Dies de Llit
...Per a poder trobar,
primer, s'ha de perdre?...
Reflexions i pensaments de dies de llit, repòs i malaltia
Agost del 2022, Sant Cugat del Vallès
Quan estic malalta
Quan estic malalta,
de vegades em poso trista.
I no sé que necessito.
Ni que vull.
Estic malalta.
Viatjo a d'altres mons.
I agafo vols,
de tots colors.
No sé si els agafo de fet,
o si m'agafen ells a mi,
i em porten de viatge.
De tornada, hi ha una cosa
que m'emociona molt.
Molt endins.
Em fa plorar d'emoció.
Perquè he trobat el que buscava.
Sense saber ni tan sols, que ho buscava.
Ho he trobat.
I m'emociono.
Quan estic malalta,
tan sols necessito una abraçada.
Una que em digui:
"No em fa res contagiar-me.
T'estimo."
Només necessito una veu amiga,
que em pregunti:
"Què vols per sopar?
Avui te'l preparo jo, va!"
Només necessito un petó al front,
que em digui: "Tranquil·la,
tot anirà bé. T'estimo."
Hi ha persones
Hi ha persones que ens ensenyen
el que no està escrit.
Que tenen un do.
per a despertar-nos.
Per a desxifrar allò que ja dúiem dins escrit,
i ens costava tant de llegir.
Persones que a vegades és
per lo tant que ens donen,
que les estimem eternament.
Persones que a vegades és
per lo poc que ens donen,
que les estimem eternament.
Perquè al final,
qui sap si és donar o no donar,
el que fa l'estimar.
Tal volta, ambdues coses,
són estimar.
Camino
Camino
És negre nit.
I no m'hi veig.
Camino.
La nit és negre.
I li pregunto de quin color és.
Camino.
I no veig res.
Però sé el camí.
Camino.
Perquè sota meu,
unes petjades sense petja,
guien els meus peus.
Camino.
I el miracle d'un nou dia,
il·lumina l'infinit.
Allò que no coneixem
Per què sóc aquí?
Per què ara?
Què he de fer?
Per què estic aquí?
La música sona.
I parla.
L'univers escolta.
I la meva ànima brilla.
La música.
La música.
I les llàgrimes llisquen avall.
Dels meus ulls.
Del meu cor.
Tot ho netegen.
La música.
La música m'explica les paraules.
Em dibuixa el camí.
I m'abraça amb el seu amor infinit.
La música.
La veu de les persones
La veu de les persones
de vegades és música.
Esdevé quan parla
des del fons.
Des d'un lloc de les persones,
que no coneix el temps.
Un lloc de les persones
que ve d'un altre espai.
La veu que parla,
i emociona.
La veu que canta,
i esdevé l'univers
fet estrella.
T'estimo
T'estimo quan cantes.
T'estimo quan t'allunyes.
T'estimo quan em mires.
T'estimo quan em dones la mà.
T'estimo quan fas el pas.
Aquell que et fa tanta por.
T'estimo quan te'n vas.
I quan tornes.
T'estimo quan aprens.
T'estimo quan escolto,
la veu de l'univers,
en el teu veritable vers.
O potser un centenar
Vagaregen els pensaments.
Venen i van, imatges,
sensacions i records.
M'agraden.
I un es repeteix molts cops.
M'agrada especialment.
Eren dos braços
O potser un centenar,
disfressats en un sol cos.
Acollien amb tendresa el meu pes,
i amb subtil ingravidesa,
m'abraçaven.
Recollint-me.
Acollint-me.
Sostenint-me.
Quin plaer sentir el sosté d'aquests braços,
apropant la meva esquena
al recer del llit.
Sento el pes caure endarrere.
Caic. Però no caic.
Volo.
Eren dos braços. O potser un centenar, disfressats en un sol cos.
Generosas, pacientes y valientes
Las enfermedades son puertas
al lugar del que venimos,
y al lugar hacia el que vamos.
Son puertas a una sabiduría sagrada
que viaja por este mundo,
pero no es de este mundo.
Una sabiduría que nos habla.
Y que a veces,
temerosos de su luz,
rehuímos escucharla.
Las enfermades son puertas.
A lugares que en el fondo de nuestra alma,
conocemos muy bien.
Pero que a veces,
hemos decidido
dejar caer en el olbido.
Generosas, pacientes y valientes,
las enfermades se acercan a nosotros,
y nos regalan esa puerta.
Una puerta abierta.
Generosas.
Pacientes.
Y valientes.
Ainoa Soler Hoyo
Agosto del 2022 - Sant Cugat del Vallès