Conèixer per a estimar

Amb el nostre cor a la mà

Per a conservar, primer s'ha de conèixer, després estimar, i només aleshores, es podrà conservar. Són paraules que recullen la idea que algú va dir un dia.

I hi penso, i m'hi veig a mi reflectida en elles. Quan la meva curiositat em porta a fer i fer preguntes, encuriosida per voler saber més sobre això, sobre allò...sovint tinc la sensació que les preguntes no se m'acaben mai... tinc tantes ganes de seguir estirant fils, dibuixant camins... i m'adono que aquest deu ser el primer pas: conèixer.

Tenir ganes de saber, d'escoltar, de veure.

Indubtablement, un cop m'he endinsat en aquest primer pas, no me n'adono, quan ja veig que estic estimant. Que sense pensar-ho, sento que neix amor vers allò que s'està dibuixant al meu davant. Sigui una historia, sigui un record, sigui una memòria, sigui una vivència, sigui un arbre, una llar, un llibre, un fenomen, sigui una muntanya, sigui la pluja, sigui una aventura, sigui un poema, sigui una fruita, sigui un dinar,...sigui el que sigui...absolutament tot, quan em permeto l'instant per a conèixer-ho de debò, em trobo estimant-ho.

I em pregunto quantes coses serien diferents al planeta, a la terra, si ens permetéssim més espais i moments en els que conèixer. Quantes portes estaríem obrint així, a que entres més d'amor a les nostres vides. I quantes serien les meravelles, que es conservarien aleshores tan belles com ho son ara...siguin la puresa dels rius i els mars, sigui la bellesa dels boscos i les selves, sigui el miracle de tantes especies d'essers vius que convivim juntes al planeta terra. Sigui la màgia de trobar una part de nosaltres mateixos, en cadascuna de les persones que comparteixen la terra amb nosaltres.

Quantes de coses podríem arribar a conservar, si tan sols obríssim la primera porta, i ens atrevíssim a conèixer la bellesa que espera darrere d'ella, pacientment esperant-nos. I encara seguíssim una mica més, i ens deixéssim tocar, per l'amor que resideix darrera aquesta porta.

Quantes coses...somio.

Em desperto, i miro al cel, i sento un sentiment de gratitud tan gran. Gràcies per tantes de belles experiències que en aquest planeta, ens esperen. Esperant pacientment, per a que quan estiguem preparats, les puguem abraçar. Abraçar amb res més dins nostre, que el nostre cor a la mà.

AINOA SOLER

Maig del 2021

Collserola, Sant Cugat del Vallès

Foto: Frederic Cabanas.