La dona i la música
Recordant la història de la Mari Fina.
Foto: Fundació Cabanas
La dona i la música, als Conjunts Musicals de Sant Cugat, dels anys seixanta.
A la pel·lícula d'aquest dissabte, hem pogut recordar la història d'una de les poques, o única dona, que al Sant Cugat dels anys 60, va ser cantant en un dels Conjunts Musicals de l'època.
Descobrir com pel fet de ser dona, i formar part d'un conjunt on la resta d'integrants eren homes (joves de 14-16 anys) havia d'anar sempre acompanyada als assajos amb alguna amiga o bé amb la seva mare; o bé que no la deixaven sortir a fer espectacles amb el conjunt fora del municipi; o bé que finalment, els seus pares van decidir que, donat que la trajectòria del grup s'enfilava i podien començar a tenir més espectacles arreu de Catalunya, ella hauria de deixar el grup (no es concebia que ella pogués viatjar arreu del país amb quatre joves més), són confessions que a dia d'avui, ens desperten certa incomprensió, un crit al cel, o una mirada crítica.
No obstant això, el fet de poder parlar amb ella, i sentir com ens explica la seva vivència, i els seus records, esdevé una porta oberta.
Potser per a entendre, allò que avui ja no comprenem.
Potser per a preguntar-nos, per allò que avui ens resulta inqüestionable.
Potser per a obrir la ment, i incloure en la nostra visió del món, perspectives que volíem eradicar.
La realitat és que encara moltes dones a d'altres països, viuen amb les tradicions que no fa tant (seixanta anys), nosaltres teníem aquí, a Sant Cugat.
Mentre escoltava la Mari Fina parlar, interiorment em preguntava a mi mateixa, què hagués fet jo, en el seu lloc. Hagués acceptat cantar en un grup, on la resta de companys eren homes, quan ningú més al poble ho concebia? Quan cap altra dona cantava en un grup de música?
Quan els meus pares m'haguessin dit que jo ja no seguiria al grup, com hagués reaccionat?
La Mari Fina ens explica que de fet, ella no recorda cap trasbals. Només que els seus pares li deurien dir d'alguna forma (no recorda el què li van dir), que havia de deixar el grup. I a ella li va semblar bé, o si més no, no va trobar cap motiu per oposar-s'hi.
I em torno a imaginar, què hagués fet jo?
Perquè la pregunta és replicable a qualsevol àmbit.
Avui en dia, una noia que vulgui jugar a futbol, conduir motocicletes d'alta competició, o viatjar sola en veler i creuar el món, ens resulta tan lícit i comprensible, com si fos un home qui ho volgués fer.
Però quan no era així, haguéssim estat nosaltres, les primeres a trencar estereotips i obrir nous camins de comprensió? Noves mirades? Nous punts de partida? Haguéssim estat prou valentes per acceptar les critiques i la incomprensió arreu? I tot i així, seguir endavant amb el nostre somni?
També em pregunto, encara avui, quantes vegades, confiem en les decisions que els nostres pares o familiars propers ens recomanen? Sovint, diria que ens apropem a la figura materna i paterna amb la tranquil·litat que ens recomanaran el millor per a nosaltres. Els escoltem.
I tot i que a vegades no triem el camí que ells ens recomanen, fent un cop d'ull al meu voltant, veig que hi ha un cert moment de la vida, en que els consells de la família tornen a prendre protagonisme.
I moltes coses es fan, encara avui en dia, tenint en compte el criteri de la generació precedent.
Si, és veritat, la generació que arriba té noves idees, i sovint les aplica.
Les conjuga amb les anteriors.
I de la sinergia de la visió precedent i de la generació actual, acaben sorgint camins plens de mestissatge i riquesa.
El que descobreixo reflexionant una mica sobre el tema, és que potser no cal una oposició radical a la generació prèvia. Així com tampoc, una claudicació total de la pròpia visió, a mercè de la visió dels precedents. L'equilibri recull la màgia del joc.
Aquest saber escoltar, i alhora, ser capaç d'escoltar-se.
Per a trobar la resposta assertiva, que sense oblidar ni faltar el respecte a ningú, aconsegueix tirar endavant el propi neguit. La decisió que és nostre. I que en conjugar-se amb la dels altres, troba el mestissatge perfecte.
En acabat de la xerrada de dissabte, la meva posició havia canviat respecte a la família de la Mari Fina.
Primer, en sentir tot allò que havia viscut la nostra protagonista, m'havia posicionat en una forta critica, i oposició. Com podia ser que una dona no pogués fer música, amb i com els seus companys músics?
Em costava d'entendre!!!
En acabat però, la pregunta va ser una altra: què va fer que aquesta família, permetés a la seva filla ser una pionera, i esdevenir la primera i única cantant dels conjunts musicals a Sant Cugat?
La única dona a Sant Cugat, que obriria en l'àmbit dels conjunts musicals, un camí en femení.
Si ho mirava així, la família havia obert una porta, que fins aleshores no existia!
I és clar, mirar les coses des de la òptica actual, ens fa distanciar-nos molt de certes decisions.
Però, que haguéssim fet nosaltres, si l'òptica que tinguéssim als ulls, per qüestió d'educació o de context social, fos l'òptica actual d'aquell moment?
Haguéssim estat capaços d'obrir el camí que van obrir els pares de la Mari Fina?
Haguéssim estat capaces, de fer el que la Mari Fina va fer, tan feliç i compartint amb els seus companys?
Resulta interessant intentar no jutjar des d'on som, sinó, procurar fer un viatge previ a un temps i un espai, que nosaltres, tan sols podem imaginar. No vam ser-hi. No sabem el que haguéssim fet en aquell context. No coneixem el moment, com el van conèixer les persones que hi van viure, i van ser allà.
Per tant, amb tot el respecte que puc, decideixo apropar-m'hi, escoltar, quedar-me amb aquesta pinzellada que la història ens regala, d'un temps que no està aquí.
I amb aquesta riquesa, tornar al present, per a valorar la òptica del moment.
Alhora, pensar en quines de les veritats del nostre temps, només necessitaran seixanta anys, per a que els ulls del futur, se les mirin, i es preguntin: però com és possible que aleshores fessin allò???
El respecte, la curiositat, i les ganes d'aprendre.
D'escoltar el que sentim al cor, i no el que "hem de sentir".
Crec que totes elles, són grans companyes de viatge, pel que fa al camí de conèixer, allò que no coneixem.
Amb la mà oberta per aprendre.
Els ulls desperts per a veure bé.
I la il·lusió d'esdevenir a cada passa, una mica més humans.
No jutjant el pas.
Aprenent-ne.
I aprenent de cada instant que com a present, ens regala la seva capacitat de moviment.
De canvi, de constant adaptació, i reformulació.
Abraçant el que vam ser;
el que ens ha dut fins aquí;
i tot allò que podem donar,
als que un dia seguiran el nostre camí.
Del text: Ainoa Soler
Dissabte 11 de maig del 2024, Sant Cugat del Vallès
Per a saber més sobre la programació dels Conjunts Musicals a Sant Cugat:
Comentários