top of page
Foto del escritorAinoa Soler

Regals Mirall

Viatges per la Catalunya que encara espera a ser descoberta



I


Els colors del cor


No sé si veiem els carrers,

o veiem les coses

que hem viscut nosaltres

quan vivíem

en aquests carrers.


No sé si veiem amb els ulls,

o veiem amb el cor.

O si els ulls saben escoltar també

els colors del nostre cor.




II


Una paraula


Una paraula

sortia dels dos cors

En aquell precís moment.


Una i sense paraules.


Mentre els ulls es miraven

per últim cop avui.

I les passes els portaven

a tots dos vers un diferent camí.

Cadascun d'ells,

cap un dels costat del pas de zebra

reunia el seu destí.




III


Les muntanyes a la tardor


Són un esclat de color.

Les muntanyes a la tardor.

Acullen el viatger i admirador.

En cada revolt,

en cada racó.


Les muntanyes a la tardor,

són un espectacle commovedor.

Ens duen lluny.

I ens apropen al nostre cor.

Tot plegat, en el mateix petó.




IV


Una paleta de colors


Vermells, ocres,

daurats i ataronjats.

Roigs roent, groc espatarrant i

vermelló brillant.

Amb algun siena i torrat,

algun verd i algun marró.

Una paleta de colors.

Un paisatge aclaparador.





V


Pobles de muntanya


Agafem el revolt,

que enlaira el nostre vol.

Pugem muntanya amunt,

i descobrim tresors un munt.


Comencen les pedres

que amb destresa i humilitat,

anys han passat des que algú

les va amuntegar.

No de qualsevol manera, no,

que elevant formes al cel,

llars, masies i campanars.


Segueixen els ponts,

que creuen rius, rierols i uneixen destins.

Travessant corrents i arribant a bon port.

A conèixer el veí, el poble veí, la muntanya veïna.


Arriben les vistes d'ocell,

amb senders que arriben a tocar el cel.

Som molt amunt, molt amunt,

gairebé diríem que hem arribat al cim.


Quan a la vall, un estol de llums i fanalets,

il·luminen el nostre somriure.

El caliu dels carrers, les flaires de bons àpats,

les galetes, les castanyes,

la xocolata, o el pa acabat de fer.

Tot plegat regala al capvespre que ja és aquí,

aquesta pinzellada de cau, de recolliment,

de guarir-nos dins el recer familiar,

dels qui com nosaltres,

són avui passatgers d'aquest instant.



VI


En un racó


En un racó del món

existeixen uns taulons de fusta,

una teulada ben endreçada,

acolorida amb heures i boniques llumetes,

uns tamborets de fusta, i un plat calent

al recer de les nostres mans.

Unes vistes al riu, els ànecs,

i el poble que avui ja és mil·lenari.


Al nostre costat, una família de pardals s'acosta,

i decideix fer-nos companyia.

El dinar senzill està boníssim,

la companyia és excepcional,

i la sinceritat, autenticitat,

la espontaneïtat i vitalitat

d'aquest mateix present,

aclapara els sentits i els enlaira fins a tocar el cel.


Que més podríem demanar?

Que més, que estar vivint en aquest tranquil racó,

obert al món i els seus tresors,

en un seré migdia sota els raigs del sol?



VII


Entrem


Entrem al forn de pa.

Entrem i flairem.

Les olors de xocolata ens saluden.

Els colors de les galetes ens pregunten si les volem tastar.

La dolçor de les coques ens convida.

La tranquil·litat de la mestressa ens regala el seu temps.

Les fustes de la botiga, ens decoren el moment.

Les caixes de bombons, ens alegren somrient.


I què faríem nosaltres, sense aquests petits presents?

Aquests que no es paguen amb diners;

que no es guarden a la butxaca;

que no es perden, però si es troben.

Quan entrem.

I amb el cor saludem.




VIII


Avui és el seu aniversari


M'agradaria anar-lo a trobar.

I hi anem.

Ens endinsem a l'aventura, de no saber el que trobarem.


No portem adreça, telèfon, ni agenda.

No hem quedat amb ell.

No sap tan sols, que hi anem.


Però m'agradaria no deixar passar aquest moment.

El seu aniversari és avui.

I si el trobem, i li podem regalar una abraçada d'aniversari?


Així que ja hi som, anant vers allò que no coneixem.

La carretera ens regala un ruta privilegiada.

Ens convida a explorar camins poc o gens freqüentats,

i astorats es queden els nostres sentits, en descobrir allà al davant

exquisida i majestuosa tota ella, Montserrat.


La veiem des d'una nova perspectiva.

Som dalt, de les muntanyes del Garraf potser.

I des d'aquí, al matí clar que fa avui, descobrim un anclatge ben especial.

Aquí podríem deturar el nostre cavallet, i convertits en pintors,

abraçar la bellesa de la gran muntanya.


El cotxe, o el carro, segons com li vulguem dir,

està delicat de salut, però feliç i tossut de començar i acabar

la aventura amb nosaltres, se'n surt.

Puja, i puja, segueix carreteres, troba el respir en les baixades, i ens somriu.

Cada cop que el mirem i li preguntem com es troba.

Ell ens diu: seguim endavant.


Així arribem a la porta del Joan.

Qui ens ho anava a dir! Si el nostre destí no era pas aquí.

No, però ha estat una passa del camí,

tan bonica de descobrir!!!!!

Ens abracem feliços i seguim somiant!


Que potser encara som a temps, de trobar aquella ànima,

la que avui fa anys, i regalar-li una abraçada viatgera,

una que ja ara, ha recorregut racons de Catalunya fins avui desconeguts!


L'horitzó s'amplia, som davant de la costa.

Som davant del mar.

Ens apropem, desfem el tram de sorra que ens separa de l'aigua,

i ens trobem alçats, contemplant l'amplitud d'un cel que no es detura.

L'horitzó ens dóna la benvinguda.

Som aquí, al mateix passeig on ell passeja tot sovint.

Que el trobarem avui?

Et trobarem aquí?

Li pregunto al mar.

Li pregunto al cel i les estrelles que son allà,

encara disfressades de color blau i de núvols,

però allà, tan presents com a la nit.


I enviat el missatge de que som aquí,

ens disposem a descobrir nosaltres mateixos el camí.

De seguit trobem el forn de pa,

on refer-nos del llarg viatge i trobar el nostre àpat.

L'agafem, i el portem davant del mar.


Allà mentre dinem, esperem el miracle de veure'l passejar.

I llençar-nos a saludar-lo!!!! Moltes felicitats!!!!

M'imagino el moment.

Sense saber encara si passarà o no passarà.


Aleshores, contemplo la dansa de l'aigua.

Escolto les ones i el seu parlar.

Expliquen moltes coses és clar!!!

Com sempre que les vulguem escoltar.

Els raigs de sol també parlen amb l'oceà,

i junts comencen a cantar.


Ens deleixen de tal forma amb la seva melodia, que quedem allà mateix astorats,

sense poder dir res, sense poder pestanyejar; tant sols, escoltar.

Aquesta meravella que és l'aigua dansant, la llum abraçant.

Amb un cel sempre canviant.

Els núvols esdevenen també actors en aquesta cançó.

I una posta de sol irrepetible, ens troba allà mateix, espectadors entregats,

viatgers deturats davant un moment celestial.


Quin regal. Poder ser aquí i contemplar-vos.

Contemplar tanta de bellesa aquí reunida.

Tanta de poesia així bellament, convertida en vers.

Versos d'aigua, versos de llum, versos d'amor.


Vet-ho aquí, que aquí estava el regal d'aniversari!

No era nosaltres qui el fèiem,

si no ell, que ens el feia nosaltres.

Contemplant i compartint aquesta meravella que a ell

dia a dia l'acompanya.

Avui, podent-la viure al seu costat.


Perquè potser no el vam trobar, potser no físicament al nostre costat.

Però si que vam estar al seu costat.

Perquè ell estava en l'aigua, en la llum del sol.

En cada bri de l'espectacle, estava ell també.

