El Falciot
El Falciot (cat), Vencejo (cast) o Swift (ang)
Era dissabte al matí, quan vaig trucar al Centre de Recuperació de Fauna Torreferrussa, situat a Santa Perpetua de Mogoda (Vallès Occidental). Em van atendre, i van resoldre part dels meus dubtes.
Però encara em faltava sentir el meu "si" interior. Vaig trucar a un amic.
I va venir a veure'ns a casa.
A la banyera hi havia una petita instal·lació, feta amb un barret de palla girat de costat, i uns platets amb menjar per ocells insectívors. I adormideta dins el niu que formava el barret, la nostra companya de viatge.
En aquell moment, la anomenava oreneta. Un parell de dies abans, la anomenava ocellet. I un parell d'hores després, l'anomenaria Falciot.
Al final, el nom potser tan sols és important, en quant que ens ajuda a poder-nos comunicar.
Però no tant, en quant a les lletres exactes que conté.
Per a mi, tan ocellet, com oreneta, com falciot, tenien i tenen el mateix significat ple d'amor i dolçor.
Són els noms amb els que m'he referit i i he parlat amb l'animeta, que en forma d'au, ha vingut ha passar unes hores a casa.
L'aventura va començar dijous, quan a les 13h del matí, jo caminava pel centre de Sant Cugat. Sortia d'un establiment on acaba de regalar algunes de les verdures que ens creixen a l'hort, quan tot just al meu costat, a terra, vaig haver de mirar dos cops per estar segura del que hi havia al davant. A primer cop d'ull, semblava el cos sense vida d'un animalet molt petitó. Potser caigut del niu feia una estona. Les ales estaven estarrufades mirant cap al cel, i la panxeta tan vermelleta o rosada, que no veia clar si estava ferit o no. Vaig començar a desitjar que l'ànima de l'animaló tingués bon viatge cap on ara es dirigís, quan mirant-me bé el cos allà exposat a la llum i calor del sol, em va semblar que es movia i respirava.
Em vaig deturar uns segons més, i vaig escoltar atentament la veu sense paraules amb que m'embolcallava el moment. Vaig aixecar la vista al cel, als edificis del voltant, als arbres. Buscant signes d'on podria estar la llar d'aquest animaló. Buscant alguna pista que em digués que els seus pares o germans el vindrien a recollir.
En no veure cap senyal, vaig sentir com les meves mans buscaven a la meva butxaca el mocador de tela que acostumo a dur-hi. El trobaven i el treien. S'apropaven amb ell al fràgil cos que respirava davant meu. I l'acaronaven.
Quan em vaig aixecar, duia a la mà, protegit dins del mocador de cotó, un animalet que respirava, i d'alguna forma, sense mots parlava.
Aquest fou l'inici d'una aventura de dos dies, amb les seves nits, durant els quals l'animalet m'ha acompanyat allà a on he anat. M'ha explicat moltes coses. M'ha parlat d'idees tan difícils i abstractes d'explicar, com ho són l'amor, la vida, l'esperança.
M'ha dit amb la seva espontània presencia, que de vegades hi ha coses que donem per perdudes, tan sols perquè no les mirem bé. M'ha recordat que passem per davant de tantes coses sense realment veure-les... veure-les i mirar-les amb els ulls ben oberts. Atents. Curiosos.
M'ha recordat que dins nostre, tenim un grapat de sentits esperant a que els escoltem. A que ens deturem per un moment, i escoltem. Allò que la vida ens posa al davant. Allò que no esperem. Allò que esdevé una sorpresa. Un canvi de rumb. Una nova porta per a descobrir al nostre davant.
Cuidar d'un ocellet famolenc i desprotegit, no cal dir que altera l'agenda i previsió del que "pensàvem" fer durant aquelles hores, durant aquells dies. No obstant això, aquest apropament vers el que no tenim previst, el que "no coneixem", conté en si regals tant meravellosos i profunds, que deixen petjada, despleguen ales i desvetllen nous horitzons.
Tan sols, essent qui són.
Miracles. Imprevistos. Sorpreses. Aventures inesperades.
Meravelloses.
Conèixer el Falciot, trobar-me amb ell en els nostres camins de vida, compartir amb ell unes hores, uns dies, ha estat un regal tan dolç, inesperat, meravellós, que em costa trobar paraules per expressar el meu agraïment. Gràcies Falciot!
I mentre el portava cap a la que seria la seva nova llar, on gaudiria de la companyia de més germanets i germanetes que com ell, esperaran a que arribi el moment de desplegar les ales i reprendre el vol cap a les profunditats del cel, del vent i de l'aire, intentava escoltar el més atenta que podia, tot allò que encara tenia per a explicar-me. El meu mestre i company durant aquelles hores, el Falciot.
Quantes de coses ens expliquen els animals, si parem ben atentes les orelles, i els escoltem. Potser no ho fan amb paraules. Ni amb el llenguatge de lletres i signes que nosaltres acostumem a utilitzar.
D'acord. Malgrat això, parlen.
I expliquen coses tan profundes, que tan sols el misteri de l'univers ens pot ajudar a desxifrar.
Així escoltava jo, en aquell moment.
Atenta.
Com el Falciot abraçava amb les seves potetes els meus dits.
Com el seu cor seguia cantant amb batecs de vida.
Escoltava el tacte de les seves plomes creixent al seu cos.
I una pregaria de bon viatge que ens invocava a tots dos.
Desitjant que el camí que es trobés l'altre al davant, fos el seu únic i propi camí.
Ple d'aventures per a viure i descobrir.
Un cop més, em va colpir la profunda reverencia que sentim els éssers vius a dins nostre, quan deixem anar.
Quan deixem anar.
I com fan els falciots arribat el moment, despleguem les ales.
I ens llancem al vol.
Amb una entrega profunda al que vindrà.
I la felicitat de sentir-nos vius, aquí i ara.
Preparats per a rebre tot allò, que ens espera per davant.
Gràcies Falciot!!!!!
Ainoa Soler
Dilluns 27 de juny del 2022
Sant Cugat del Vallès
Fotografies: Frederic Cabanas
Aquests són alguns enllaços que m'han semblat interessants, durant la recerca que he fet els últims dies sobre els Falciots:
https://seo.org/2022/06/18/crias-de-vencejo-caidas-al-suelo-todo-lo-que-hay-que-saber-2/
https://www.flickr.com/photos/mediambientcat/albums/72157683033896394