El vailet de les estrelles

El vailet de les Estrelles

Capítol 1: Esperar

Fa molts i molts anys, vivia en un poblet no gaire llunyà d'on som ara, un vailet que venia de les estrelles.

Ell no ho sabia.

Al néixer, ho havia oblidat.

Però venir, venia de les estrelles.

I anar, també anava cap a elles.

Perquè la vida per a ell, era com un viatge.

Cada dia de vida, un dia més de viatge.

En el que poc a poc, anar descobrint les meravelloses aventures que, com en tots els viatges, estaven esperant a ser viscudes, en el viatge de la seva vida.

El vailet de les estrelles, era molt feliç, quan veia el sol sortir cada matí; quan trobava al seu davant l'esmorzar que li preparava la seva tieta; quan caminava amb el seu cavall per la muntanya i pasturaven junts boscos enllà; quan es trobava amb els ocells que lliurement se li acostaven; quan agafava un tros de fang a les mans i en començava a parlar-hi, tot desvetllant-t'hi les formes que en ell estaven jugant a fet i amagar; quan es trobava amb les flors i amb els seus colors podia pintar el món...

El vailet de les estrelles, era molt feliç, també, quan veia feliç a la gent.

En especial, quan veia somrient i feliços, als éssers que més s'estimava.

Fins al punt, que ell feia tot el que estava a les seves mans, per a fer feliços als demés.

Si algú esperava d'ell, que li apropés fruits del bosc dels que podia collir mentre pasturava amb el seu cavall, ell que ho recordava, i els hi portava.

Si algú esperava d'ell, que li guardés un trosset de l'esmorzar, ell que, per molta gana que tingués, sempre que li'n guardava un trosset.

Si algú esperava d'ell, que cada 1 de desembre li fes un regal, ell que cada 1 de desembre, fidelment que li tenia un regal preparat.

Si algú esperava d'ell, que...

Si aquest algú, era algú que el vailet estimava amb tot el cor, era de ben segur, que el vailet faria tot el que estava a les seves mans, per fer allò que s'esperava d'ell.

Un bon dia d'hivern, mentre passejava pels camps de pastura amb el seu cavall, una papallona se'ls hi apropà, i els hi preguntà: “Bon vailet, com és que fas sempre allò que s'espera de tu?”

Al que el vailet, que entenia el llenguatge de les papallones, respongué sense pensar-s'ho dues vegades: “Dolça papallona, ho faig així, perquè m'agrada molt veure feliç a la gent".

I la papallona recollí aquell desig del vailet, i amb les seves ales, l'abraçà, tot seguint el seu vol d'aquell matí.

El vailet aquella nit, es preguntà per a si mateix, de nou la mateixa pregunta que la papallona li havia fet al matí.

I es quedà una estona pensant, sobre la felicitat dels demés, sobre la pròpia felicitat, sobre la felicitat...

I encuriosit, abans d'anar a dormir, descorregué les cortines del finestró, n'obrí el porticó, i buscà les estrelles que al cel, sovint li somreien.

Aleshores, els hi va fer la pregunta a elles: “Estrelles, que vetlleu per mi des del cel estant, digueu-me una cosa, la felicitat, té a veure amb el que els altres esperen de mi?”

I les estrelles, amb aquell somriure tan propi d'elles, baixaren una mica més a prop del vailet, per a poder escoltar-lo bé.

“Estrelles, us ho pregunto perquè avui, una papallona m'ha preguntat per què faig el que s'espera de mi, i li he dit que perquè m'agrada molt veure feliç a les persones que estimo. Però ara m'he quedat pensant, i no estic segur que la felicitat, tingui a veure amb el que s'espera de mi. O si. Estrelles, que hi teniu res a dir? Que em podríeu dir, perquè faig el que s'espera de mi?”

Les estrelles van escoltar atentament aquella pregaria en forma de pregunta.

I amb la seva dolça mirada, van acariciar el cor del vailet, que ara els hi feia arribar aquella bonica reflexió.

"Estimat Vailet, la felicitat és un color tan viatger com el teu cor i tots els teus altres sentiments. La felicitat segons el dia, té un color o un altre. Hi ha una felicitat, que sempre està a punt per a pintar amb tu, i que depèn de tu. La teva. La felicitat dels altres, és tan lliure com els altres. Recordes que la llibertat del teu cor és un tresor molt preuat? Així la llibertat dels cors de les altres persones, és tan important com la teva llibertat. I així passa amb la felicitat. Els altres són tan lliures com tu, de poder escollir i decidir, quan volen pintar amb el color de la felicitat i quan no.

Quan fas el que s'espera de tu, tu poses de la teva part, per a pintar un quadre junts; amb la teva felicitat, i la dels altres. Però lluny de ser matemàtiques, el cor, cada dia camina per un nou camí, que no es pot predir ni medir. Quin serà el descobriment que faràs aquell dia, fins que no l'hagis viscut és difícil de poder dir.

Així, per bé que tu hi posis tot de la teva part i facis tot el que s'espera de tu, pot ser que això no porti la felicitat als altres.

Perquè “esperar” és un color que no acostuma a combinar amb el de la “felicitat”.

Quan algú “espera” de tu, és possible que el facis feliç, però no gaire probable, que ho aconsegueixis pel que fas. Sinó pel que ets. La felicitat és tan sorprenent... li agrada aparèixer, quan li deixes les portes obertes, però no l'esperes, no tens l'expectativa de... li deixes la porta oberta de bat a bat per a que lliurement pugui entrar i sortir, a voluntat. És com aigua d'un riu, que si intentes retenir-la a les mans, et durarà uns segons... però l'aigua tornarà a buscar el seu riu i a seguir el seu propi desig. A les mans, només et quedarà el tacte que les gotes d'aigua hi han deixat al passar-hi per allà.

Així, quan algú espera de tu, o fas quelcom perquè s'espera de tu, pot ser que durant uns instants, us convertiu en aquestes mans que recullen l'aigua del riu, i senten la felicitat viatgera.

Però no duradera.

La felicitat que t'omple el cor i ànima de joia, aquesta... és possible que no la puguis regalar als demés fent allò que s'espera de tu.

Però si, a tu mateix. Fent allò que realment neix de dins de tu; de dins del teu cor. Aquesta felicitat és molt especial, perquè només tu mateix, pots decidir sobre com t'hi vols relacionar amb ella. Els demés, no poden decidir per nosaltres.

I així mateix, nosaltres no podem decidir pels demés.

Esperar dels demés, és un joc complex... perquè l'infinit de possibilitats és tan gran...

Nosaltres, et proposem, que en comptes d'esperar dels demés, rebis tot allò que els demès ja estan donant.

Sovint, quan esperem quelcom, no ens adonem de tot el que ja hi és allà al davant. Perquè “esperant” oblidem de veure el que ja hi ha.

Si et serveix per entendre-ho millor, nosaltres de tu, només esperem que siguis tu mateix.

El vailet, es va quedar pensant en el que acabava de sentir.

I en el sentit de tot allò que les estrelles havien compartit amb ell.

Llargament, sense pressa, mirant al cel.

Aleshores poc a poc, es va ficar al llit.

I s'adormí.

Al matí següent, tenia moltes ganes de descobrir més coses sobre allò que a la nit havia escoltat.

I es va disposar a viure el dia que ara mateix començava, provant de fer allò que les estrelles li havien dit: provant de ser, ell mateix.

I quina tasca!!!! Quina aventura! Quin experiència!!!!

Què significava ser un mateix? Com ho podia fer? Què havia de fer?

El cor no va trigar ni un instant, a aixecar la mà i dir, estic aquí!!!!

Jo ho sé. Jo sé que cal fer per a ser nosaltres mateixos.

I així el vailet de les estrelles, s'endinsà en una aventura meravellosa.

La de ser ell mateix, i seguir el seu propi cor.

Ainoa Soler Hoyo

Divendres 14 de gener del 2022

Sant Cugat del Vallès