Un bon dia d'hivern, mentre passejava pels camps de pastura amb el seu cavall, una papallona se'ls hi apropà, i els hi preguntà: “Bon vailet, com és que fas sempre allò que s'espera de tu?”

Al que el vailet, que entenia el llenguatge de les papallones, respongué sense pensar-s'ho dues vegades: “Dolça papallona, ho faig així, perquè m'agrada molt veure feliç a la gent".

I la papallona recollí aquell desig del vailet, i amb les seves ales, l'abraçà, tot seguint el seu vol d'aquell matí.

​

El vailet aquella nit, es preguntà per a si mateix, de nou la mateixa pregunta que la papallona li havia fet al matí.

I es quedà una estona pensant, sobre la felicitat dels demés, sobre la pròpia felicitat, sobre la felicitat...

I encuriosit, abans d'anar a dormir, descorregué les cortines del finestró, n'obrí el porticó, i buscà les estrelles que al cel, sovint li somreien.

Aleshores, els hi va fer la pregunta a elles: “Estrelles, que vetlleu per mi des del cel estant, digueu-me una cosa, la felicitat, té a veure amb el que els altres esperen de mi?”

I les estrelles, amb aquell somriure tan propi d'elles, baixaren una mica més a prop del vailet, per a poder escoltar-lo bé.

“Estrelles, us ho pregunto perquè avui, una papallona m'ha preguntat per què faig el que s'espera de mi, i li he dit que perquè m'agrada molt veure feliç a les persones que estimo. Però ara m'he quedat pensant, i no estic segur que la felicitat, tingui a veure amb el que s'espera de mi. O si. Estrelles, que hi teniu res a dir? Que em podríeu dir, perquè faig el que s'espera de mi?”

Les estrelles van escoltar atentament aquella pregaria en forma de pregunta.

I amb la seva dolça mirada, van acariciar el cor del vailet, que ara els hi feia arribar aquella bonica reflexió.

"Estimat Vailet, la felicitat és un color tan viatger com el teu cor i tots els teus altres sentiments. La felicitat segons el dia, té un color o un altre. Hi ha una felicitat, que sempre està a punt per a pintar amb tu, i que depèn de tu. La teva. La felicitat dels altres, és tan lliure com els altres. Recordes que la llibertat del teu cor és un tresor molt preuat? Així la llibertat dels cors de les altres persones, és tan important com la teva llibertat. I així passa amb la felicitat. Els altres són tan lliures com tu, de poder escollir i decidir, quan volen pintar amb el color de la felicitat i quan no.

Quan fas el que s'espera de tu, tu poses de la teva part, per a pintar un quadre junts; amb la teva felicitat, i la dels altres. Però lluny de ser matemàtiques, el cor, cada dia camina per un nou camí, que no es pot predir ni medir. Quin serà el descobriment que faràs aquell dia, fins que no l'hagis viscut és difícil de poder dir.

Així, per bé que tu hi posis tot de la teva part i facis tot el que s'espera de tu, pot ser que això no porti la felicitat als altres.

Perquè “esperar” és un color que no acostuma a combinar amb el de la “felicitat”.

Quan algú “espera” de tu, és possible que el facis feliç, però no gaire probable, que ho aconsegueixis pel que fas. Sinó pel que ets. La felicitat és tan sorprenent... li agrada aparèixer, quan li deixes les portes obertes, però no l'esperes, no tens l'expectativa de... li deixes la porta oberta de bat a bat per a que lliurement pugui entrar i sortir, a voluntat. És com aigua d'un riu, que si intentes retenir-la a les mans, et durarà uns segons... però l'aigua tornarà a buscar el seu riu i a seguir el seu propi desig. A les mans, només et quedarà el tacte que les gotes d'aigua hi han deixat al passar-hi per allà.

Així, quan algú espera de tu, o fas quelcom perquè s'espera de tu, pot ser que durant uns instants, us convertiu en aquestes mans que recullen l'aigua del riu, i senten la felicitat viatgera.

Però no duradera.