Tiet, tiet!!!

Tiet, tiet!!!

Aquesta nit ha estat tan màgica, com la mateixa nit de reis!!!!

Surto de casa. Són les sis i mitja del matí. I la nit encara fa via, pels carrers de la ciutat.

Amb la seva veu i sigil·losament, acull el son dels seus hostes, i pinta cada passa amb aquest color tan especial. La nit. La que prepara el dia. La que prepara la llum.

Segueixo caminant i veig el Monestir al meu davant.

Encoixinat també amb aquesta màgia de la nit, que tot ho toca, tot ho abraça.

I respiro amb emoció.

En aquest espai que ara sento tan meu.

Gairebé no hi ha ningú més al carrer. Tan sols de tant en tant, algun que altre viatger ocasional, travessa les vies, darrere quelcom que l'empeny amb pressa. Caminant apressat. Vers algun rellotge que el crida.

Algun autobús trepitja també, els mateixos carrers que trepitjo jo.

I algun estel, em somriu des d'allà dalt on és ell.

Feliç de saber-se part d'aquest present.

Camino i enfilo un parell de minuts, rodejada per la companyia dels arbres, les seves fulles, la seva tendresa. Aleshores trobo un lloc per a parar, i esperar que arribi el cotxe.

El jeep que aquest matí, m'ha dit que em vindrà a buscar.

Els pensaments s'abracen amb el silenci de la nit. I s'imaginen plegats emocions i moments que tal volta, el dia que ara encara s'està enfornant, ens durà. Com si fos un pastís, o una fornada de magdalenes. Ara dins del forn. Creixent i esdevenint. Per a, arribat el moment, sortir del forn amb tot el seu aroma, tot el seu color, textura, sabor i flaire. Així el dia sembla que comenci a dir: estic aquí.

Preparant-se bé, dins el forn d'aquest nit.

El cotxe arriba com un llamp. Passa pel meu davant.

I segueix volant com una llança, amb un somriure de felicitat.

També ell sembla que intueix les dolçors que al forn d'aquesta nit, s'estan preparant.

Els hi explico a les meves cames, que aquest que acaba de creuar la nit com un llamp, és el jeep que estàvem esperant. I elles, felices de poder ajudar, comencen la carrera darrera aquesta llança que ja guanya avantatge al nostre davant. Fins que amb un somriure de felicitat, veig que el jeep torna a buscar-nos. Les meves cames es senten lleugeres. Ja el veuen al davant!

I en un tres i no res, ja hi som tots, dalt del cotxe, l'aventura del dia desvetllant.

Anem, anem, que el dia comença a cridar-nos, amb la seva melodia!!!!

Anem, anem, quina alegria!!!!!

Llàgrima, avui ens espera una gran aventura!!!! Mel, Mixeta, aquí teniu el menjar. Tornarem tard avui.

No cal que ens espereu desperts!!!!

I amb una abraçada de bon dia al ranxo i tot el seu esclat, prestos ens acomiadem i enlairem el vol!

Els núvols ens han vist, i canvien els seus colors d'instant a instant!

La fornada està a punt de sortir!!!

Els colors de la nit es fonen; i estimen els tons rosats del dia, que ja dalt l'horitzó s'albira.

El blau es torna més blau, i el negre nit, poc a poc se'n va a dormir.

Ara, l'olor a nou dia, ja és aquí!

Tiet, tiet!!!!

Sentim la veu de la felicitat mateixa! Se'ns apropa un esclat d'alegria, un torrent d'emoció, un neguit ple de guspires, que ens abraça i ens diu: que bé! Ja sou aquí!!!

I que bonic és, sentir-se benvingut; em dic per a mi mateixa.

Tiet, tiet!!!! Estic tant emocionat! Aquesta nit m'ha costat tan dormir!!!! Ha estat com la nit de reis!!!

Tan especial i màgica com la nit de reis!!! Quina emoció!!!! Quina il·lusió!!!!!

Tiet, tiet!!!

I l'abraçada, deixa que les paraules esdevinguin pura i dolça emoció.

