• Ainoa Soler

Pensaments

Allò que ens deixen per fer / De vegades les persones

De vegades les persones, ens capfiquem tant en una cosa, que oblidem el motiu pel qual estàvem capficats en la cosa.

De vegades, ens sentim tan desitjosos de que les coses siguin com nosaltres voldríem, que lluitem fèrriament contra tot allò que no compleix les nostres expectatives. Hi lluitem, tot i córrer el perill de destruir-ho, clar.

Per bé que sigui quelcom, que en el fons, estimem amb tot el cor.

De vegades les persones, ens sentim d'alguna misteriosa manera, propietaris de les coses i de les persones que estimem.

I les tenim tan lligades a nosaltres, que fins i tot podem arribar a ofegar l'autèntica essència d'allò que tant estimem.

Com si de tant voler guardar al nostre costat, ens oblidéssim que potser així, en realitat deixarà de ser un ocell en llibertat el que estem estimant, per a convertir-se en un ocell captiu de la nostra ambigüitat: l'estimem; però sense adonar-nos-en, en destruïm allò que d'ell tant estimem.

De vegades, tenim tanta por als canvis, que tot allò que no coneixem ens fa molta basarda.

I abans d'apropar-nos-hi, ja hi posem murs i alcem llargues fronteres.

I encara més, ens preparem amb armes i pistoles per si cal obrir-hi foc obert.

Quan en realitat, ni tan sols sabem, el que hi ha allà al darrera.

Només sabem, que no ho coneixem.

I això sols, ja ens sembla prou adient, per a iniciar una ofensiva que ens protegeixi...

O ens ofegui en la nostra por. Tot depèn del punt de vista que agafem.

De vegades, anomenem estimar, a precisament, l'acció oposada.

La que, més que la felicitat de l'altre, el que busca és la pròpia seguretat.

De vegades, en comptes d'estimar amb el cor, patim per tot allò que pot perdre el nostre cos.

Ai el dia que ho entenguem. Que el nostre cos, aquí ha vingut a guanyar tant com haurà de perdre. Que tot allò que creixem, serà per un dia poder decréixer. I és que decréixer i perdre, és tan meravellosa part d'aquesta vida, com parlar o escoltar.

És millor parlar o escoltar?

És millor perdre o guanyar?

Per què cal anomenar una de millor?

Quan les dues són tan màgiques i plenes de vida?

Perdre, no és altra cosa que obrir la porta.

A allò que vindrà. Ai si poguéssim deixar anar.

I estimar.

Amb tot el cor.

I tot el cos.

Deixar anar la por a trepitjar un camí nou.

Deixar anar la por, a ser qui som.

De vegades,

no ens adonem, i ferim a les persones que més estimem.

Els hi demanem coses, que els hi trenquen el cor.

I els arribem a exigir, que siguin qui nosaltres volem que siguin.

De vegades,

no ens adonem, i demanem que el món segueixi el curs que nosaltres volem.

Ens molesta allò que no entra dins les nostres perspectives.

Ens molesta allò que no entra dins les nostres possibilitats.

De vegades,

les persones, ens mirem al mirall, i no ens coneixem a nosaltres mateixes.

Exigim, lluitem, ens malmetem, ens ferim, i ataquem allò de la vida que en realitat, en el fons, més apreciem.

Per què ho fem tot això les persones?

Per què posem dins de gàbies, el cor de les persones que estimem? No és tot cor lliure?

I encara amb més raó, aquell que estimem amb passió?

No desitgem el millor pels cors que més a prop tenim, i desitgem que siguin lliures de debò?

Per què tanquem l'horitzó en una diminuta capsa de cartró?

Per què ens alienem de la màgia de la vida, de l'espontaneïtat imprevisible i sempre sorprenent?

M'agradaria aprendre.

De totes les persones que m'ensenyen el que podem fer les persones.

I de tot allò, que com deia un proverbi... ens deixen per aprendre a les que ara venim:

"La més gran herència que ens poden deixar els pares, no és allò que ens deixen fet; sinó allò que ens deixen per fer".



Ainoa




65 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo