Sense música, no.
En motiu del Cicle de Cinema "Els Conjunts Musicals de Sant Cugat, dels anys 60"

Foto: Fundació Cabanas. Pere Codó.
Sense música, no.
"Podria estar sense menjar, però sense la música, no."
Pot ser no amb aquestes exactes paraules, però sí que amb aquest missatge, un dels músics entrevistats a la pel·lícula dedicada al grup Els pirates/The moods, del cicle Els Conjunts Musicals dels anys 60 a Sant Cugat, explicava la seva necessitat vital, de música.
I em pregunto quants més de nosaltres, en escoltar aquesta provocativa afirmació, ens sentim d'alguna forma o altra identificats. Viure sense menjar, si, ho podríem imaginar. Viure sense música, no.
Aleshores, reflexiono amb mi mateixa.
Què és el que fa, que en sentir aquesta afirmació, un calfred em recorri tot el cos?
La música i la vida; un conjunt indissociable.
Si, crec que el calfred m'ho recorda.
Que és dins de mi, on entenc allò que el músic acaba de compartir.
Recordo moments viscuts al costat d'una cançó.
Danses agermanades a un compositor.
O èxtasis viscuts, tant sols asseguda, escoltant.
Notes convertides en llàgrimes, viatjant dels ulls a les galtes.
Baixant i davallant amb emoció.
I creant un mapa de moments, escrit al fons del cor.
La vida sense música, és difícil de concebre.
Perquè és tant el pes i el sentit de la música,...
Tant, que viure s'arriba a convertir en un acte inimaginable, en cas que aquesta faltés.
Perquè la música ens inspira...
Ens ajuda a respirar.
Ens ajuda a bategar.
Ens ajuda a caminar.
I a somiar.
És un camí de vida.
Ens acompanya.
Ens guia.
Ens aixeca.
Ens desperta.
Ens commou.
La música pot formar part de les nostres vides, perquè siguem músics, o ballarins.
Però també senzillament, perquè en el nostre dia a dia l'escoltem.
La sentim. La duem dins.
Ens anima, ens convida, ens pregunta; ens estima.
La música és sempre allà.
Al nostre costat.
I avui en dia, la tecnologia ha fet tants avenços, que ja no cal esperar al diumenge, per sentir la música a les nostres vides. Però existí una època, en que fou així. Calia esperar el diumenge a la tarda, per anar al ball i gaudir del grup de músics en viu. Conjunts que generosos, durant molts anys ens van regalar aquesta sensació tan plaent, de sentir la música en viu.
La música tocant les nostres vides i agermanant cors i melodies.
Ara, als anys vint del segle XXI, en qualsevol moment del dia, la música és a prop.
És tan gran la facilitat de connectar-nos a una cançó, de sentir-la en qualsevol racó, sigui de camí cap a la feina, pujant un ascensor, davallant carrers, o dins d'un tractor, llaurant el camp, o passejant contemplant l'horitzó. Tant hi fa la situació!
Qui siguem, els nostres recursos, o la nostra feina. A tots nosaltres, en gran mesura, la música se'ns ha apropat com fa quaranta o cinquanta anys, semblava impossible d'imaginar.
I tinc la sensació, que a voltes, oblidem aquesta facilitat per escoltar-la arreu.
Per sentir-la arreu.
Amb el dispositiu electrònic, i les orelles ben atentes, la música per aquí i per allà que s'enfila.
Caminant al nostre costat, al llarg de tot el nostre dia a dia.
És curiós recordar, o descobrir, com els músics del anys 60 tenien aquest càrrec i/o responsabilitat social. Eren ells, els ponts que apropaven la música a la societat del moment.
Eren ells, qui representaven aquest moment tan màgic, del ritme, la melodia, la veu, els instruments, la cançó... i qui feien possible el viatge, únic i singular, que la música ens concedeix a cada ésser humà, quan se'ns convida a escoltar.
Eren ells qui ens la servien davant nostre, els diumenges al capvespre.
Convertint aquella vetllada, en una d'irrepetible en tota la setmana.
Amb il·lusió s'esperava aquella tarda per posar-se els millors vestits, i ben guarnits, anar a escoltar la música fins que arribés la nit. El jovent d'aquell aleshores, encara ho recorda. I quan hi pensa gaire, ho enyora. Perquè moments tan màgics, no s'esborren.
Al contrari, per molt que passin els anys, amb amor es recorden.
I és que el temps, en algun lloc de nosaltres, no marxa.
Com algú va apuntar durant el col·loqui de dissabte.
Esdevé sempre present. Com un etern univers pacient.
Només necessita que algú tregui el cap per la finestra, obri la porta, i s'hi endinsi un cop més.
I aquesta és precisament la invitació, que les vetllades del Cicle de pel·lícules a la Casa-Museu Cal Gerrer, ofereix a tots els assistents. Moments en que la porta a un altre temps s'obre.
La passa esdevé compartida.
Hi anem tots plegats.
Al món dels records.
Història d'un temps.
D'una gent.
D'una música.
Plena de vida.
Tant aleshores, com avui en dia.
Perquè la música té aquest do per a ser pont.
A cadascú de nosaltres, la música ens duu per camins insondables.
Camins indescriptibles.
Mons tan fascinants com inexplicables.
Com un pont.
I només aquell qui el creua, descobreix el que hi ha a l'altre costat.
Amb curiositat.
Un lloc on tan sols podem anar amb el nostre cor.
I alhora, curiosament acompanyats.
De totes aquelles altres persones, que també, escoltant aquella mateixa cançó, s'emocionen.
Travessen mons i esferes.
I descobreixen en les notes, la veu, el ritme... tantes meravelles... tant que hi ha en elles.
Paraules viatgeres.
Del cor, al cor.
De l'emoció de qui canta, a l'emoció de qui escolta.
Micròfons amb altaveus prou potents, com per endinsar-se en altres temps.
I no només ser escoltats al present, sinó al futur que un dia esdevindrà també.
Pont d'emocions.
La música.
Sense ella, crec que som molts els qui no podríem viure.
I alhora, sento que és gràcies a ella, que molts de nosaltres, trobem el nostre sentit per viure.
Amagat en aquella nota.
Atent en aquell acord.
Preciós amb aquell ritme.
Increïble amb aquella melodia.
Són dies i dies que la música ens guia.
I vides i vides, les que sense ella, no podríem viure.
Gràcies música.
Si poguéssim cantar-te una cançó,
un profund agraïment hi hauria escrit en cada frase i racó,
amb profunda emoció.
Del text: Ainoa Soler
Dissabte 18 de maig del 2024, Sant Cugat del Vallès
Per a saber més sobre la programació dels Conjunts Musicals a Sant Cugat:
Commenti