Per si encara no n'érem prou conscients, que aquesta mateixa emoció ens recorre a tots nosaltres des del moment mateix en què ens hem llevat del llit, aquest llumí que ara es belluga davant nostre, ens ho deixa del tot clar! Estem tots igual! Aquesta ha estat per a tots nosaltres una màgica nit de reis! I amb la mateixa il·lusió amb la que ens despertem el 6 de gener, ens hem despertat avui.

Amb aquesta mateixa il·lusió.

Quina màgia que hi ha dins la vida!

Quina alegria que s'amaga darrera d'aquestes petites aventures, que ens remouen els millors sentiments per dins, i ens enlairen molt amunt. Molt amunt. Amunt i amunt, fins que són les estrelles mateixes les que podem tocar. Abraçar i sentir. Plenament estimant aquest present. Aquesta companyia. Aquesta aventura de ser qui som, i compartir la nostra llum amb el món.

Tot a punt? Apunt! I les rodes del jeep ballen ara sobre la carretera. Seguint aquelles petjades que deixa com un estel, la furgoneta que davant nostre ens guia. Mentre al cel, els rosats, carmesí, ataronjats i daurats del nou dia, ens somriuen. Quanta felicitat poden explicar els colors al cel? Quanta alegria pot quedar escrita en les petjades que deixem a la carretera amb el nostre pas? Quanta il·lusió es pot convertir en estela, i deixar un camí al nostre darrera?

Banyoles és un llac, un estany, un racó de món, i un meravellós recer, per a utilitzar el nostre primer pinzell. El pinzell de la companyia. Perquè anar a l'aventura, és fantàstic; però trobar-hi éssers amics que pel camí es vulgui sumar a la nostra companyia, és encara més meravellós.

Així a Banyoles, la nostra companyia s'amplia. Ara ja som sis!

Els paisatges bucòlics d'aquesta terra ens omplen d'aire els pulmons, i les ninetes dels ulls es queden una estona emmirallades en aquesta paleta de colors verds, de colors de vida, d'una terra fèrtil i amb generosa presencia d'aigua. Una terra que enlaira els arbres gairebé a tocar de les estrelles. I permet la pastura dels cavalls, per camps de pau i tranquil·litat.

Gràcies Banyoles, per guardar en el teu cor un estany d'amor vers la natura.

El rellotge és feliç jugant amb nosaltres, i viure al nostre costat l'aventura del dia!

De cop, som ja sota el túnel de Bracons, creuant Catalunya amb la mateixa rapidesa amb que l'au estén les seves ales i enlairada desfà fronteres. Saludem Montserrat, i pugem un xic més amunt, d'aquesta catalana terra. Les senyals a les carreteres ens dirigeixen cap a Berga. Quan un bonic rètol, ens explica que per aquí també hi viu un Sant Cugat. Un Sant Cugat del Racó, esdevingut una ermita, un trosset de món que esperarà pacient el dia en que puguem conèixer-lo.

Una branqueta de romaní i una altra de farigola ens venen a trobar dins el jeep i ens delecten els sentits amb el seu aroma de muntanya. La seva flaire de terra, d'aigua, de llum del sol. Quan la furgoneta agafa el revolt. I ens guia per aquest camí de terra, que posa: Trulls 1'3km.

Ja gairebé hi som. Ens deturem tots plegats.

Tiet!!!! Ara, passeu vosaltres al davant.

I gaudiu d'aquest espectacle que per primer cop trobarà els vostres ulls.

I així ho fem: unes pedres monumentals ens donen la benvinguda a una terra llunyana, propera, autèntica i profunda. Profundament transcendental. Una família d'esquirols baixa pels arbres, i en la distancia, ens dóna la seva benvinguda. A aquest paratge fora del món convencional de ciment i carreteres. A aquest paratge fet de records ancestrals, i cultures lligades als colors de la natura.

Camins de terra i alçats pins al cel. Branquillons plens d'aroma. Pujades, baixades, desnivells i multinivells.

És així que poc a poc, deixem enrere allò que coneixem.

Per a retrobar-nos amb allò que una part de nosaltres, coneix des de fa molt de temps.

Aquesta part de nosaltres mateixos que es sap part de la terra. Part de la natura. Part de la vida.

I que en trobar-se de nou al recer de la muntanya i el bosc, sent el caliu de qui ha arribat a casa seva.

A una llar de la que en forma part.

I d'on si a voltes ho ha oblidat, ara que hi torna a ser aquí, no en té cap dubte.

Aquesta és la seva llar.

La masia es retalla davant nostre. Com una il·lustració aquarel·lada, d'una ficció convertida en conte, en llegenda; i avui, part de la nostra aventura. Una masia amb pedres mil·lenàries, segles i segles de troballes, persones, famílies, moments i història. Història que poc a poc, i amb el pas del temps, ha anat gravant-hi en ella una essència desxifrable amb els sentits.

Indesxifrable també.

Misteri i revelació, al mateix instant.

Quantes passes hauran quedat escrites en aquestes pedres? Quantes mans hauran deixat la seva empremta? Quantes vegades la humanitat haurà buscat recer en aquestes parets, caliu en aquesta llar, aixopluc sota aquestes teulades...? Quantes vegades, l'edifici que ara veiem al nostre davant, haurà preguntat a l'home: i tu, cap on et dirigeixes estimat viatger?

A voltes, no cal saber tant. Ens respon una veu.

Mentre el xiuxiueig d'altres temps, també s'escola entre les pedres, i ens parla amb les seves cançons.

Ens explica records, paisatges i memòries.

Encara presents, en el record d'una empremta que no s'esborra.

L'empremta del que fem, del que creem, i deixem anar lliurement.

Uns raïms, àpats de les aus, emmarquen els camps que es dibuixen al nostre voltant.

I al fons de tot, com a destí del camí, la muntanya màgica: la nostra estimada Muntanya de Montserrat.

Un xiulet avisa a la manada, que avui hem vingut a visitar, de la nostra arribada. I de l'especial hoste que hem dut amb nosaltres. Ni més ni menys, que un membre d'aquesta mateixa família, que avui finalment retroba la proximitat amb els seus. Quin moment tan especial. Tan emocionat. Tan... eriça la pell del nostre voltant. I la nostra.

I els nostres sentits.

Els arbres deturen el seu respirar, per a escoltar atentament aquest moment. La resposta no es fa esperar. Un crit eqüestre respon al xiulet. I els cascos dels cavalls ja s'escolten. Ja venen! Ja venen!!! Des de la llunyania, d'entre els troncs i arbustos, i allò que hi ha més enllà del que nosaltres podem veure, arriben ells.

Com un estol de vida que recorre el món. Com una família que sent la crida i s'embarca a recórrer el que calgui, per arribar allà on vol arribar.

El so dels cavalls emmudeix qualsevol altre melodia. I per un instant, tots som el mateix batec.

Sentint aquesta màgia, del que ens abraça plenament. Moments inexplicablement, fets d'infinit. Fets de llum. Els cavalls parlen, es comuniquen amb la seva veu, ens donen la benvinguda. Amb unes simfonies plenes de paraules. Plenes d'una comunicació tan viva, que no entén de traduccions o interpretacions. Tan sols entén, allò que sent el cor.

Els cavalls parlen. Es parlen. I ens parlen.

Ens expliquen tantes coses. Ens oloren. S'apropen. Ens reconeixen. Ens investiguen. Ens pregunten. Ens estimen. I nosaltres, els escoltem atentament. No ens belluguem. Deixem que sigui aquest bosc que ara ens rodeja, el qui deixi escrit això que ara estem vivint. En cadascuna de les seves fulles, dels seus branquillons, de les seves pedres envernissades amb la molsa del temps.

El cel ens mira a través de les copes dels arbres, i ens dedica un somriure de felicitat.

Quin sentiment tan especial, sentir-se part del que un és.

Sentir-se part del bosc.

Dels arbres.

De la manada.

Part i forma, d'aquest present que ara és aquí.

I ens diu: gaudeix-me, sóc aquí.

El dinar el fem asseguts a terra, sota l'ombra d'un petit grup d'arbres. Al costat de la taula dels cavalls, qui servits amb generositat, es troben compartint el seu àpat avui. Amb uns viatgers que han arribat fins aquí. Emocionats. Plens d'il·lusió. Plens de temps per a viure i compartir. Temps per a respirar. Per a parlar. Per a riure. Per a deixar anar. Per a conèixer. Per a somiar. Per a despertar. Els entrepans són deliciosos. La fruita, i els dolços.

I el pa els resulta irresistible als cavalls, qui per una estona, se sumen a la nostra mateixa taula.

Les rialles omplen l'espai.

I la joia dibuixa serpentines a la nostra ànima, al nostre cor, al llibre dels nostres records.

Avui, un àpat per a recordar, amb un somriure de felicitat.

Tiet, veuràs com t'agradarà! Els cavalls es porten súper bé, i anirem per una ruta molt senzilla.

Ja veuràs tiet!

I així el tiet accedeix, amb plena confiança.

Preparem l'excursió. Pentinem els cavalls. Acariciem els gats. I reposem un moment el dinar, asseguts a la porta, davant l'era de la masia. Prenent aquesta calma que el sol del migdia ens regala. Prenent aquest regal, que no té preu, no té comparança, no té igual.

El regal d'un instant de vida.

El regal, que no s'acaba, no s'atura, no pereix.

El regal de viure, i existir.

I ja som genets. Muntats dalt dels cavalls.

Cinc genets. Una d'elles, amb uns pantalons que han esperat un parell d'anys per a trobar aquest moment. Un d'ells, ben agafat a la sella, amb plena confiança en el nom de la sort, que du el seu cavall.

Un altre dels genets, tan ple d'aquesta il·lusió que omple el dia dels reis mags, com el nen més feliç del planeta terra. L'altre dels genets, feliç de compartir aquest dia amb el seu germà. I l'altre genet, irradiant aquesta sensibilitat tan seva, que la fa ser tan dona, com ésser de llum.

Els camins de la muntanya ens acullen. Els arbres ens obren rutes tan singulars i plenes de color, que sembla un conte de fades esdevingut avui la nostra pròpia realitat. Les pedres es converteixen en castells, monuments, ermites. A voltes amb l'ajut de la mà de l'home. D'altres, amb l'ajut de la nostra mirada, que les transforma en escultura. Una mirada que en desvetlla imatges, cançons, art i bellesa sense igual.

Les llums al cel es converteixen en un amable rellotge. Un que sense agulles ni segons, ens convida a ser qui som. A caminar. A parlar. A escoltar el bosc. A escoltar els cavalls.

La seva generositat. La seva companyia.

Els nostres guies ens porten per rutes tan boniques, que sembla difícil que es puguin descriure amb paraules. Som dalt dels cavalls, o dalt del cel? Som dalt de la muntanya, o som dalt l'horitzó? Els braços ballen i dibuixen danses al nostre voltant. Formes. Coreografies. Pinten sense colors. Pinten amb moviment. I tots junts riem. Som feliços. No ens cal res més, que el que és.

Que aquest instant, que ara esdevé.

I amb la seva abraçada, ens acull i ens estima plenament.

La masia ens torna a trobar al nostre camí, i al seu voltant, l'altra manada de cavalls es troba ara gaudint del seu sopar. Descavalquem i mentre esperem el nostre torn, ens abracem dins dels cavalls. Ells fan un cercle al nostre voltant. Els nostres caps estan a tocar del seus caps; el nostre cos, a tocar del seu tors.

I per un màgic instant, no em sento persona, sinó cavall. Em sento una més d'aquesta manada, que ara m'acull al seu interior. Em dóna recer. Em protegeix. Em regala el seu escalf. I m'abraça amb el seu amor.

Els cavalls són éssers tan plens d'amor, que tan sols cal deturar un moment el nostre ritme al seu costat, per sentir com m'embolcallen amb la seva entrega. Els cavalls parlen. Tenen moltes coses per a dir. Tantes com el bosc. Com el cel. I com la terra que ara ens sosté. Mentre al meu voltant, els cavalls em regalen el do de poder ser un d'ells. Gràcies cavalls.

