• Ainoa Soler

Fotografies en vers

Dues fotografies, instants recollits en vers




FOTOGRAFIA: I l'amor és tot el món


De vegades, miro al meu voltant, i m'entristeixo.

Veig la por, la tristor i les fronteres, dibuixant límits i convencent barreres.

Per a que es quedin allà.

Allà on són.

I superin l'embat del temps.

L'embat dels pensaments i dels sentiments.


Contemplo davant meu com a la taula, els debats s'exposen, i es defensen.

Contemplo com la meva veu, parla i defensa.

Idees, pensaments i creences.

La intensitat es torna tangible al nostre voltant.

La força d'una corrent que ens empeny.


I ens llença cap al que ja és.

Cap al que sempre s'ha fet així.

Cap al que es coneix.

Cap al que pereix.


L'odi, la raó, la certesa, la lluita aferrissada; el torrent del que ja es coneix des de fa molt de temps.

La guerra entre les persones. Entre les idees. Entre les fronteres i límits del pensament.


Jo tinc raó.

No, jo la tinc.

No, és el meu punt de vista el que conté la veritat.

No, el meu.


I mentre el to de veu va pujant els decibels, contemplo.

Contemplo un escenari al planeta terra que m'encurioseix.


Per què som capaços de defensar el que creiem, fins i tot per sobre del que els altres pensen o creuen?

Per què desistim, de l'esperit d'esser humà que duem dins?

Per què utilitzem sempre la mateixa via per baixar a la ciutat, sense preguntar-nos quantes més poden donar també bon resultat?

Per què veiem blanc i negre, bo i dolent, i no sortim d'aquest mirall?

Per què necessitem tant més del que necessitem?

Per què ens allunyem de les persones, d'allò que no entenem, d'allò que no comprenem?

Per què ens sembla tan difícil escoltar?


El recolliment de les fulles i els arbres, m'abraça.

I em desperten d'aquest estat.

El raig de sol viatja tan com calgui, travessa horitzons i atmosferes, i ve a trobar aquest racó del món.

On ara soc jo.

Prepara't per a enlaire el vol.


Jo, un ésser.

Jo, que també sóc part de tu.

Jo, vull estimar el món.


Aleshores l'arbre em mira.

I m'estima.


La muntanya em mira.

I m'estima.


L'aigua em mira.

I l'amor és tot el món.




FOTOGRAFIA: L'au li diu a l'ésser


Avui he baixat a Barcelona.

M'ha costat decidir-me a fer aquest viatge.

Perquè em convida a fer passes per carrers que no conec.

Mons que desconec.


Però l'anhel de viure i descobrir, m'ha dut a dir que si.

I fer el pas.

A les 7h ja soc llevada.

A les 8h ja soc dalt de l'autobús.

A les 9h ja soc davallant per la ciutat Mediterrània.

Des del seu cim més alt, fins al seu terra vora el mar.


De vegades les coses, els projectes i les idees, no ens costen tan pel que ens costen.

Sinó per tot allò que sense ser tangible o invisible, ens conviden a conèixer.

Per tot allò que ens sacseja, i ens situa en espais i temps, fora del nostre control.


Segueixo baixant. Per carrers que no he trepitjat abans.

Carrers que tenen dolor a les seves parets.

Que contenen encara la petjada de tot allò que han viscut els seus viatgers en els últims temps.

Cent, dos-cent anys de memòries queden encara escrites.

Allà presents per als que, passatgers de l'avui, ens endinsem i ens hi apropem.


Són carrers que parlen de la historia que ens precedeix. Del dolor sofert. De la por.

També de l'amor, que arreu hi és.

I dels qui encara feliços, surten de casa cada dijous amb el seu carro a fer el volt.

Comprar a la botiga de barri, i parlar amb el veïnat, amb els coloms i amb aquesta a olor a nou.

El nou dia que sempre surt, sempre arriba. Sense fallida.


El mur s'alça davant meu. Busco carrers laterals que m'ajudin a fer el pas.

I quan estic preparada, dono l'embranzida.

Trobo les escales. I decideixo pujar. Cap allà on no sé, que m'esperarà.


L'establiment està a tocar del carrer. En una cantonada més, de les mil que hi ha als carrers de les ciutats.

Hi entro. I hi surto.

El que ha passat mentre s'escorria el temps ballant els segons d'aquest impàs, és una invitació més.

D'aquelles que ens envia l'univers.

Amb aquella veu.

La que parla i escolta al mateix moment.


L'aire entra als meus pulmons.

I recullo dins meu aquella frase.

Confia en la teva intuïció.

Confia, i escriu.

Confia en la teva llum.

En la llum de l'univers que tu dus a aquest món.


El vel de Barcelona sembla que s'aixeca una mica més.

I la brisa del mar s'apropa.

M'hi abraço.

T'he trobat tant a faltar!

Gràcies per venir-me a buscar.


Entro a Europa ara. Dins un recinte tan extraordinari o més, que una autèntica nau espacial.

S'allunya del que hi ha escrit en el tríptic del visitant. Les seves formes arquitectòniques ens transporten a somnis llunyans.

D'altres galàxies potser.


Aleshores al meu voltant sento que canvien els colors de la meva roba. I em vesteixo amb els mateixos colors que hi ha dins la selva on estic entrant.

Tinc la sensació dins; la de la transformació camaleònica. Aquella que et permet conèixer, entrar, formar part d'aquesta branca de l'arbre. Mentre al meu voltant, poc o gens l'atenció dels demés es detura sobre els meus colors. Palpo a les palpentes. I hi ha éssers que em somriuen. M'expliquen com ells també, han trobat el seu vestit camaleònic per a aquesta festa i convit.


I així passejo entre stands, passadissos i tenders. Entre llibres, llibreters, editors i impressors, escriptores i autors.

Passejo, agraeixo, inspiro. I segueixo caminant.

Pujo la muntanya, travesso la plana i arribo a l'altre extrem de la ciutat.

M'aturo davant la parada de Muntaner. Accedeixo a l'andana del tren. I espero uns segons.

Sona l'avís d'arribada, i el tren ja és davant meu.


Quants trens alhora, ens duen com a passatgers?

Quantes estacions, ens acullen amb els braços oberts?

A quantes parades decidim baixar, i escoltar?

Quantes veus passen inadvertides pel nostre costat, mentre la maneta del rellotge segueix avançant?


Deixo anar la motxilla sobre el rebedor de casa.

I deixo anar també, part d'aquest especial viatge.

Com un torrent d'aigua en estat salvatge.

El deixo anar.

Que flueixi.

Que em netegi.


I segur que ha valgut la pena tant d'esforç?


Necessitem volar, per aprendre a volar.

Va xiuxiuejar la ploma a l'ala.

Va xiuxiuejar l'ala a l'au.

Va xiuxiuejar, l'au a l'ésser.





Textos: Ainoa Soler

Octubre del 2022, a Sant Cugat del Vallès


Fotografies: Frederic Cabanas, 2022

5 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo