La més valenta

Una llumeta i d'altres meravelles

I

El cel abraçant

A vegades les coses marxen,

per a que d'altres puguin arribar.

A vegades necessitem el buit,

per a poder apreciar el que vindrà.

A vegades tot canvia,

però dins el pit,

el cor segueix fent via.

Estimant, estimant-te.

Abraçant, abraçant-te.

Per molt lluny que siguis.

Per molt llunyà que sigui,

el temps en què tot tornarà.

El temps en què tot arribarà.

A vegades tot marxa.

Però alhora, a vegades,

me n'adono.

No marxen les coses.

No perdo, ni guanyo.

Tan sols viatjo.

Amb tot l'equipatge que necessito,

sempre a prop, al meu costat.

Amb l'amor bategant,

i l'ànima el cel abraçant.

II

Et duc amb mi

Aquí. Avui.

Allí i ahir.

Et duc amb mi.

Quan em veus,

i quan no em veus.

Quan em pots abraçar,

i quan només em pots somiar.

Quan m'esperes,

i quan no m'esperes.

Quan estàs trist,

i quan estàs feliç.

Aquí. Avui. Allí i ahir. I en l'incògnit esdevenir. Et duc amb mi.

En aquell lloc de mi,

que sempre és amb mi.

III

Quantes llunes seran?

Quantes llunes seran,

abans que els meus braços

escriguin de nou al teu costat?

Quantes llunes seran,

abans que els teus ulls curiosos

desxifrin el camí i em vinguin a trobar?

Quantes llunes seran,

abans que el rellotge esdevingui miracle, i el teu cor expressi el color del més gran espectacle?

Quantes llunes seran,

abans que et torni a trobar,

abraçar i estimar, com faig a cada instant?

IV

Potser ho dubtaràs

Potser ho dubtaràs,

però sempre seràs aquí.

Potser ho dubtaràs,

però aquí tindràs el teu llit

on dormir i feliç passar la nit.

Potser ho dubtaràs,

però allò que està escrit a l'infinit,

sap desfer i refer el camí,

per arribar exactament allí.

Allí on tan sols l'amor

deixa el seu poema escrit.

V

La vida és misteriosa

La vida és misteriosa.

Ens sorprèn sigil·losa.

Amb la màgia silenciosa

de l'amor que tot ho toca,

tot ho abraça,

tot ho estima.

Tot ho estima,

tot ho abraça.

Amb la màgia silenciosa

de l'amor que tot ho toca.

Ens sorprèn sigil·losa.

La vida és misteriosa.

VI

Podrem?

Podrem pujar aquesta muntanya?

Podrem creuar aquesta vall?

Podrem remuntar el vol?

Podrem trobar la llum?

Podrem escoltar el camí?

Podrem abraçar les pors?

Podrem respondre amb la nostra pròpia veu?

Podrem confiar i aprendre?

Podrem?

Tal volta, podem posar-nos a caminar.

Jo et dono la mà.

Junts, podrem.

Li digué l'amor, al nostre propi cor.

VII

La primera passa

La primera passa,

a voltes fa basarda.

És fosc, encara negre nit.

I no es veu bé.

Tanquem els ulls.

I aleshores, una llumeta s'encén dins.

En algun lloc del nostre sentir.

Una llumeta.

És la llumeta més valenta que he conegut mai.

Ella, tampoc veu bé.

Com nosaltres.

Perquè encara és negre nit.

Però petita com és ella,

du dins quelcom

que la converteix en foc,

brillant estrella,

inextingible meravella.

Sense cap recança.

Sense cap temença.

Sencerament sincera.

Ella creu i confia.

I dóna el salt.

Fa la primera passa.

Ainoa Soler

Sant Cugat del Vallès - 11 de gener del 2023

Fotografia: Frederic Cabanas - El ranxo de Can Caldès