Amb la seva ànima que viu i copsa aquest regal,

que també quan s'apropa es detura, i a la mateixa sorra,

on ara érem nosaltres, ell descansa els seus peus quan hi passeja.


Potser no físicament, però si que el vam trobar.

Aquí on ell viu.

Aquí hi hem deixat l'abraçada que portàvem per a ell.


L'aigua va entendre de seguida el nostre desig.

I va abraçar l'abraçada.

La va desar dins les seves dolces ones.

I allà hi és,

pel dia que el mar decideixi entregar-se-la.


El dia en que ell passegi per aquí, i potser necessiti una abraçada.

Per aquell dia, l'aigua sap que li té un regal guardat.

Una abraçada que ha vingut des de Sant Cugat.

I que feliç, ha entregat el seu regal al mar.


Abans de marxar, volíem deixar alguna empremta més

del nostre pas per aquesta costa missatgera.

Fou així, que cercarem entre tots dos petxines.

Boniques i petites, que desitgessin trobar les nostres mans.

Quantes en vam trobar?

Serà divertit d'endevinar!

Aquest número que és tan rodó con infinit, si!!!!

Que va ser divertit quan les vam comptar!!!!!


Amb les petxines a les mans, vam anar a buscar una bústia,

podríem dir-ne que a l'estil de les bústies de correus, per un xic menys convencional.

Vam preguntar als caminants del passeig marítim, on és que podríem trobar un herbolari,

o bé una botiga de música. I tot i no donar amb el mapa ni l'adreça,

si que ens van explicar com arribar de les platges al centre.


Fou així que passejant pel centre amb el nostre carro sempre disposat a ajudar-nos,

els carrers semblava que ens portaven,

més que no pas nosaltres busquéssim cap en concret.

Per aquí i per allà ens duien, com dins d'una corrent misteriosa.

Quan una cruïlla va cridar l'alto, i va dir, aquí.

Aquí trobareu la bústia que busqueu.

Dit i fet! Un herbolari, davant d'una botiga de música!!!!


Que bonica és la vida i els seus mapes escrits sense lletres ni papers.

Mapes que ens duen exactament on desitja el nostre cor arribar.

Entrarem tant feliços a l'herboristeria.

I descobrirem allí un petit univers ben resplendent de misteris, llibres, espelmes, colors, menjar...

Ufff, que bonic! Triarem una espelma del color del sol, i un calendari per a gaudir del sol,

i en acabat de pagar-ho tot, vam fer saber el nostre desig a l'homenet que hi havia darrera del mostrador.

Ens agradaria convertir el seu establiment en una bústia.

Podria ajudar-nos i concedir-nos el nostre desig?


Que bonic, ens va dir que si!

I no només això, sinó que fins i tot coneixia ja,

l'ésser a qui havia d'entregar el nostre regal.

Per si algú de vegades ho dubta,

vet aquí una experiència commovedora.

Només cal desitjar quelcom amb el cor,

per a que l'univers ens ajudi a trobar allò que necessitem.

Fou així que a la primera parada, ja havíem trobat la bústia perfecte!

La que coneixia l'ésser a qui havia d'arribar.


Feliços com dos gínjols, dins del nostre carro

ens vam disposar a fer el camí de tornada vers la nostra llar.

El sol ja s'havia post.

El dia havia estat un de tant especialment bonic!!!

Quin regal d'aniversari!!!!

Com pot ser que s'hagi convertit, en regal mirall?

I que ens hagi regalat tant, mentre entregàvem el nostre propi regal?


Arribo a casa.

Avui és el seu aniversari.

Com li podria explicar, que ens ha fet un tan gran regal?

Ell, avui mateix.

El dia del seu aniversari.

Li haurem pogut fer arribar nosaltres també, el nostre regal?

Aleshores, abans d'anar a dormir, les estrelles van il·luminar el cel.

I un somriure, em va recórrer, em va omplir de felicitat.


Que bonic és deixar regals repartits pel món.

Esperant el moment oportú,

per a ser finalment entregats.



Ainoa Soler

Barcelona, Besalú, Camprodon,

l'Anoia i Castelldefels - 16 al 20 de novembre del 2022




0 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments


bottom of page