El primer dia

El primer dia de feina, primer capítol.

Primer capítol

És el primer dia de feina. Dilluns al matí potser. I les llums de l'astre celeste, obren el camí. Les rodes del transport escollit, enfilen la via vers el nostre destí. I mentre em pregunto què escric, em pregunto que hi haurà escrit en aquest esdevenir.

Fa molt de temps que no anava a treballar. I m'imagino assegut a la cadira, les vuit hores del dia.

Veient passar persones. Arriben. Primer com una visió de lluny. Aleshores s'apropen, m'aturen, i pugen amb mi un temps encara indeterminat, mentre s'asseuen al meu costat.

De vegades en silenci; d'altres compartint missatges, xerrades i paraules a ple pulmó.

Hi ha dies que plou, i aleshores els paraigües també il·luminen cada racó.

Hi ha dies que la platja crida amb el seu encant, i aleshores no hi queb aquí, ni un sol botó.

A mi, sovint em veuen amb aquesta forma tan especial de mirar que tenim les persones.

Mirem, sense mirar.

Mirem, com passejant.

I com convertit en un còdol del camí, o un núvol dibuixant discretes formes dalt del cel, no presten més atenció en mi, de la que estan avesats a sentir. A sentir vers tantes i tantes coses que els rodegen. Que ens rodegen cada dia, i que mirem sense mirar.

Si, hi ha un determinat segon en que les coses es creuen davant dels nostres ulls. Si. Però malgrat el nostre sentit visual pugui percebre'n la forma, el color o la textura, la nostra ment i consciencia no arriba a detenir-hi la seva atenta mirada. I com si fossin vent, fum o onades en moviment, tan sols es percep com un discret estat més, que no cal tenir present.

És curiosa la sensació.

Una part de mi, és feliç sentint aquesta mirada sobre mi.

Una mirada que no em veu, i no m'atabala.

Una mirada que arriba amb cada persona que m'acompanya, i marxa tan plena i buida com m'ha vingut a trobar.

Malgrat això, hi ha dies en què no puc evitar preguntar-me, què ho farà que de tantes persones que veig al llarg d'un dia de feina, siguin tan poques les que realment em vegin a mi? Les dec realment, veure jo a elles? O jo també, em quedo a mig del camí?

Fascinat pel misteri de la vida en societat, d'on d'extrem a extrem som misteri i miracle constant, m'endinso en els minuts i les hores que ja em venen a trobar. Els hi pregunto què em duran. Però mai s'avancen al que vindrà. Tan sols em delecten amb la seva atractiva forma d'entregar-me el present. Sembla que malgrat el pensament vulgui a voltes viatjar més lluny, les hores i segons, implacables em donen tan sols una resposta per moment: el present.

Així ara entro.

Així ara m'assec.

Així ara inicio el viatge.

Així ara saludo als amics i companys d'aventura.

Així ara em deturo per abraçar el passatge que decideix triar-me.

Així ara miro per la finestra que davant meu m'ensenya un carrer, i li segueixo la pista vers el següent present.

Present rere present, un dia esdevé acomplert.

I els carrers em miren amb goig i alegria.

De veure'm company de dia.

Company d'aventures un cop més.

Em somriuen. Amb les seves gents. Els semàfors i els seus acolorits "Bon dia!". Els passos de vianants i la seva gentada fent-hi via. La quotidianitat donant-se la mà amb el diari de bon matí, el cafè per anar ben despert, l'esmorzar acabat de fer, l'alegria d'un nou somriure al mercat o l'anhel de retrobar el que ara es converteix en comiat.

Les rodes avancen al costat de la humanitat. Rodes de temps. Rodes de moviment. Ens avancen per carrers fluorescents, on cada detall resplendeix amb la seva lluentor de temps. La seva lluentor de vida i d'experiència. Rodes infinites que segueixen endavant en un espai sempre canviant. Sempre igual i eternament company. Rodes de somnis que ens enlairen el pensament de les persones vers allò que avui sembla inabordable, i que demà serà, de tant freqüent, gens destacable.

L'espiral és aquell símbol tan genial, que descriu en certa forma la roda dimensional. Esdevé, creix, repeteix, però sempre amb aquell nou punt de vista, amb aquella nova mirada. Amb una nova aproximació a un cercle que mai s'acaba.

Avui és el primer dia de feina. O potser l'últim. O potser el millor dia de feina. O potser avui, és tan primer com demà. O potser allà on no hi ha començament ni fi, només hi ha una roda feta complexa i meravellosament espiral.

En moviment plaent i constant.

En moviment transformador.

On qui mira és mirat. I mirar és un regal preuat.

Ainoa Soler

Sant Cugat del Vallès

Dissabte 20 de maig del 2023