Passatgers al tren
Hi ha sensacions,
tan difícils de descriure.
Potser, és que tan sols es poden viure.
Foto: TOT Sant Cugat (2024). Detall de l'exposició.
El dissabte 27 d’abril del 2024, el dia en què se celebra la dansa als calendaris d’occident, vaig tenir el goig de poder assistir a la segona sessió del cicle de projeccions a Cal Gerrer, en motiu de l’exposició Els Conjunts Musicals de Sant Cugat als anys 60.
Cada cop que entro a les seves sales, sento que aquest espai té màgia impregnada a les seves parets. Un polsim invisible i tan present... sento que ens convida a tots a convertir-nos en passatgers.
I pujar al tren de la història, de l’art, de la fotografia i l’audiovisual.
És un viatge inevitable per als que ens agrada el miracle del temps i els sentiments.
I un de ben plaent!
Es descobreixen coses a cada passa, a cada racó, a cada esglaó.
En arribar a casa, vaig voler escriure aquestes línies per al record.
I qui sap, si per a esdevenir un dia trens, on nous passatgers puguin trobar el seu propi recer.
Hi ha sensacions
tan difícils de descriure.
I tan fàcils de viure!
No cal fer res.
Ni tan sols buscar-les.
Perquè t’arriben quan menys ho esperes.
Si, potser a la tarda ja sentia un neguit.
De curiositat i felicitat.
Com avançant el que vindria.
Però el cert, és que no sabia el que seria.
Només que a l’aventura jo m’hi avenia.
I així arriba.
Com qui mira al cel,
i un raig de sol el captiva.
No hi pot fer més.
És allà, i de cop ja ha marxat.
A un univers paral·lel.
On els sentiments s’estenen com el cel.
Tot l’horitzó confonent.
Ja no saps ni d’on bufa el vent.
Tan sols, que viatges dalt un estel.
És sorprenent.
L'arribada
Tinc una llista molt gran
de coses per davant.
Però em deturo a contemplar,
si, aquest instant.
Com si de sobte, tot pogués esperar.
Em recordo a mi mateixa,
tot el dia feinejant.
D'una tasca a l'altre, i així sembla que avanço.
Darrera una de l'altre, cada passa compta.
Si, però...
Em deturo davant la sala.
I me'n vaig molt lluny d'aquí.
A un lloc que conec molt bé.
És casa meva.
És una llar on el temps no s'esvera.
És un temps de llum on les persones som sinceres.
I escoltem amb atenció allò que ens diu el nostre cor.
Com un missatge encriptat,
de cop desxifrat,
arriba aquella escalfor tan plaent.
Aquest és el camí cap a casa.
Aquesta és la passa que lluny a les estrelles,
algun dia vaig escriure en elles.
Aquest el missatge a l'ampolla.
Que a l'illa arriba, i tot ho il·lumina.
Aquesta és la meva passa.
La meva dansa.
La que sent el meu cor i m'omple d'amor.
Contemplo les guitarres,
allà tan bellament exposades.
Són dalt d'una catifa.
I dins d'un marc, viatge al present.
És una festa, i tothom és ben atent.
Al so i la lletra, del cantant i el guitarrista.
Al batec que ens uneix
i avui ens agermana amb escreix.
Contemplo la història que avui
concisa escriu les seves passes.
Temps enllà,
un viatger ens contemplarà.
I amb curiositat ens guaitarà.
Serà a un museu.
Un xiquet ens mirarà.
I potser un vailet,
fins i tot allargarà la mà i ens tocarà.
Passatge a un altre temps.
Les guirlandes fan patxoca.
I la lluna ja s'apropa.
Som joves, i la nit és nostra.
Dalt l'escenari expliquem al món la nostra història.
Sense saber que algú, tu,
tornaràs a aquest moment.
Com ho fas per a viatjar?
No ho sé.
Tan sols contemplo amb tot el cor allò que veig.
La sala està pintada.
Les parets són miralls de temps.
Passatgers al tren.
Encara aquí, demà a l'orient.
Fins que algú altre,
vulgui parar, i deturar-se.
Deturar les agulles que giren, si.
I explicar-los que ara, decidim quedar-nos en aquest present.
No volem marxar altres llocs.
Volem ser aquí plenament.
Per què?
Per què aquí tot s'entén.
Tot és llum. Tot té sentit.
Tot és on ha de ser.
Escoltar les agulles del temps,
a voltes és un passatemps.
Però d'altres, és del món el millor tren.
Avui, jo he pujat en ell.
I mirant la cadira, la taula, la cortina...
...mirant el cor, el somni i la vida,
que arreu ens estima,
m'he trobat acolorida.
Com si algú m'hagués pintant
dins d'un retrat.
Jo era allà, dins un conte dibuixat.
Contemplant la màgia del passat.
I algú del lluny, em guinyava l'ull.
Confia.
Tot està bé.
Segueix el teu cor.
Ell sap on et guia.
Aquesta és la teva passa.
Estima-la.
Accepta-la.
No tinguis por de ser incompresa.
Cada cosa al seu moment.
I tot tindrà present.
Les passes han escrit al terra.
Una poesia mentre encara la exposició seguia.
Endavant, camina.
I lletres per aquí, lletres per allà,
a l'audiovisual d'avui, he arribat.
Ser aquí, eternament
Ja soc dins del llit, quan no puc contenir més aquest neguit.
Necessito llevar-me. I agafar un llapis i un paper.
I posar-me a escriure.
Necessito deixar dit.
Necessito seguir aquest fil,
i sentir on em vol dur avui.
Hi ha certeses que ens colpeixen amb una força difícil de descriure.
Curiosament, una força tan intensa de viure.
A vegades ens passem dies fent feina i veient com avancen els objectius, però... quelcom dins nostre només corre. I en canvi,... arriba sense més. Sobtadament.
Absent a totes les llistes, resulta que per dins ens omple amb una força, amb un sentit, amb una revelació... que deixem de córrer, i aturem el món.
El nostre món.
El nostre cor.
Ens deturem, i contemplem.
Hi ha un recer, en el que per fi ens podem refer.
Acollir.
No cal córrer més.
És aquí.
Les preses s’esvaeixen.
Res és tant urgent.
Tan sols viure plenament.
Agafar aire i omplir els pulmons de somnis.
Desvetllar-los, i crear-los.
Agafar les paraules i escoltar-les.
Ballar-les.
Sonen les cançons.
Racons d’emocions.
I m’endinso al fil del conte;
els dits dibuixen mentre teclegen.
Les llums s’atansen al silenci.
Mentre la sala de gom a gom, es prepara per l’entrada.
Arriba majestuosa, la primera plana.
Qui hagués dit un dia, que avui tots aquí ens reuniríem?
Imagino quines d’aquestes persones, coneixen el meu nom.
De quantes d’elles, jo en conec el cognom.
O un fugaç cop d’ull, al seu propi món.
Recordo els carrers que darrera la càmera,
m’han dut allà on viuen els records.
I el plaer d’escoltar-los, esdevinguts cançons.
Em colpeix un cop més,
la forma en què la mà que pinta avui,
dibuixa amb tanta gràcia i miracle.
Com si fos, un autèntic artista de l’espectacle.
Com pot ser que aconsegueixi fondre d’aquesta forma a les persones?
Unir records, memòries i histories.
Desdibuixar fronteres de temps, i unir.
Crear l’encontre.
Entre la música, i la imatge.
Entre el record i el dia d’avui.
Entre la memòria i el futur.
Entre l’ahir i el demà.
Entre els que van ser i els que seran.
Entre tu i jo.
Com pot ser que creïs aquest món?
Descobreixo cada segon de la pel·lícula
com si per art de màgia,
fos jo mateixa qui l’hagués filmat.
Creat, imaginat.
És un joc de capses de nines,
on no saps que és fora i que és dintre.
Els familiars en acabat,
em feliciten també a mi per la feina feta.
I em pregunto quina feina.
Si jo tan sols soc avui espectadora.
I si, també somiadora.
M’agrada estar aquí.
Em sento part d’aquest destí.
I desitjo triar aquest camí.
Estar en aquest lloc.
Al teu costat.
Art. Historia. Poesia.
Camins de temps que es teixeixen i es reuneixen.
Com si no fos possible separar-se gaire, com si no fos possible oblidar-se gaire.
Perquè els segons ens retroben en escenaris de futur.
En mirades de present.
I decisions que omplen de vida el nostre cor.
Per què?
Per què sento que la vida és viva.
I reneixo a cada esclat de poesia.
A cada esclat en que art i humà es donen la mà.
A cada minut, en què el camí es desvetlla al nostre costat.
Serè capaç de ser qui soc?
Serè capaç de compartir amb el món el que duc al cor?
Tinc ganes de fer la passa, i seguir la llum.
Aquesta que sense buscar, retrobo.
Aquesta que torna a mi, sempre que em trobo.
Endavant.
Els cristalls de temps s’esberlen.
I tot el cel és sentiment.
Pur esclat de joia, i retrobament.
Gràcies per ser aquí, eternament.
Ainoa Soler Hoyo
Dissabte 27 d’abril del 2024 – Sant Cugat del Vallès
Per a més informació de l'exposició:
Comments