Ainoa Soler
Tarda en vers
Tarda de pensaments recollits i expressats en vers.

El temps
El temps,
una forma més, d'entendre el moviment.
De posar-hi un fórmula,
com un mirall ampliador,
per a la nostra comprensió.
Per a poder comprendre'l.
Però ai, i si... de moviment,
n'hi ha de molts més tipus,
dels que es poden mesurar,
amb la fórmula del temps?
El temps,
una fórmula més.
Una mesura que ens permet
comprendre un xic,
una de les infinites formes existents
de moviment.
Per què fuges?
Què ruixa i dibuixa?
Què desplega i navega?
Què abraça i embolcalla?
Per què fuges
dels teus colors?
Vermell
Daurat
i foc.
Rogent
Feliç de sentir
l'aigua als teus peus.
La lluna al cel.
I l'aigua
caient.
Feliç de ser
Drac i cavaller
Llum i ombra
Al mateix moment.
Així present.
Drac, per què?
Per què fuges dels teus colors?
Lluny i a prop
Lluny i a prop
Aquí i allà
Les respostes ens venen a trobar.
No les comprenem a cops.
Però elles fidels,
que no ens deixen pas sols.
Lluny i a prop.
Aquí i allà.
On nosaltres les vulguem trobar.
On elles ens vulguin buscar.

El llenguatge
Una peça que emmiralla.
Pensaments i sentiments.
I els transforma
en moviment.
El llenguatge.
Surt de tu, surt de dins,
surt de nit,
de dia i als racons més profunds de l'infinit.
El llenguatge que sense equipatge,
ens abraça i ens du de nou,
cap a la nostra casa,
cap a la mar oberta de l'aprenentatge.
Quan em toqui marxar
Quan em toqui marxar,
hauré fet la meva feina?
Quan em toqui marxar,
hauré vist prou cops
els colors de la posta de sol al cel?
Quan em toqui marxar,
hauré escoltat la teva veu,
la mateixa que és dins meu?
Quan em toqui marxar,
hauré aprés a deixar anar,
a entregar el meu relleu?
Quan em toqui marxar,
hauré vist en el teu,
el somriure que emmiralla el meu?
Les muntanyes sagrades
Són especials.
Celestials.
Són allà, lluny,
petites a l'horitzó.
Les muntanyes sagrades.
Aquelles que també són aquí.
Ben a prop,
dins del nostre cor.

Vestida de mar
Amb colors
Amb llum
Amb aigua
i molta claror.
Vestida de mar
A l'horitzó
Al far
A la caixeta de llautó.
Vestida mar
La vida;
que avui es vesteix.
I el seu somriure feliç llueix.
Busquem
Busquem incessants,
incessantment
Per carrerons, passejos i carrers.
Busquem, i busquem
Allò que no trobem.
Ens enfilem dalt d'un mur.
I albirem el planell.
Aquell que ens ha de dir,
on el revolt ens ha de dur.
Busquem i busquem.
Però ai quan parem.
Quan parem i ens aturem.
I descobrim, que ha estat aquí en tot moment.
Tot allò que busquem.
Aquí.
Ben present.
Atura el món
Atura el món per un instant.
Reposa el pas del teu camí.
I troba un bon recer, on passar la nit.
Contemplant l'horitzó
i el seu canvi de color.
Ballant amb un temps
que estima el vent.
Atura el món.
i abraça aquest segon.
És fet de llum.
És fet de tu.

Asseguda
Asseguda al marge del camí
veig els núvols passar
i els colors dansar.
Asseguda al camí,
veig el món ballar.
I el meu somriure esclatar.
Asseguda,
entregada.
Una pausa al mig del camí.
Un regal sense fi.
Més enllà
Més enllà del que podríem arribar a somiar
Més enllà del que mai hem trepitjat
Més enllà del que puguem aprendre a explicar...
...més enllà del conegut camí.
Hi ha una ruta que transforma el destí.
Que no pren partit.
Que tan sols viu l'infinit.
i s'expressa riallera dins del pit.
Més enllà de tu i de mi.
Més enllà d'aquí i allí.
Una ruta que transforma el destí.
Que no pren partit. Que tan sols viu l'infinit. i s'expressa feliç, dins del pit.

Em fas un massatge?
De colors.
Pintat amb amor.
En un racó
infinit del món.
Em fas un massatge?
Mentre escrius una cançó.
Amb els teus dits.
I em convides a descobrir
allò que dus dins del teu pit.
De colors. Pintat amb amor. En un racó infinit del món. Em fas un massatge?
Un somriure
La cançó abraça el carrer.
El musica és davant meu.
Davant teu.
Al costat de tothom.
Comparteix la seva cançó.
I pel carrer, tots la sentim.
Però tal volta, no tots l'escoltem.
Un somriure apareix al camí.
Vol jugar i ser aquí també.
Com una espurna
viatja a través dels meus llavis,
i es dirigeix al músic de carrer.
Gràcies.
Gràcies per ser aquí,
abraçant el meu camí.
La por
És tan curiosa.
De vegades ens fa por,
fer aquesta passa.
Perquè és molt lluny,
perquè transita per ciutats desconegudes,
perquè ens apropa a escenes encara mai viscudes,
perquè ens recorda, que no sabem.
Ens fa por.
Aquesta emoció tan curiosament,
reconeguda al món.
De vegades ens fa por,
fer aquesta passa.
Però malgrat això,
la fem.
I aleshores, el món es transforma.
Ja no serà com era.
Ha esdevingut un esclat,
de pura llum i color.

El moll de la fusta
El moll de la fusta
és un carrer de Barcelona.
Està a tocar del port.
I si l'ensopegues un dia lluminós,
és un carrer que et durà a altres mons.
El terra és un mosaic de pedres,
endreçades com si fossin, calçades romanes.
Les palmeres aixopluguen de tant en tant,
un xic de carrer, i li regalen l'ombra,
com si fossin arbres bellament alçats.
El cel, il·lumina tot l'esclat,
amb el seu blau radiant, exuberant.
Els mastils dels velers, fan la seva dansa, acompassats.
I l'aigua, és converteix en un mirall,
en un retaule emmirallat, de tot allò que ara,
és feliç al seu voltant.
Aleshores, les nostres passes entren dins.
I es fonen en aquest paisatge marí,
com si fóssim dofins.
Un paisatge marí de colors, textures,
formes, i de moviment.
Un passeig que parla. Que balla.
Que somriu al visitant passatger.
Aquell que només se'l mira;
aquell que només se l'escolta.
I feliç, de trobar-se amb nosaltres
per curt o llarg que sigui el camí,
abans de marxar,
ens dedica el seu millor petó.
El moll de la fusta.
Quin honor formar part
per un fugisser instant
d'aquest lloc, d'aquest port!
Un petó
Em mira amb la seva tendresa.
S'apropa amb la seva dolçor.
Em pregunta amb la seva carícia.
Arriba amb la seva passió.
Em busca amb la seva abraçada.
S'entrega amb el seu, més pur amor.
Un petó.
D'un plegat
Va aparèixer allà.
D'un plegat.
Amb el seu casc blanc.
El seu cor batallant.
D'un plegat.
Va ser ell, qui era allà
al meu davant.
D'un plegat,
Va enlairar els ulls
i em va mirar.
Amb la seva cuirassa posada,
els seus colors per estendard,
i la seva batalla, plenament guanyada.
D'un plegat.
Sortia d'un camí,
i entrava en el que ja venia.
Dalt del seu cavall,
amb motor i sense espasa.
D'un plegat.
L'instant va passar.
I va deixar
un altre arribar.
D'un plegat.
D'un plegat, el món
és a les mans.
Les que s'aixequen.
Es saluden.
i estimen.
D'un plegat.

L'horitzó
Aquella tarda
l'horitzó era a llevant.
Castells de núvols,
s'enlairaven i xerraven,
amb els raigs de llum,
que algú,
des de molt lluny
els enviava.
Els raigs pintaven.
Amb impertèrrita bellesa
tot allò que tocaven.
Raigs de roig,
raigs de llum,
raigs de dolça entrega.
Aquella tarda,
l'horitzó era a llevant.
Text i pintures: Ainoa Soler Hoyo
Sant Cugat del Vallès, setembre 2022