Queda poc per a que les llums del dia donin pas a les llums de la nit, i pugem dalt del remolc de la palla.

Quina ruta tan divertida! Ara repartim el sopar a tots els cavalls que encara calia alimentar.

I tan feliços estem, que semblem ben bé nens i nenes que acaben de rebre el seu regal, ni més ni menys que de mans del mateixos reis mags.

Amb rialles i saltirons, repartim per aquí i per allà l'àpat als cavalls.

I lliures estenem les nostres ales, per aquestes contrades.

Albirant camins que avui encara no hem trepitjat, però que qui sap, quin dia esperaran ser retrobats.

La lluna pinta el cel. El taronja ha donat pas a un crepuscle ple de matisos.

I un airet de capvespre ens pentina els cabells i els pensaments.

Abans de marxar cap a la següent parada en l'aventura d'avui, agraïm profundament l'estada a Trulls. L'agraïm amb el cor.

Amb els sentiments; amb la nostra veu; amb la nostra ànima.

Gràcies. A tot.

A tots els éssers.

Els visibles, i els invisibles.

A la terra.

Al cel.

Gràcies.

Som dalt del jeep. I gairebé podem sentir a la llunyania, la mixeta que ens crida amb la seva veueta. Una mixeta que amb els seus pocs dies de vida, ja ha donat més amor a tots aquells amb qui ha compartit el seu temps, del que sembla possible imaginar. L'amor és tan bonic de donar.

Com ens ho expliquen això els animals! D'una forma tan senzilla, tan sensible, tan sincera.

I ja som escrivint el viatge de tornada.

Parem un moment prop de Caldes de Montbui. Retornem la furgoneta que avui ens ha fet de guia, i ens trobem amb una colla de gossos i gossets molt ben avinguda, que ens dona la benvinguda. Ens saluden amb els seus lladrucs, i també ens omplen de petons i de carícies. Abans de marxar d'aquí però, un pensament ens ve a trobar: que ho farà que els humans, de vegades tractem els animals, els cavalls, com si fossin més nostres que d'ells mateixos? Que ho farà que ens deixa diferent el cos, veure cavalls corrent en llibertat, que veure cavalls tancats en un espai amb claus i barrots limitat? Que ho farà que de vegades escoltem, i d'altres en canvi, decidim tancar les nostres orelles i no mirar els cavalls, al fons dels seus ulls? Mirar als cavalls al fons dels seus ulls, i preguntar-los: ets feliç aquí? Ets feliç així?

Oberta la pregunta, el camí enfila via cap al ranxo que ens ha vist quan avui despuntava el dia. I tot i ser ara ja negre nit, encara les agulles del rellotge ens regalen uns segons més, per a gaudir d'un passeig en bona companyia. Un passeig per a perdre's per on semblaria impossible perdre's! Per a riure, somriure, i agrair tot allò que tenim ben a la vora nostre. Al nostre costat. Cada dia. Allò que podria passar desapercebut, per la seva proximitat. I que malgrat això, és tan ple de llum i vida, com el dia més especial, fantàstic i meravellós que el nostre cor imaginar podria. Un dia, com el que avui... qui ens ho anava dir, vindria!

Quin dia!

Quin regal!

Quina fornada tan plena d'alegria!

Com t'ho diria?

Com t'ho diria estimada vida?

Gràcies, gràcies per cada segon, per cada minut, per cada instant,

d'aquesta via, a la que anomenem vida.

Ainoa Soler Hoyo

Dissabte 1 d'octubre del 2022, Sant Cugat del Vallès

Per a saber més sobre el projecte eqüestre de Trulls, podeu consultar la seva web: https://www.naturecuestre.cat/home

Nosaltres, després de la experiència viscuda dimecres passat a Trulls, us recomanem el projecte, us animem a que el coneixeu de prop, el visiteu, el compartiu i hi col·laboreu!