milena) i és una de les sirenes més observadores que he conegut mai. No hi ha detall que passi inadvertit als seus sentits. Sempre ben atents i desperts. Sirena ja ens havia vist i amb els seus colors brillants com el sol vestint la seva pell, ens indicava el camí. A la fi, ja som tots aquí!

Vam descarregar les nostres maletes: hi portàvem entrepans, fruita, galetes i aigua. Un parell de recanvis de roba, per si quedàvem tan xops, que ens havíem de canviar. I l'equip per a filmar l'aventura del dia, que ja a tocar nostre, ens abraçava!!!! Anem-hi doncs!!!

El dia d'aniversari celebrava entre d'altres coses, que el vailet dels arbres i la mar, i la curiosa ballarina, s'havien fet una mica més grans, aquell mateix estiu. A finals de juliol, coincidia la seva data de naixement al món, i aleshores celebraven que havien arribat, que seguien vius, i seguien viatjant. Viatjant a través dels dies d'aquesta especial aventura, a la que anomenem vida.

Abans de seguir, però, deixeu-me que us presenti una mica més. El vailet dels arbres i la mar, és el germà de la nostra Sirena. És un Vailet que tant us el podeu trobar dalt de la mar, viatjant sobre una planxa amb un rem a la mà, com dalt de l'arbre sota el qual esteu menjant, saltironejant de branca en branca amb tota tranquil·litat. Sembla que els arbres l'estimen. I l'ajuden a enfilar-s'hi per les seves branques. El cuiden, i el conviden a agafar-se sempre, a la branca que més força té, la que més el sostindrà o la que més el cuidarà. És com si el vailet i els arbres, poguessin parlar. I junts dibuixessin camins i rutes que sense tocar el terra, obren camins i desdibuixen fronteres.

La curiosa ballarina, per la seva part, la reconeixeríeu perquè sovint fa preguntes i té molta curiositat. Us preguntaria com funciona això, com funciona allò, que fa aquesta pedreta aquí, o per a que serveix aquest fil. Us preguntaria tantes coses, que al final vosaltres mateixos acabaríeu preguntant-vos coses. Perquè la curiositat, de vegades es contagia. És com... unes ulleres amb les que poder mirar el món i descobrir-hi secrets cada dia nous, cada dia canviants. I un cop t'hi comences a endinsar en els misteris i miracles que habiten al món, et dona la sensació que ja no puguis parar. I la curiositat ja és amb tu. Viatjant al teu costat, i ajudant-te a desvetllar enigmes, resoldre misteris i comprendre l'incomprensible.

A més a més de la Sirena, el Vailet dels arbres i la mar i la Curiosa Ballarina, hi havia també el Frederic, i dos éssers molt especials: el pare i la mare.

El Frederic, molts de vosaltres ja el coneixereu. Perquè ha sortit en d'altres contes, i és difícil d'oblidar. Amb el seu carismàtic barret, la seva càmera a les mans, i unes ganes immenses de retratar i capturar els instants. De desar-los ben guardats, per a que no es perdin mai. I siguin sempre accessibles, quan la seva memòria, de vegades una mica viatgera, no recordi allò que a ell li agradaria recordar.

Ja podeu imaginar, que el Frederic venia a l'aventura amb una càmera a la mà, i el seu barret ben posat. Si, ho heu imaginat perfectament! Doncs bé, per acabar d'arrodonir aquesta colla d'amics tan divertida, i hi havia els dos éssers ben especials que us he dit abans: el pare i la mare.

El pare i la mare, tenen una tasca de les més difícils, i més boniques, que podríem trobar. Es tracta que han de treballar i crear junts, conjuntament. Han de fer un equip, tan ben avingut, que sigui capaç de superar onades, obstacles, i muntanyes. Un tàndem, que trobi l'equilibri perfecte. I aquesta tasca, és una de ben difícil! Però aquí estaven el pare i la mare. Decidits a trobar aquest equilibri. Aquesta màgica unió, que fa més fortes a les peces que el formen, que fa possible el que sembla impossible.

Serien prop de les 14h del migdia, quan tot l'equip allà reunit semblava haver-se convertit de cop, en una expedició disposada a viatjar a les profunditats d'algun continent llunyà, potser, l'africà. El pare i la mare, tot preparat. La Sirena, ja ben remullada. El Vailet, a punt per a saltar. La Ballarina, amb la següent pregunta ja preparada. El Frederic, amb el seu barret ben posat. Ens faltava alguna cosa?

Si, és clar! La màquina de retratar!!! El Frederic s'esforçava en fer-la despertar. Però la càmera havia decidit, que ara volia anar-se'n a descansar! Qui ho diria, tot just ara que tot començava. El Frederic ho va intentar i tornar a intentar. I encara un altre cop ho va intentar. Però res. Un cop la càmera prenia una decisió tan important com aquesta (anar-se'n a descansar), era molt difícil fer-la canviar d'opinió. Malgrat això, el Frederic no va perdre l'esperança.

Fins al punt que érem a pocs minuts del crit ARA, que encara el Frederic preguntava. Puc filmar l'entrada? Puc filmar el moment en que el vaixell entra a l'aigua?

Els peus ja estaven tocant l'aigua salada del Mediterrani. Aquest espai d'aigua que bressola tantes cultures i tantes aventures! El xicot que en aquell moment ens ajudava, somreia al veure quina colla tan curiosa que tenia allà davant. I sense dubtar-ho, va deixar anar el crit: ARA!!!

Uaaaaauuuuu!!!!! L'emoció d'aquell segon, és molt difícil d'explicar! Però ho intentaré, per a que tots vosaltres també la pugueu imaginar. De cop, les orelles havien sentit el missatge. Les tres lletres. ARA. I les orelles, ràpides i veloces com elles mateixes, van córrer a avisar a tots els músculs. Amunt! Ara toca pujar dalt del vaixell. ARA. I que bonica és la coordinació entre les diferents parts del nostre cos. Que volem aixecar un braç, i l'aixequem. Volem saltar, i saltem. Volem córrer, i correm. És molt màgic! Així ho van fer tots els nostres viatgers. Al crit d'ara, amunt van córrer tots!

Bé, no potser al mateix mil·lisegon. Cadascun, va prendre's el temps que va voler, per acabar la tasca. La tasca de pujar dalt del vaixell. Cadascú, al seu ritme i gust, va fer la travessa. De tenir els peus tocant la sorra i les cames l'aigua, a trobar-se dalt del vaixell, recollits per aquesta bonica xarxa. Una xarxa que sota nostre, ens feia de llit, de terra, de sofà, de cadira. Una xarxa que alhora que ens separava del mar, ens hi unia més completament. Quin vaixell!

Quina experiència tan maca. Ja érem tots dalt del navili. Obrint camins sense vies ni carrers.

En un mar en calma, on les onades xiuxiuejaven tan sols, el vent ens acariciava, i el sol ens escalfava.

Potser no tan com a la Sirena li hagués agradat. Això ho podem anotar, per si el proper dia el sol té ganes d'escalfar l'aventura un xic més, o bé per si la Sirena coneixent-ne l'experiència ara, prefereix en una propera pujar a bord més abrigada. I és que la temperatura, és tan dolça quan es bona, i tan empipadora quan no ens agrada...

El rumb estava posat ja endavant però! Enlairat!

I la curiosa ballarina senyalava amb fruïció l'horitzó que es dibuixava al nostre davant.

Quan de cop, com una miraculosa aparició, un peix dofí i tonyina, al mateix temps, va saltar de la mar i va dibuixar un arc al nostre horitzó.

Era peix dofí, perquè en veure'l, el crit de dofíiii va sortir dels nostres cors. També era un peix tonyina, perquè el raonament de les ments pensants, ens va dur a admetre la possibilitat, que el salt hagués estat més proper al d'una tonyina, que al d'un dofí.

Fou així com el peix dofí i tonyina, ens va venir a trobar a l'inici de la travessia, i ens va omplir el cor de bona sintonia.

L'aventura que va seguir dalt del vaixell, fou una simfonia d'emocions, colors i formes.

Hi havia moments de tranquil·litat, altres de exaltació, altres d'emoció, i altres de plena joia i alegria. Viatjar amb l'horitzó al nostre davant, era una experiència talment inoblidable. El vaixell, a càrrec del capità Klaus el Navegant, i del segon d'abord, Pablo el Bon Lleó, dibuixava rumbs d'exploració vers la costa catalana, vers el cel, vers la llum reflexada al mar, vers un infinit Mediterrani, vers la llar dels peixos, vers... tot allò que poguéssim somiar! Va ser un passeig pel mar, si.

Però també un passeig per l'oceà dels pensaments. Pel llac dels colors. Pel riu de l'amistat.

Pel caliu del goig i vida, que dóna el compartir.

Compartir i sentir que aquesta passa del camí es dibuixa al costat d'altres éssers.

Éssers que com el pare i la mare, troben l'equilibri els uns amb els altres, i aconsegueixen arribar a ports, d'altra forma inabastables.

Hi hagué alguna part del viatge, en que el Frederic decidí que si la càmera no venia, ell aniria a la càmera.

I li faria companyia en el seu descans. Així ell també, prengué la decisió de descansar. Tancar els ulls, respirar, i descansar. Quedarà per sempre el misteri, de si fou així perquè trobava a faltar la càmera que ara era descansant, i la volgué anar a trobar, o si fou perquè l'aigua i el seu puja i baixa, despertà en el Frederic un xic d'aquella sensació que a voltes esdevé.

Una sensació curiosa, en la que no saps on és el nord, i on és el sud. On està el terra, i on està el cel.

Sort que el capità i el segon d'abord, no van perdre el nord en cap moment. I que d'haver-ho fet, la Sirena, desperta faci fred o faci calor, no hagués deixat per res del món, que perdéssim el rumb. Els seus ulls veuen el més petit canvi que us pugueu imaginar. I atenta com ella està, no se li passa res per alt!

Dues hores de rellotge, de vegades esdevenen cinc minuts. Així fou com un viatge de dues hores en vaixell, per a la ballarina no van ser més de cinc minuts solcant l'aigua, la dansa de les ones i la música sempre present de l'horitzó. Un horitzó que ballava a cada passa. Que cantava i feia música.

I convidava a cada onada, a seguir una passa més. Una més endavant.

Arribava ja la segona part crucial de la travessa. La tornada a la platja. I calia fer-ho amb la mateixa precisió, amb que s'havia executat l'anada. Tots alhora havíem de baixar del vaixell, arribat el precís moment. I agafar-nos fort a les seves cordes, per empènyer-lo endavant i pujar-lo damunt la sorra. Quina aventura ens esperava per davant! Aquest cop, fou el capità qui donà el crit d'ARA! I com abans, tots a l'afer ens hi vam llançar. Els peus van tocar terra, l'aigua del mar envoltava i abraçava les nostres cames. I amb la força que encara ens quedava, vam empènyer i córrer platja amunt, arrossegant el vaixell amb el nostre rumb.

Ho havíem aconseguit!!!!! L'anada i la tornada, havien arribat a bon port!

Quina aventura tan extraordinària! No feia gaires minuts, que ens trobàvem cavalcant sobre un mar en calma que ens bressava i ens bressolava.

I ara, els peus eren aquí, sobre la sorra de la platja, mentre el cor i els ulls intentaven recórrer encara, aquelles línies d'emocions amb que el mar ens mirava.

Ens mirava, i generós encara ens regalava. El mar. L'aigua. Quin misteri tan gran.

Quin goig tan profund, poder-lo contemplar. Poder-hi ballar. Poder-lo somiar.

El viatge ens havia donat gana, i en un tres i no res, ja érem tots en rotllana, començant una segona taula plena de dolços, fruita, verdures i moltes rialles.

Que bonic és poder compartir! Compartir, i éssers d'amor esdevenir.

Gairebé hem arribat a la fi del dia d'aniversari. Aniversari de tantes coses, que es fan difícils d'enumerar.

Però segur que tots vosaltres, podreu recordar i imaginar.

Els últims raigs de sol s'acomiadaven de les ones, que a la sorra, seguien dibuixant moviment, idees i pensaments. Els colors esquitxaven els nostres sentits, com una nova paleta de sabors.

I el tren va passar. A tota velocitat, per la seva via. Mentre nosaltres amb la mirada el seguíem.

El Frederic encara preguntant a les seves càmeres, si alguna d'elles s'hi animaria.

A despertar-se i guardar fidelment aquell instant.

Per a sempre més retratat.

Però havien de venir moltes més aventures per davant. I les càmeres ho sabien. Potser no avui.

Però necessitem l'energia per al proper dia. La propera sortida.

Perquè al Frederic, de vegades se li oblidava.

Però a cada final, hi ha escrita la primera lletra d'un nou començament.

I per cada cosa que acaba, una nova pot començar.

Les càmeres això, bé que ho sabien.

I que no els hi faltaria pas feina, no!

Que ara havien de descansar, i recuperar forces, per a poder viure i gaudir, de tot allò que arribaria.

De tot allò que a la propera aventura, ens vindria a trobar i fer companyia.

Ainoa Soler Hoyo

Dimecres 24 d'agost del 2022, Sant Cugat del Vallès