Gràcies Circ Raluy - Vekante

Vekante- Vocable d'esperanto per al mot "Despertar"

Encara recordo l'olor a crispetes, cotó de sucre acabat de fer, i dolços. Era novembre, o desembre, i el fred arribava per a passar l'hivern. Els parcs estaven entrant en el somni profund del descans i els arbres deixaven anar les poques fulles que encara els quedaven a les branques. A l'escola, jo estava a cinquè o sisè de primària. Tenia entre onze i dotze anys. I el circ Raluy havia arribat a la ciutat.

S'havia instal·lat a prop de casa meva. Al parc de la Pollancreda, entre arbres i amb la màgia d'aquesta gran carpa que no saps que conté.

La carpa dels circs, amb les seves llums, els seus colors, el seu misteri.

Havíem quedat amb un grup de quatre amics, per anar-hi a veure l'espectacle. I em feia molta il·lusió.

I l'experiència no em va defraudar. Al contrari. Vaig sortir amb un estat de meravellament intens. Em va agradar tant. Recordo que vaig quedar profundament immersa en la màgia i alegria del que aquella tarda vaig viure. Cada detall del que havia viscut, des de les catifes i les cadires fins a l'elecció de cada tema musical que havia sonat, contribuïa a crear una atmosfera de plaer, de somriures, de benestar i felicitat, que m'inundava, m'omplia generosament i m'abraçava amb el caliu de l'art, de la il·lusió, de la felicitat de ser part d'aquest esclat.

Va ser tan gran l'impacte que va tenir en mi, aquella calidesa que ja gairebé estant al desembre i l'hivern, m'escalfava amb la seva meravellosa força, que vaig haver de tornar al circ. I no sols una vegada més, sinó dues. Jo sola. Tan sols pel goig de viure uns segons més, dins d'aquell món que fora d'un altre temps i espai. Viure uns segons més, abraçada per aquella calidesa que l'olor a crispetes i a dolços, em portava i em delectava.

Va ser aquella estança del circ Raluy a Sant Cugat, una experiència de vida inoblidable per a mi. Una d'aquelles experiències de les quals, un cop les vius, tens la sensació d'haver tornat a néixer. D'haver descobert uns colors a la vida que mai abans havia vist. D'haver descobert una força vital que em cridava intensament, em despertava, i m'emocionava molt profundament.

Haurien de passar prop de vint anys, per a que els meus peus tornessin a creuar el llindar de la porta, del Circ Raluy. Ara, el Circ Històric Raluy. Va ser el dia 2 de juny, del 2022. Aquest cop, a començaments de l'estiu, en comptes de l'hivern. Feia molt de temps que no anava al circ. Però havia vist uns papers a les botigues, anunciant l'arribada del Circ Raluy a Sant Cugat. Això ja havia passat altres anys, però d'alguna manera, no sentia cap necessitat d'anar a veure el circ. El record del que vaig viure als onze-dotze anys, seguia dins meu. Si. Però res em cridava a tornar a trepitjar la carpa de l'espectacle itinerant. Aquest juny però, va ser diferent. En veure el paper a la botiga, vaig sentir dins una necessitat d'agafar el paper, llegir-m'ho amb atenció, mirar-me bé les dates, i comprovar si al meu calendari hi havia una foradet lliure, que em permetés d'apropar-me i descobrir després de tant de temps, com era l'experiència de seure a les cadires d'un circ.

Del circ Raluy. El mateix que guardava uns records tan especials per a mi.

Van passar els dies, i l'única possibilitat se'm va presentar una tarda de dijous. Vaig arribar a casa que serien prop de els 17h, i encara havia de dinar. Estava una mica cansada. I si que és veritat que a les 18:30h feien una sessió de l'espectacle al circ Raluy, però potser em calia més descansar, i quedar-me a casa dinant-sopant tranquil·lament. Si, era sense dubte una opció. Vaig començar a preparar el menjar. Quan una veu dins meu, semblava que volia parlar. De vegades em passa. Hi ha una veu que sembla una brúixola. Que sap i coneix el camí, millor que la meva ment. Intento escoltar-la. Perquè sempre que ho he fet, el camí que m'ha posat al davant ha estat meravellosament sorprenent i aclaparadorament bonic. Suposo que d'alguna forma, és el camí del meu cor. I quan el segueixo, em fa autènticament feliç. Així em va passar, que la veu em va dir: "Menja alguna coseta, i ves al circ. Ves-hi."

I deixant la mandra a la cuina, em vaig preparar, i vaig agafar les claus de casa, els diners, i les meves ganes d'anar al circ. Vaig tancar la porta. I vaig començar el camí. Vaig arribar a les taquilles. Vaig comprar una entrada. I vaig entrar.

Estava dins. Després de tant de temps, estava altre cop dins del Circ que m'havia abraçat amb la seva extraordinària màgia feia tants anys endarrere! Una inspiració profunda va seguir el curs dins dels meus pulmons mentre l'emoció anava escrivint camins als racons del meu cos. Els meus sentits, no sabien on parar la seva atenció. La bellesa dels carros, les imatges, els colors, la música, les olors de sucre i circ, les persones que disfressades amb les seves robes circenses donaven la benvinguda als assistents, el caliu, la sensació d'estar viatjant... A llocs on la humanitat ha somiat viatjar, i hi ha arribat cada vegada que tanca els ulls, escolta el seu cor, i dóna la passa endavant. Obre els ulls, i descobreix que els somnis es poden fer realitat. Si s'hi creu en ells. Si se'ls estima. I se'ls cuida.

M'assec a la cadira. És de fusta. I està folrada amb una bonica tela feta a mida de vellut vermell i borles daurades. O si més no, així la recordo ara, quan busco entre els meus records. Miro enlaire, i veig la cúpula amb pintures d'essers alats, malabars, i somnis d'una humanitat que vol fer una passa més endavant, aixecar el vol i tocar el cel mentre els peus són encara a la terra.

Al meu voltant, les cares d'il·lusió entre els nens i les nenes, que expectants miren a la pista, em tornen la pregunta als meus ulls.

Què ho fa que les persones, quan ens fem grans, ens oblidem de mirar el món amb la il·lusió amb la que els ulls dels infants ho fan?

Què ho fa que quan ens fem grans, sovint ens oblidem de guardar estones per a somriure, ser feliços, volar, i deixar-nos portar pels somnis?

Què ho fa que quan ens fem grans, sovint en comptes de despertar al gran esclat de la vida, ens adormim en un món gris apagat i sense colors?

Potser a voltes, els infants són els éssers més desperts de la humanitat.

Els que obren bé els ulls. Miren al davant amb il·lusió, i plens de coratge, somriuen a allò que no coneixen, que no controlen, que no posseeixen. Els éssers que s'entreguen plenament a descobrir i estimar, amb tot el cor a la mà.

L'espectacle comença i la carpa esdevé. Esdevé aquest espai de transformació. De creació. D'art i passió entrellaçades. De superació. D'esforç. D'escolta i de diàleg. De relació. De connexió. D'expressió. De vida. D'il·lusió. D'humanitat. De donar la mà. D'inclusió. D'acceptació. D'agraïment. D'amor. De bellesa. De color. De llum.

La carpa esdevé. Tot allò que els nostres ulls vulguin copsar. Tot allò que els allà presents, tinguem ganes de crear conjuntament. Tot allò que ens faci lliures per uns instants i ens permeti arribar allà on tan sols els somnis i la il·lusió, ens poden portar. La carpa esdevé. Llar. Escenari. Abraçada. Somriure. Esclat. Admiració. Emoció. Sorpresa. Enlluernament. Exaltació. Unió.

La carpa ens uneix. A tots els espectadors que som allà presents. A l'infant que tots nosaltres duem dins. Als artistes que comparteixen el que són, el treball d'anys i anys d'esforç, aprenentatge i superació de reptes, obstacles i dificultats. Ens uneix a tots. I per uns instants, no som desconeguts. Som tots part de la mateixa família. Una família que s'emociona plegada. Que es queda sense respiració en el mateix moment. Que s'aixeca de la cadira plena de gratitud i emoció, i esclata en un gran, agermanat i fervorós aplaudiment.

Aquest instant d'agraïment compartit, crec que per sempre viatjarà amb mi present.

És tan gran la carrega emotiva d'aquest moment.

És senzillament extraordinari. Que això pugui estar sent.

És tanta la màgia del circ. Tan irrepetiblement única i singular. Tan gran el seu misteri i tan profunda la seva petjada. La petjada que deixa el circ dins de les persones, pot perdurar anys, pot perdurar tota una vida. És una petjada que explica qui som. Éssers que necessitem il·lusió. Llum. Color. Vida. Necessitem somnis per a sentir-nos autènticament vius. Per a sentir que la nostra vida és un torrent de llum i joia que necessita ser compartida amb el món. Expressada. Viscuda.

Intensament i generosament viscuda.

Crear és un verb molt únic. De vegades potser pensem, que crear, tant sols creen els artistes. Però tinc la intuïció, que tots creem. Creem la nostra vida. A cada instant. A cada batec. Amb cada elecció. Amb cada decisió que prenem. Estem creant. Estem vius i som creadors. De les nostres pròpies passes. Del nostre propi camí. I no estem sols. Tota la humanitat crea. Creem junts.

Quan sortia per la porta del circ, una pregunta venia ara amb mi.

Com una companya de vida que em dona la mà i m'estima.

I que em pregunta: "I a tu, què t'agrada crear? Què et fa feliç crear?

T'agrada crear amor o guerra?

T'agrada crear somriures o tristesa?

Què t'agrada crear, a tu?"

Gràcies Circ Històric Raluy, i tots els éssers que en formeu part. Éssers visibles i éssers no visibles. Gràcies a tots. Els més presents, i els menys presents. Els que tant sols en formeu part durant uns segons, i els que durant més de cinc generacions, seguiu al costat d'aquest circ. Gràcies. Perquè amb cada segon d'existència que compartiu amb el món, peso que porteu una pregunta molt important al cor de les persones: "Què ens agrada crear?" I penso que també porteu una inspiració molt gran per a molts: cada vegada que vosaltres mateixos us responeu la pregunta, i escriviu amb lletres majúscules: "Ens agrada crear somriures, ens agrada crear il·lusió, somnis, passió i amor per la vida".

Ainoa Soler Hoyo

Dissabte 4 de juny del 2022

Sant Cugat del Vallès - Gràcies Circ RALUY

Per a conèixer propers espectacles, podeu visitar la web del Circ: https://raluy.com/es/