top of page
  • Foto del escritorAinoa Soler

La plaça, de gom a gom.

Pensaments recordant el concert, del 21 de juny, a la Plaça de Barcelona.





I

La plaça s’omple de gom a gom


Les cadires es miren

L’escenari els acull.


Són músics.

Són guitarres.

Són moments.

Són persones.


I són les seves famílies.

Avui, totes reunides.


Un poble agermanat,

sota l’encant dels arbres.


Sota el pas dels anys,

que no s’esborren.


Sota l’ombra d’una història,

que ara s’enfila.


Esglaons amunt,

la recerca ja camina,

i es mira.


Contemplo al lluny,

colors i horitzons.

Fets de temps.

Es confonen.

I es fonen.


El concert històric és apunt.

Tot enllestit.


Un homenatge.

Una passejada pels carrers del anys.

Una recerca encara viva.

Una paraula que s’aboca feliç,

en saber-se a la fi embranzida.


I el joc del mirall.

També.


Perquè el concert històric,

escriu la seva pròpia història.


Què hi vas ser al concert del 24?

Dirà algú d’aquí trenta anys.

D’aquí cinquanta o d’aquí cent anys.


Aquell concert que va omplir la plaça.

De gom a gom.


Aquell en el que un poble,

pintava música als carrers del temps.

Escrivia colors a les avingudes dels records.

I mirava amb il·lusió,

allò que per sempre més,

batega dins del cor.





II

Feliç


Dalt l’escenari, somriu.

És el músic que encara és viu.

I recorda amb estima, aquell caliu.


Han passat els anys.

Ha viscut.

Ha crescut.


I avui, torna a viure aquell caliu.

L’instrument, l’escenari, el grup.

I l’aventura de formar un conjunt.


Assajos, tardes, vesprades.

Viatges i aprenentatges.


Feliç.


Dalt l’escenari, somriu.

És el músic que encara és viu.

I recorda amb estima, aquell caliu.





III

Creure


Escolto la tristor.

M’expliquen que no poden fer

allò que volen fer.


Són dos ulls de dona.

I venen de Geòrgia.

Ella vol ser periodista.


Al matí següent,

sento la resposta.


Creure.

De vegades, les coses no són fàcils.

De vegades, sembla que no cal ni intentar-ho.

Pot ser, hem perdut ja tota l’esperança.


Ens falta temps.

Ens falta saber.

Ens falta poder.


Creure.

Hi ha persones que davant les dificultats,

troben la força per a superar adversitats.

Troben la solució, la determinació.

Troben l’esperit per creure.


I caminar vers allò que creuen.

No es queden de braços plegats.

No s’enfonsen a la primera derrota.


S’aixequen i segueixen.


Creure.


Contemplo la plaça de gom a gom,

i penso, quin bon exemple,

del que significa creure.


Aleshores em pregunto,

existeix la manera,

per a compartir aquesta inspiració amb el món?


Per a dur algú aquí, a la plaça.

Contemplar els músics tocant dalt l’escenari.


I rebre aquesta empenta.

Aquesta força.

Aquesta entrega.


Creure.





IV

En plan artesania


Aquests músics no van estudiar al conservatori.

No van rebre partitures.

No sabien solfeig, teoria musical, o història de la música.


Però són protagonistes, als llibres d’història de la música.

Són persones que van aprendre amb voluntat,

determinació i molta motivació.


A vegades, ni tan sols instrument tenien.

Se’l construïen.


Amb pots de pintura, o guitarres que calia muntar.

Amb la imaginació, inventiva, creativitat.


Amb ganes d’aprendre i de buscar.

De crear, en tots els sentits.

En plan artesania.


I fer del no res, un concert.

Al passadís l’assaig.

Al menjador l’estrena.

Al públic, la germana i la tieta.


I fer del no res, un conjunt.

Un repertori.

Una gira.

I fer amics per a tota la vida.


Músics que han fet història.

Testimonis d’un batec,

ahir marrecs,

demà univers.


Música al seu cor,

escrita en vers.




V

La més llarga de l’any


La nit més llarga de l’any.

Divendres 21 de juny.

Arriba el moment.


Celebrem la música.

Ens donen la mà.

Temps d'ençà,

temps llunyà.


Músics avui.

Ara i aquí.

Refent la nit.

Teixint memòries a l’infinit.


Ens regalen la cançó.

Parla de tu, parla de mi.

I de tot allò que junts,

podem construir.


La nit més llarga de l’any.

Divendres 21 de juny.

Somiem encara desperts,

arraulits dins del llit.


I si els somnis de l’ahir,

segueixen il·luminant l’avui?


Ens convida a sentir

la nit més llarga, si.





VI

Com paraules pintades


Hi ha records que s’esberlen.

Hi ha memòries que s’enyoren.

Hi ha moments que s’esborren.

Com paraules pintades amb sorra.


Però de vegades,

n’hi ha que fan història.

S’escriuen al temps,

i esdevenen eterns.


Com paraules pintades

amb bocins de cel.


Com paraules emmirallades

i estrelles al firmament.




De la pintura, i el text: Ainoa Soler

Divendres 21 de juny del 2024, Sant Cugat del Vallès


5 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments


bottom of page