• Ainoa Soler

Pensaments i camins

Versos i pensaments recollits als camins - 16/20 d'agost del 2022



Arbres


Hi ha poemes

que queden escrits als arbres.


De vegades, els hi recito.

Ells m'escolten.

I escriuen els versos,

entre les seves passes.


Queden allà.

Surant en un espai, en un temps.

Que els arbres comprenen.

I jo amb ells.


Hi ha poemes

que queden escrits als arbres.


Ells els escriuen.

I els abracen.



Aquest matí

Aquest matí he caminat pel bosc.

Els camins brillaven

I les passes m'esperaven.


Hi havia versos escrits, i sentits,

en cada passa esglaonada.


Cada passa em portava,

per camins d'escalada.


A d'altres llocs,

brillants i fascinants,

d'aquest infinit present.

Aquest matí el bosc m'ha abraçat.

Jo l'he abraçat a ell.

I mentre els arbres em parlaven,

jo feliç els escoltava.


Les respostes


Sovint disfressades de preguntes,

les respostes són tan juganeres,

com felices aventureres.


Són atentes viatgeres.

Exploradores i rialleres.

Les respostes, sovint generoses,

són buscadores d'instants,

miralls dels infants.


Instants i versos,

tan propers com llunyans.

Oceans de vida, canvi

i eterna harmonia.


Avui


Avui tinc ganes d'escriure't.

I posar el teu nom, en cada paraula.


La teva resposta, en cada mirada.

La teva abraçada, en cada carta entregada.


Avui, tinc ganes d'escriure't.

I posar el teu nom.

Posar el mirall.


On retratar-hi els colors més bells,

que guarda el cor de la humanitat.




Quan l'amor hi és

Quan l'amor hi és,

no entén de fronteres,

colors o banderes.


Quan l'amor hi és,

abraça allò que toca,

i besa sense recança.


Quan l'amor hi és,

no posseeix, ni

el cos emmalalteix.


Quan l'amor hi és,

un petó teu,

és tan necessari com el seu.

Tan necessari com el meu.


Quan l'amor, hi és.


L'amor i el cos


És un llenguatge.

L'amor i el cos.

Un idioma.


Com tants que n'existeixen

al nostre univers.

El català, castellà,

l'anglès, o l'ucraïnès.

El xinès, l'àrab,

l'intuït o el pakistanès.


El de la música.

El de les matemàtiques.

El de la pintura.


Un llenguatge.

Un idioma.

Un canal, un mitjà,

una fórmula.

Per a expressar quelcom.


T'enfadaries perquè jo parlés el català,

amb molta gent?

O l'italià?


T'enfadaries perquè jo parlés,

en un llenguatge en concret,

amb moltes persones?


L'amor i el cos,

és un llenguatge.

Una forma d'expressar.

Comunicar.


Una forma.

Una més,

de tantes que hi ha.




Un petó


Un petó

que escriu mil mons.

Que recull preguntes i

en forma de resposta,

les abraça.


Un petó.

Al braç.

Abans de marxar.

Sense ser esperat.

Tan sols,

sentidament entregat.

Dolçament trobat.


Un petó.

Una clau.

A l'infinit del cor.


Un petó.

Tan fugisser, com etern.

Tan espontani, com voluntari.

Tan eteri, com present.


Un esclat de llum,

abraçat al meu cor plenament.

M'ha agradat tant

M'ha agradat tant.

Portava paraules,

sense paraules.

Temps, sense rellotges.

Llum, sense foscor.

Dibuixava respostes,

sense preguntes.

Camins, sense mapes.

Colors, sense pinzells.


No pot ser?

Però és. Com el sol cada matí.

Acariciant la terra,

amb el seu bes.


Són 4 vents


Són 4 vents.

El vent del nord.

El vent del sud.

El vent de l'est.

I el de l'oest.


Quatre vents que avui coneixem.

En el conte d'aquest cor,

dibuixant colors d'amor.


Infinits vents més,

invisibles encara potser.


Són 4 vents.

Avui infinits.

Invisibles potser.

Colors d'amor.


Gràcies


Gràcies per trobar-me.

Per existir.

Per abraçar-me.


Gràcies per xiuxiuejar-me.

Per acompanyar-me.

Per desvetllar-me.


Gràcies per tant.

Per lo molt.

I per lo poc.


Gràcies, perquè t'estimo.

I et trobo en camins de sorpresa,

alegria, misteri, reverencia

i màgica sintonia.


Abraça'm


Abraça'm instant de pau

T'escolto.

T'estimo.

Abraça'm, instant de pau.

Que tot ho trobes, tot ho veus.

Tot ho beses.

Amb els teus colors,

amb el teu vers,

amb el teu bes.




Intensament


Arribes, tard com és el costum.

I que bé que ha anat,

que així he pogut dinar.


Viatgem dalt d'un dels 4x4

que s'amaguen entre les cortines del menjador.

Amb el papa al nostre costat.

Viatgem per rutes de debats,

pensaments i camins d'unió.


Pugem dalt a l'habitació,

que avui ha esdevingut, ni més ni menys,

que un estudi de gravació.


També un espai de comunió,

d'entesa, de records i d'expressió.

De llums i serpentines

que dibuixen mil colors.


El cotxe blau, sota el caliu dels arbres,

i les llums espacials de la nit,

ens recull uns segons,

per a fer del dia, un dia rodó.

Amb l'infinit, per a tot horitzó.

Et ve de gust acompanyar-me?

Sembla que em preguntin les seves portes,

els seus seients, la seva vida.

Tan bon punt he entrat.

Quin cotxe tan ple de vida.

El cotxe blau i la seva contagiosa alegria.

Pujo les escales de tornada a casa.

Quin dia tan ple de simfonies!

Tan ple de somriures!

Tan ple de sincronies.


Hi ha moments,

que queden retratats en els colors del vent.

En l'esperit dels qui els viuen.

En el cor dels qui els somien.


Hi ha moments,

que viatgen lliures,

estels a l'univers.


Moments, fets de present

viscut intensament.


Sobre la foscor i la llum De vegades, hi ha coses que ens fan por. Que no comprenem. Que als nostres ulls, ens arriben amb el color de la foscor. Tenen un punt d'inquietants. Són molestes; o... ens molesten o ens desagraden, als nostres sentits. Poden ser moments, fets, persones, objectes. De vegades, estan allà precisament perquè amb la seva foscor, poden il·luminar quelcom. Aportar una nova visió, una nova perspectiva. Necessitem paciència per entendre-les, comprendre-les, aproximar-nos-hi. I poc a poc, anar tocant i coneixent de més de prop, aquest misteri que ens inquieta. Al nostre ritme, al nostre temps. A poc a poc, anar trobar aquest espai de confiança, que ens permet donar una passa. I avançar en la foscor. Sovint ja en el primer pas, un punt de claror, disminueix en certa forma la foscor. Pot ser molt tènue, aquesta claror que ens ha dut el primer pas. Però els nostres sentits, ja la perceben. I així es fa una mica més gran, el nostre espai de seguretat, de confiança. Aquest màgic espai, que ens convida a seguir avançant. La llum i la foscor,... són ben especials. Una sense l'altra, no les sé imaginar. I de vegades intueixo, que no són pas dues. Que en són una, i infinites. La foscor que tant ens espanta, és sovint la llum que espera ser desvetllada. En cada pinzellada de foscor. En cada clar de llum que viu bategant. Esperant a ser compresa, i estimada. La foscor. La llum. La nostra percepció.

Hi ha una part de tu Que es posa trist. Una part de tu, a la que li agradaria, que si tu creus blanc, jo creies blanc. Si tu creus negre, jo creies negre. I quan escolta, sent i veu que pot no ser així, es posa un xic trista. La miro. I em dibuixa un somriure. Hi ha una part de mi, que t'entén. A tu, que t'agradaria que jo pensés igual que tu. Però hi ha una part de mi, molt més gran i profunda, que és feliç seguint el seu propi camí. Molt feliç. El que jo crec, el que jo no crec,... no depèn de tu, del que jo t'estimi, de qui siguis tu, de que facis tu,... No depèn de les opinions, de les creences, dels camins dels altres. Cada camí, és únic. Necessari, imprescindible. Transcendentment humil. Un miracle. I cada cop que ens parem a sentir i a escoltar el nostre cor, i no allò que ens diuen els demès, s'esdevé quelcom màgic. Jo només puc desitjar, que cada passa del teu camí, sigui la que escull el teu cor. No la que jo li dic que cregui. No la que jo crec. No la que jo sento dins meu, com a profunda realitat, veritat i bellesa. Perquè allò que sento dins meu, és el camí del meu cor. Allò que sents dins teu, és el camí del teu cor. I són dos camins tan sagrats, que seria per a mi una profunda tristesa, si un dels dos, desapareixes, per voler acontentar l'altre. Que sigui la llibertat i el teu propi sentir, tot camí que hagis de seguir. Que no sigui allò que els altres esperen de tu, el que marqui el teu camí. Que sigui la llibertat abraçant el teu cor, la que et dugui a sentir, pensar i creure, tot allò que tu hagis de sentir. A mi, m'agradarà acompanyar-te, i escoltar el conte, la historia, el somni que segueixen els teus passos. Escoltar cada passa que tinguis ganes d'explicar-me. Escoltar-te volant, a prop del meu camí. Venint-me a trobar, feliç de poder-me explicar les teves troballes, cada dia noves. Feliç de trobar algú amb qui compartir, expressar, comunicar. Trobar algú amb qui estimar les passes del camí. Però recordant sempre, que el teu camí, és teu, i només teu. Així el de cada cor, ànima i ésser. Cada destí.

Que boniques són les danses que s'entreteixeixen, entre uns i altres camins. Que boniques encara més, quan ballen, s'abracen, i lliures segueixen endavant, sense cap altre lliga'm, que aquell que troben escrit dins el propi cor; dins el propi sentir.


Ainoa Soler Hoyo

Sant Cugat del Vallès - Agost del 2022

Pintures: Ainoa Soler, estiu 2022




37 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo