• Ainoa Soler

La Carta Viatgera


Un conte per a infants, i per a l'infant que tots duem dins.



Hi havia una vegada, una carta viatgera. Li encantava viatjar. I feia molts viatges.

El que us explicaré avui, el recorda amb un somriure sempre que hi pensa.

Perquè li va agradar, molt, molt, molt.

Ja començo dient-vos, que era una carta viatgera amb molt bon gust.

I doncs, com us podeu imaginar, el viatge que segueix i tot seguit podreu llegir, realment va ser molt bonic.

Tot ell, va començar en un dia de l'univers, en un lloc tan privilegiat com aquell que tots duem dins del cor.

La carta viatgera, anava muntada en bicicleta.

Era una bicicleta que portava lligada al seu darrere, com si fos un remolc, una altra bicicleta.

Aquesta segona que anava al darrere, era un tàndem, és a dir que era un bicicleta amb dos seients.

Per tant, en aquest conte d'avui, hi tenim a tres principals protagonistes.

Doncs bé, la carta viatgera, anava a la primera bicicleta. A la segona, a la que era tàndem i que quedava enganxada a la primera bicicleta a través d'un bonic fil de plata, hi anaven muntats els altres dos protagonistes d'aquesta història.

Abans de presentar-vos-els, però, voleu saber què duia escrit la carta viatgera?

Què era el que, quan algú li demanava per la seva carta de presentació, ella presentava?

Us ho escric tot seguit. La carta deia així:

“Si sou artistes i us sentiu atrets

per tota cosa bella,

com nau que fóssiu,

surant damunt del mar,

deixeu-vos endur gronxats

pel cor d'aquesta gràcia rara,

i arribareu a port

de tota meravella”


Això duia escrit la carta viatgera. Aquesta era ella. La heu llegit bé? Torneu-hi. Des del començament, fins al final. Llegiu-la bé, i tantes vegades com calgui. Que és ella, una de les grans protagonistes de la historia d'avui. La carta viatgera. Que dalt d'una bicicleta muntada, portava a dos passatgers més al seu darrere.

Si, al seu darrere, ha arribat el moment de presentar-vos també, a les dues papallones que dalt del tàndem, feien camí al costat de la carta viatgera.

Una d'elles, era plena de colors.

L'altra, era d'un blanc com no n'heu vist mai un altre.

Únic, irrepetible. Un blanc tan preciós, que qui la veia, en quedava encisat.

No de qualsevol manera, no. En quedava encisat dins del cor.

Pedalejant tots tres protagonistes de la nostra historia, sapigueu que quan serien pels volts de les 10h del matí, van fer un alt al camí.

I és que s'havien trobat amb un peregrí.

Tots tres van baixar un moment dels seus seients, i van xerrar una estona amb aquesta personeta que s'havien trobat al camí.

I un pensament, com si fos llegit dins els colors del vent, va anar a parar a les paraules d'aquest peregrí, va viatjar d'aquí, a les orelles de la papallona de colors, i a aquesta li va agradar tant, que li va demanar a la carta si podia escriure aquest pensament per tal que no se'ls oblidés.

A vegades ja ho tenia això, la papallona de colors.

Bé, i si hi penso bé, també la papallona blanca. A les dues els agradava deixar coses escrites. Per això eren tan amigues de la carta viatgera. Perquè en ella hi podien deixar recollits pensaments, idees, records, memòries i vivències, que volien conservar a través del temps.

Fou amb aquesta inquietud, que la papallona de colors li demanà a la carta si podria escriure aquestes paraules que el peregrí havia desxifrat mirant els colors del vent: “Un àngel, i el seu guardià. Guardià? Si, aquell qui al seu darrere, sempre hi és. Com un protector, com unes ales sempre disposades a enlairar el vol de l'àngel”

Aquestes foren les paraules del peregrí. O molt semblants.

Vosaltres coneixeu a algun àngel? I a algun guardià? Segons va entendre la carta viatgera, i ella mateix conserva per escrit, d'àngels i guardians, n'hi ha molts més dels que podríem pensar a primer cop d'ull. I més a prop també, del que a vegades ens imaginem. Són sovint ànimes tan normals i corrents com ho som tu o jo. Però a més a més, el que passa és quan les coneixes, t'hi apropes i les escoltes, esdevé que hi descobreixes l'àngel. O el guardià. Si és així, no has de buscar gaire lluny, que allà on hagis trobat un dels dos, ben a prop, hi trobaràs l'altre. Àngel i Guardià. Sempre junts.

Potser ja us n'heu adonat de quins àngels i guardians teniu a prop vostre a la vostra vida. Si no és així, no us amoïneu. Obriu bé els ulls, estigueu ben atents.

I escolteu bé al vostre voltant.

I descobrireu que a la vostra vida, també existeixen ànimes com les que us acabo de dir.

És més, pot ser que acabeu descobrint, que vosaltres mateixos, en sou una d'elles.

Estigueu sempre ben atents.

Preparats per a descobrir tot allò que la vida us posa al davant per a descobrir.

I veureu com a la fi, en traieu l'entrellat.

Així doncs, va quedar recollit a la carta, el pensament dels àngels i els guardians, que a les 10h del matí, algú va descobrir.

Però el viatge segueix!!!

La carta viatgera va enfilar de nou a la seva bicicleta, i així mateix els seus dos acompanyants: les papallones que ja coneixeu.

Aleshores, es van endinsar en una muntanya, es van filar amunt amunt, com si pugessin fins a un sisè pis, en un bloc de pisos. Van pujar i pujar, fins a dalt de tot. I allà van gaudir d'unes vistes impressionants. Tota la contrada es dibuixava al seu davant. Tot el petit univers per on la carta viatgera viatjava, quedava dibuixat al seu davant. Com una fotografia que conté un mapa. Com un cel que conté tot l'univers.

Van visitar alguns racons de la bella muntanya, tan alta com un sisè pis en un bloc de pisos, i tal i com havien pujat, van pedalejar per a baixar de nou, fins a trobar la vall.

I van baixar una mica més, una mica més.

I van arribar a una plaça de mercat.

Allà, mentre la bicicleta i el tàndem quedaven bellament aparcats, la carta i les papallones van fer un breu descans.


I ves que van passar varies coses en un moment! Estigueu atents! La papallona blanca, va fer uns minuts de becaina, i va somiar ni més ni menys, que amb la carta viatgera, la bicicleta, i el tàndem. La papallona de colors, va desitjar fortament prendre's una orxata, i se n'hi va anar a la seva búsqueda. I la carta viatgera, va llegir-se a si mateixa, i va escoltar el que li deien els núvols que hi havia al firmament. Atentament, va escoltar tot allò que li explicaven sobre el camí i la ruta que li recomanaven seguir durant el viatge que els esperava. I just quan la papallona de colors tornava amb una mica d'orxata per a tots, també per als que no la esperaven i se la van trobar com un regal a les mans, la carta viatgera ja tenia el camí i el mapa del dia que esperava per davant.

Estaven llestos per a seguir caminant.

I així ho van fer.

Ara comença una part molt important. Potser cal que torneu a llegir el contingut que hi havia escrit dins la carta viatgera. El que ella utilitzava com a carta de presentació. La carta viatgera, parlava al món, sobretot de les coses fets des del cor. D'aquelles coses que ens atreuen per la seva bellesa, i ens corprenen. I l'artista que tots duem dins, no sap fer altra cosa, que admirar-les, contemplar-les, deixar-se inspirar, i seguir creant. Creant i obrint les portes per a que la bellesa del món les travessi i les ompli de bat a bat.

Creant per a caminar i seguir caminant.

Per la vida, per l'aventura que cada dia ens posa al davant.

Així és com les papallones en el seu viatge al costat de la carta viatgera, es deixaven inspirar per tantes de meravelles que aquesta els hi posava al davant.

Que la vida, els hi posava al davant.

Que el dia que estaven feliçment vivint i descobrint, els hi estava oferint com el millor regal que mai algú us podarà fer: el de viure i descobrir el vostre propi camí.

Heu provat vosaltres alguna vegada, de descobrir que pot haver-hi esperant-vos dins d'un dia?

Que pot haver en ell, jugant i feliç de saber que us trobarà i us podrà abraçar.

Que hi pot haver dins d'un dia, que quan en acabat, torneu al vostre llit i tanqueu els ulls, un somriure us trobi els llavis i el cor deixi anar un sospir, recordant: quin dia, quines meravelloses aventures hi han hagut en ell. Quines sorpreses us han entrat dins l'ànima.

I us han fet els més feliços de l'univers.

Doncs això és el que les dues papallones, tot seguit es van disposar a fer.

Seguint amb el seu tàndem a la carta viatgera, elles que s'hi van llançar a la piscina.

I van començar a descobrir, allò que el dia els posava al davant.

Van ser tantes, i tan meravelloses les coses que aquestes papallones van trobar, que ompliríem pàgines i pàgines, pàgines i pàgines, i encara més pàgines, si volguéssiu que us escrivís tot allò que van trobar.

I tan sols, en un dia.

Imagineu-vos a vegades, quant de sorprenent és la vida. El temps. L'espai. Com de vegades el rellotge sembla que només ha mogut una mica les seves agulles, no més de deu hores,...

...i en canvi, en canvi.... s'hi poden descobrir dins aquestes deu hores, tantes experiències i vivències, tants moments, tantes i tantes histories i contes esperant a ser escrits... que sembla difícil de creure. El temps.

Només per a no deixar-vos amb la intriga més absoluta, i per a que sapigueu que la carta viatgera va intentar recollir al menys, una petita part d'aquell viatge (per tal que després pogués ser explicat, com estic fent jo avui amb vosaltres) sapigueu que les papallones van fer dues parades molt importants durant aquell dia.

Les voleu saber? Les endevineu?


Quines dues parades podrien ser importants a la vida?

Vosaltres,, quines penseu?

Dues parades, que realment en qualsevol moment de la vida, tingueu l'edat que tingueu, estigueu al país on estigueu, aneu a escola o no aneu a escola, tingueu germans o no tingueu germans, sigueu rics o pobres, viviu a les muntanyes o al mig de les ciutats... sigueu com sigueu, sense importància per cap de les circumstàncies que us fan ser on sou ara mateix, dues parades que podríeu fer, i sentiríeu que ha estat realment el millor que podríeu haver fet durant un dia.

Penseu-hi bé. Són dues parades, quasi us diria que... universals.

No depenen de l'idioma que parleu.

Ni dels mitjans físics de que disposeu.

Són dues parades... que es viuen dins el cor.

I que com la carta viatgera sempre diu, en elles, ella és feliç.

Es sent realment viva.

Es sent realment estimada.

Les teniu???


Just la carta viatgera us ha volgut donar una pista, eh? Estimada... Si, exactament.

Les dues parades on van quedar-s'hi les papallones durant el viatge, i van descobrir més del que elles mateixes haurien mai pogut arribar a dir, van ser la parada de l'art i la parada de l'amor.

L'art, i l'amor.

De vegades, les paraules no sempre arriben a poder expressar allò que ens agradaria.

O a expressar allò que realment volem compartir amb el món.

De vegades, només l'art i l'amor, donen un sentit al món.

Altres vegades, les paraules tenen tantes ganes d'abraçar-se a l'art, que intenten per tots els mitjans, fer-li un petó.

I com a la carta viatgera, intenten expressar què és l'art, què és l'amor.

De vegades, la pluja i una tempesta d'estiu, omplen les fulles del bosc de petites gotetes d'aigua. Tan boniques com perles lluents. Com petites estrelletes caigudes de l'univers. I aleshores hi poden passar les papallones, i fer-los un petó a les gotetes d'aigua.

I recollir amb elles, els colors de l'amor que ens envien els núvols.

Amor en forma d'aigua.

Que rega els arbres, les plantes, el sotabosc, les heures,... que rega el terra i el bosc i dóna vida a tot allò que toca.


Amor que cau dels núvols. Com gotetes de joia esperant que algú de vosaltres, o alguna papallona voletejant al seu voltant, les prenguin a les seves mans, i els hi facin un petó sentit i nascut del cor.

De vegades, l'art no només s'amaga en grans pantalles de cinema, sinó també en les petites, en aquelles que no visiten milers de persones, sinó les persones que estan preparades per a veure un tresor davant seu, i no voler posseir-lo, sinó voler compartir-lo.

De vegades, l'art no està tan lluny, en sales d'exposicions que ens esperen a l'altre cantó del món, sinó ben a prop, a una passa de casa nostra. Si tan sols, ens atrevim a creuar el carrer, picar a la porta de davant, i descobrir que és al nostre costat on les coses més boniques esperen a ser desvetllades.

A que els diguem bon dia, les cuidem cada matí, i compartim estones amb elles.

De vegades, l'amor pot convertir els peus en mans. I les mans en poetes. I un massatge en un viatge a les estrelles. O un arbre, en un record inoblidable. Potser fins i tot amb gotetes de pintura. Per a que que quedi clar que de vegades, l'art i l'amor van de la mà.

I allà on hi ha amor que neix del cor, hi ha art esperant a ser expressat.

De vegades un petó pot ser art, un ball pot ser amor.

Una cançó ens pot parlar del vent.

I ens pot acompanyar pel viatge de tornada quan hem pujat molt a munt a veure les estrelles.

D'altres vegades, una carta pot ser una carta viatgera, que viatja i viatja, i com avui, troba les mans d'algú que la vol escoltar, la vol llegir.

La pren a les mans, i amb amor, se la mira i se la llegeix.

Amb tot el cos i tota l'ànima.

I arriba fins al final, com has fet tu. Com heu fet tots vosaltres.

Llegint una carta que algú va escriure un dia. Una carta viatgera.

Que viatja dins l'univers d'allò que s'expressa.

I com un ball, s'envia a l'univers.


Sense saber mai a quines mans arribarà.

Sense saber quins seran els ulls, que la veuran ballar a les seves mans.

Sense saber quin serà el cor en el que trobarà comprensió, inspiració, admiració, continuació...

Quin serà el futur de l'art?

Pot ser només l'art mateix ho sap.

Quin serà el futur de l'amor que duem dins?

Potser tant sols els nostre cor ho sap.

Però, digueu-me una cosa, si tinguéssiu mai l'oportunitat d'escriure una carta viatgera, per bé que no sabéssiu a quines mans acabaria un dia arribant, què hi escriuríeu sobre l'art i sobre l'amor? Que hi escriuríeu sobre dues papallones que sovint viatgen juntes dalt un tàndem; com ho fan l'art i l'amor, fent-se petons i abraçant la vida i els seus segons?

Que hi escriuríeu si sabéssiu que algun dia, és el vostre cor el que pot viatjar surant damunt del mar, deixant-se endur gronxat pel cor d'aquesta gracia rara? La que porta a port de tota meravella?

Jo, avui, hi escriuria que de vegades, l'amor, com l'art, no es pot explicar, ni comprendre, tan sols viure i sentir, quan es troba. Però que d'altres vegades, quan es troba, es sent i es viu amb tot el cor i tota l'ànima, tot l'univers sembla que compren i explica els misteris de l'art, en una sola gota d'aigua, caiguda del cel, i recollida en el miracle d'un bosc; tot l'univers sembla que compren i explica els misteris de l'amor, en les abraçades que es donen des del cor, en els petons que ens troben, i sempre nous, ens tornen a trobar.

Cada matí. Cada nit.

Com una cançó, feta d'infinit.

Ainoa Soler Hoyo


Aquesta carta viatgera ha estat escrita durant el mes d'agost del 2021, amb profund agraïment i admiració a en Miquel Cabanas Alibau i la seva poesia de vida i de llum.




8 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo