A vegades les estrelles s'alineen

Hi ha dies, en que les estrelles, s'alineen.

I ho fan tant d'una forma figurada, com d'una forma literal.

Ahir a la nit, com molts dijous, vaig compartir una estona amb el meu pare. Mentre jo li feia un massatge als peus, intentant fer una mica de pràctiques de Feldenkrais i de reflexologia podal, ell m'anava escrivint coses i experiències que ha viscut en els seus anys de joventut, quan tenia 20, 21 anys. I jo anava llegint el que m'anava escrivint a la pantalla del seu telèfon mòbil, i m'imaginava davant meu les coses que m'explicava. M'agrada tant escoltar i reviure experiències que les persones han viscut. És com si d'alguna manera les visqués jo de nou. Només d'escoltar-les, i de rebre-les amb l'emoció i sentiment amb que les persones ho expliquen.

És un viatge en el temps. Com agafar un llibre, o veure una pel·lícula. Escoltar a les persones parlant de les seves vivències, per a mi, és això mateix. Em recorda suposo, a la imatge de les persones més grans i sàvies de les tribus, rodejades per les més joves, pels adults i pels nens, sobretot pels nens potser, i allà en mig explicant contes, explicant llegendes, explicant aventures viscudes a la seva pròpia vida anys enrere... i totes les orelles escoltant atentament, aquella màgia que neix de les paraules, quan amb elles es pot viatjar a d'altres planetes, a d'altres temps, d'altres espais.

Doncs jo sovint em sento la més nena de tota aquella tribu, escoltant tan atenta, les paraules de les persones quan parlen del que han viscut...

Senzillament, sento que sóc tan feliç de poder reviure el que van viure, que diria que jo mateixa faig un viatge al passat.

Bé, doncs aquesta nit, de les 21:15h a les 22:18h aproximadament, he estat asseguda davant el meu pare escoltant així mateix. Viatjant a altres temps i altres espais.

I recordo bé la hora, perquè anava mirant el rellotge per saber més o menys quanta estona estava fent el massatge a cada peu, i poder repartir-lo bé entre un i altre. Que a vegades quan acabo em penso que he dedicat molt més temps a un dels peus que a l'altre. I avui recordo exactament, haver mirat el rellotge, i haver fet mitja hora a cada peu. Per això sé l'hora.

Doncs com deia, hi ha dies en que les estrelles s'alineen.

I avui ha estat un d'aquests dies.

Just en acabar el massatge, he sortit a la terrassa. M'agrada a les nits sortir-hi un moment i respirar l'aire de la nit, veure els colors del monestir, mirar al cel...

Quina ha estat la meva estupefacció quan avui he mirat al cel!!!!! Mai abans a la meva vida havia vist res semblant. M'he quedat en un estat de xoc i sorpresa... he començat a comptar... una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou,...fins a més de trenta he arribat. I he entrat corrents al menjador i li he dit al meu pare, “papa, està passant alguna cosa perquè hi ha més de trenta avions seguits, viatjant en fila, i no s'acaben, segueixen, i segueixen i n'apareixen més al cel. Tots en fila!!!!!”

I he tornat a sortir corrents. Si, si, seguien allà. Una línia de llumetes increïble. Els meus ulls s'han desfet d'emoció. Quina línia tan màgica i meravellosa de llumetes desfilant davant meu...

Era un miracle que just hagués sortit a la terrassa en aquell moment i estigués veient una tan magnifica línia de llums... I he tornat a entrat: “Papa, papa, vine!!! Vine, perquè no s'acaba, et donarà temps a venir, vine que es increïble”...

I he tornat a sortir. Les llumetes seguien desfilant davant meu.

Jo estava, que no sabia on estava. Com poden succeir coses tan meravelloses al cel, davant els nostres ulls??? He estat potser deu, quinze minuts, només contemplant el cel. Sense gosar bellugar-me ja més.

He pensat en el Frederic, que a ell també li agrada molt mirar el cel, i en anar a escriure-li un correu. Però és que d'allà on era, no em podia moure. Estava hipnotitzada. Seguia al meu davant, aquesta línia tan perfecte de llums desfilant en front els meus ulls. La mateixa que quan he sortit he vist allà sobre meu.

Primer he pensat, ostres què és això? Avui brilla la via làctia de forma diferent? Però, no perquè son punts molt definits de llum, que es mouen davant meu, tots en una línia, en un sentit, en una direcció... Aleshores és quan he pensat, deu ser un grup d'avions que viatgen junts.

I és quan els he contat per primera vegada per dir-s'ho al papa.

I si fossin estrelles?

Conforme seguia mirant, pensava, si fossin avions, suposo que veuria diferents els que arriben i els que se'n van, com quan a l'autopista veus el color blanc dels cotxes que venen, i el color vermell dels cotxes que se'n van. I a més a més, la hipòtesis dels avions començava a perdre sentit, perquè ara potser ja me n'havien passat més de cent pel meu davant, en línia, tan organitzats, en el mateix moment,...

...en el mateix sentit i direcció... Quin enrenou hauria d'haver-se organitzat per muntar una cosa així al cel? I si ho haguessin fet, suposo que me n'hauria assabentat i hi hauria més gent mirant l'espectacle al cel.

Jo era la única, no veia a més gent mirant per les terrasses.

I si realment fossin estrelles? Estrelles fugaces a càmera lenta potser?

Un grup d'estrelles que passaven pel meu davant com desfilant. Entraven a l'escenari per l'esquerra, i marxaven per la dreta, desprès d'haver fet un recorregut davant els meus ulls, d'un minut aproximadament? I com podia ser que n'hi haguessin tantes???

Que s'haguessin posat d'acord tantes d'estrelles per a seguir la mateixa línia? Per a dibuixar una línia tan preciosa al cel, al mateix moment?

Vaig fixar-me en l'espai que hi havia entre una llumeta i la següent. I no era sempre el mateix. Hi havia llumetes que estaven més juntes que les altres. El que totes seguien, era la mateixa línia, i la mateixa direcció. Totes entraven per la esquerra i sortien per la dreta.

Jo estava, per a que us situeu, mirant cap al monestir, mirant cap a Montserrat. I jo visc a Sant Cugat. I des d'aquesta perspectiva, és que entraven les estrelles al firmament per la esquerra, i sortien per la dreta.

I era tan bonic de veure també el moment en que entraven les llumetes i el moment en que sortien...

En el mateix instant, podia veure tots els processos...

El procés de començar a aparèixer; el procés de brillar amb la seva màxima esplendor durant el trajecte davant meu, dibuixant aquesta línia tan màgica; i el procés de poc a poc, anar desapareixent, fonent-se de nou amb el cel de nit, i marxant a brillar a alguna altre firmament...

Era tan bonic de veure el procés.

Entrar, caminar volant, i sortir.

I així, vaig estar veient infinites estrelletes, punts de llum. Totes elles regalant-me davant els meus ulls i la meva estoració, el ball més bonic que recordo haver vist mai.

Fins i tot vaig tenir temps, de mirar les estrelles que conec de cada nit al firmament. I pensava, si, si. Si és que la mida, la intensitat de la llum, la distancia... Realment el que estic veient són estrelles viatgeres. Perquè són exactament com les estrelles que normalment veig al cel. I aleshores va passar un avió en aquell moment pel cel.

I en vaig veure la diferencia. A l'avió si que se li veien els diferents colors de llum segons arribava o marxava. I podent comparar ara amb la línia de llumetes, veia que l'avió estava moooolt a prop, comparat amb les llumetes. Les llumetes no eren avions, no.

Eren estrelles, doncs?

Així vaig estar fins que la última estrella va sortir per la dreta, veient com la seva lluentor il·luminava l'horitzó, fins que es fonia amb ell, i desapareixia de la meva visió.

Que no de la existència, n'estic segura.

Vaig respirar molt profundament. Uauuu.

Vaig tornar a entrar al menjador, i li vaig dir “papa, fins ara, que han seguit passant davant meu aquestes llumetes. Ha estat increïble!!!” I li vaig començar a descriure súper emocionada tota l'escena.

Aleshores vaig tornar a sortir, i em vaig quedar una bona estona mirant el cel. Ara ja era el cel que jo coneixia de cada nit.

Vaig respirar.

Em sentia com quan vaig veure les llums de nord, o l'aurora boreal estant a les Higlands de Scotland. Senzillament impressionant.

És que no hi ha paraules per descriure el que sento quan l'univers parla d'una manera tan poètica. O si sempre ho fa, quan tinc la sort de poder sentir-lo i escoltar-lo.

En aquests màgics instants, em sento viatjant a d'altres dimensions, a d'altres espais, a d'altres temps. A un lloc on tots els temps i tots els espais, són un de sol, i el mateix: aquest.

Em sento tan feliç de poder compartir i viure experiències com aquesta, en la que sentir l'univers sencer bategant dins meu, jo bategant dins l'univers.

Són experiències que em converteixen en un esclat a mi mateixa, com els puntets de llum que veia al meu davant.

Em sento tan emocionada. En aquell moment, envio tantes abraçades i petons a l'univers, i a tot el que forma part d'ell.

I em deixo abraçar per un cel infinit, que m'acull amb tanta de màgia i harmonia.

Quan les estrelles s'alineen.

Avui m'he aixecat i aquest escrit m'ha vingut a trobar. Fins i tot el títol m'ha vingut a buscar. I aleshores m'he donat compte que hi ha una expressió que s'utilitza, que diu exactament això. Quan les estrelles s'alineen. Ara, ja sé que aquesta frase existeix també en la poesia visual de l'univers. I que les estrelles s'alineen.

He buscat a l'ordinador “fenòmens astronòmics 6 de maig del 2021” per veure si podria investigar una mica més sobre la experiència d'ahir.

I he vist que podria estar relacionat amb la pluja d'estrelles que alguns anomenem “Eta Acuàridas”. Així que si, que el que van veure els meus ulls, es podria dir que són estrelles???

Jo una sensació que recordo vaig tenir mentre ho veia, era la imatge de la historia del Senyor dels Anells, quan hi ha dos hobbits que veuen desfilar una caravana d'elfs davant seu anant cap a d'altres mons, i es veu el contrast de colors entre el verd i el marró de la terra, amb els arbres, la nit... i el color platejat, blanc i brillant de la rua dels elfs. Aquesta va ser una de les imatges que em van venir al cap mentre veia la línia de llum viatgera ahir a la nit.

Avui encara hi penso en tot el que van veure els meus ulls. És que de fet, ahir va ser un dia molt de bonic, perquè ja a la sessió de dansa que vaig facilitar o guiar al migdia, van passar coses molt precioses per a mi. Va ser una experiència que d'alguna manera em va fer viatjar, i mentre era a la sessió, era alhora a d'altres espais o temps. Tot, al mateix. Gaudint d'un temps i un espai, amb diferents profunditats.

Em va recordar al que un dels professors que he tingut aquest any, anomenava connectar-se amb la intel·ligència del camp. Camp entès com a camp magnètic, o com a camp gravitacional, com a camp en aquest sentit. I connectar-se a la intel·ligència que està dins aquest camp. El camp de la situació on ens trobem, en tot el seu conjunt, amb totes les seves dimensions; on tots els seus àtoms i partícules es conjuguen formant part del moment present.

Una intel·ligència que és allà, sempre. I que quan l'escoltem, i la deixem parlar, passen coses meravelloses.

Doncs així avui he sentit una experiència molt increïble a la sessió del migdia, en la que la intel·ligència del camp explicava un conte preciós.

Després he gaudit molt de l'estona de compartir amb el meu pare. I del viatge a la seva joventut.

I clar, sortir a la terrassa, i sense tenir la més mínima expectativa que hi havia cap fenomen al cel, trobar-me amb un dibuix tan increïble, al·lucinant, estratosfèric... Ha estat... uffff.

Quin dia. Quin regal.

És com si el cel s'hagués sumat a la iniciativa d'explicar histories, i ja que jo tenia tantes ganes d'escoltar-ne, me n'hagués regalat una de preciosa.

El conte de les estrelles que ballen al cel, s'alineen, parlen i dibuixen. Creant una línia tant de bella... Una línia que tot i que des d'on era jo, era una línia al cel, per com entrava i per com sortia, jo diria que de línia en realitat poc.

Que era un cercle. Que jo només veia un trosset del cercle.

Però que quan les estrelles venien, en realitat era perquè desapareixien d'un altre lloc, i quan marxaven era perquè apareixien a un altre lloc.

I a mi em regalaven la possibilitat única i precisa d'aquest moment i instant de l'univers. De veure un trosset de la seva coreografia. Una coreografia de la qual jo només en vaig veure un mil·lèsima part. I ja amb una part de tant petita, quina experiència tan increïble.

Així, sento que d'alguna manera en elles mateixes, hi veia la vida de les persones, quan neixen, viuen i se'n van; hi veia els dies quan arriben, es viuen, i es desfan a l'abraçada de la nit; hi veia les estacions de l'any, que arriben, ens acaricien i segueixen; hi veia...

Hi veia tot plegat... allà explicat.

En un conte tan de ben narrat.

Hi veia que la nostra manera de veure les coses, sovint només veu una mil·lèsima part del que les coses són.

I que això és molt bonic. Que sigui així, és molt bonic. És preciós. Perquè la part que nosaltres veiem, només nosaltres la podem veure. I per això trobo que és tan bonic, que puguem compartir la nostra visió de les coses, amb el món. Perquè és única.

I una peça diminuta, però indispensable a l'univers.

Alhora, el fet que només veiem una part, és tan emocionant... Perquè ens queda tant per descobrir, per davant i per darrera...

Ens queden tantes coses al davant que no veiem per a explorar, per a investigar, per a jugar descobrint...

Jugar a veure, mirar, sentir, escoltar.

I deixar que sigui l'univers, i les estrelles, les que s'alineen.

No intentar pas alinear-les nosaltres, sinó deixar que siguin elles, les que ho facin com només elles saben fer-ho.

I com per art de màgia, ens adonem que ens regalen la meravellosa sorpresa, de trobar-nos amb allò que no esperem, davant nostre. L'emoció de la sorpresa i l'alegria que l'acompanya és tan reveladora...

Si jo ahir hagués estat esperant veure les estrelles al cel, perquè algun astrònom m'hagués dit que ahir podia succeir aquest fenomen... crec que la experiència hagués estat diferent.

No sabent-ne res, en canvi... sortir, i trobar-me amb aquest miracle al cel... ha estat una experiència com no en conec cap altre.

La màgia del miracle, que no es busca ni s'espera.

Senzillament, succeeix.

Així, diria, el miracle de la vida.

Així, el miracle de cada dia.

Divendres 7 de maig del 2021

Sant Cugat del Vallès

Ainoa Soler Hoyo