En un racó privilegiat del món

En un racó privilegiat del món.

Acompanyats amb aquesta claror d'un cel blau que parla;

amb aquesta llum d'un mar lluent que escolta;

amb aquesta verdor dels arbres i les plantes que ens rodegen;

amb aquesta companyia tan dolça.

Mirant la ciutat de lluny, mirant el cor d'a prop.

I llegint un conte que parla de mi. I dels records.

Posats allà al davant, com edificis i cases d'una gran ciutat.

Posats allà al davant, com tot un univers per anar poc a poc descobrint.

Un univers tan immens, com la mateixa Barcelona.

Una Barcelona tan plena de vides, de camins, de moments, tan plena de records...

...que passaria si Barcelona pogués parlar?

I explicar el que sent?

El que batega dins del seu cor? Què explicaria? Què sentiríem?

Què passaria si els avions poguessin parlar?

I cadascun dels milers d'avions que trepitgen a diari la ciutat, poguessin explicar el que veuen d'ella, de la immensa ciutat, cada vegada que s'hi apropen.

Què devem veure nosaltres mateixos, quan som tan lluny d'allò que mirem, com ho són els avions que passegen per Barcelona?

I què veiem,... em pregunto, quan mirem amb els ulls de l'espai?

Amb els ulls d'un món que no és nostre, que tan sols ens convida a passejar-hi, conèixer-lo, i potser, potser, estimar-lo. Estimar aquest espai que ens rodeja. Que ens permet caminar-hi a través de camins de sorra, i carreteres d'asfalt. Aquest espai que ens permet volar, i viatjar en tren i en vaixell. I que de vegades, oblidem que ens acull. Amb els braços oberts. Amb un sol radiant, amb estrelles il·luminant cada nit el firmament. Un espai que a vista d'ocell, o de formiga, esdevé tan meravellós com apassionant.

Què veiem de nosaltres mateixos,... em pregunto, si un dia ens parem, i mirem amb els ulls de l'espai?

L'espai.

Un generós espai, que avui ens ha regalat un racó privilegiat del món,

Aquelll que duem tots, dins del nostre cor.